Dossier Ea Morf 12

TEMA 2: MORFOLOGÍA

Procedencia de los textos:

TEXTO 1: José Ignacio Hualde y otros: Introducción a la lingüística hispánica, 2010 (Capítulo 3)

TEXTO 2: Peter J. Silzer: Working with Language , 2005 (Sección 9)

TEXTO 3: Halvor Eifring y Rolf Theil: Linguistics for Students of Asian and African Languages, 2005 (parte del capítulo 2)

TEXTOS 4-5: JC Ruiz. Tipologia lingüística , 2011.

3 La estructura de las palabras:morfologıa

Objetivos

En este capıtulo estudiaremos la estructura interna de las palabras enespanol:

• como se dividen las palabras en componentes con significadoomorfemas• como se pueden clasificar las palabras segun su estructura• como se relacionan unas palabras con otras.

1. Algunos conceptos basicos de morfologıa

1.1. Concepto de palabra

La morfologıa es la rama de la linguıstica que estudia la estructura de laspalabras. Probablemente la palabra es la unidad linguıstica de la quecualquier hablante de una lengua como el espanol o el ingles tiene unaconciencia mas clara. Podemos definir la palabra como la unidad mınimacon significado que se puede pronunciar de manera aislada (evidenciafonologica). En general, el determinar que es y que no es una palabra nopresenta mayores problemas. Ası, no hay gran dificultad para decidir si laoracion en (1) es verdadera o falsa.

(1) Esta oracion contiene siete palabras.

Al escribir, observamos la convencion de separar las palabras por espacios(evidencia ortografica). El concepto de palabra parece, pues, algo bastanteobvio. Sin embargo, como en tantas otras cosas, a poco que escarbemos yqueramos ser precisos empiezan a surgir las dificultades. Consideremos losejemplos en (2).

(2) a. Se lo quiere vender.b. Quiere venderselo.

Por convencion, los pronombres atonos (o clıticos) se escriben separadossi preceden al verbo, pero juntos si van despues del verbo. Si nos atenemosa esta convencion ortografica, deberıamos concluir que la oracion en (2a)contiene cuatro palabras, pero la oracion en (2b), que expresa exactamente

123

TEXTO 1

el mismo significado y difiere unicamente en el orden de algunos de suselementos, contiene solo dos. Si utilizaramos un programa automaticode contar palabras, este es, en efecto, el resultado que obtendrıamos. Sinembargo, tal resultado no parece ni mucho menos satisfactorio. La divisionortografica en palabras no deja de presentar en este caso un caracter untanto arbitrario. Lo mas correcto parece ser concluir que, aunque en (2b)hay solamente dos palabras ortograficas, tenemos cuatro palabrasmorfologicas, lo mismo que en (2a).Problemas semejantes aparecen en el caso de las llamadas palabras

compuestas. ¿Es hombre rana una palabra o dos? De acuerdo con ladefinicion de palabras que hemos dado, podrıamos concluir que aquıtenemos dos palabras: hombre y rana. Notemos, sin embargo, que elsignificado de la expresion hombre rana no es simplemente la suma de suscomponentes (no es una mera combinacion de los significados de estas dospalabras) (evidencia semantica). Si no conocemos esta palabra es pocoprobable que podamos deducir su significado de sus elementos mas simples.Tampoco podemos insertar nada entre los dos elementos (evidenciasintactica): *un hombre bastante rana. En casos como este diremos quetenemos una palabra compuesta, como hemos adelantado ya.Los adverbios en -mente tambien presentan algun problema para la

definicion de palabra. Para empezar, estos adverbios tienen dos acentoslexicos (al igual que ciertas palabras compuestas), y ası encontramos uncontraste acentual entre, por ejemplo, rapidamente y sencillamente (conacentos en las sılabas subrayadas). Notemos tambien que los adverbios en-mente se crean partiendo de la forma femenina de los adjetivos (aunque laforma femenina puede ser igual a la masculina, como en suave o normal) y que,ademas, podemos tener estructuras coordinadas del tipo lenta y cuidadosamente,donde -mente “se sobreentiende” en la primera palabra coordinada.Otro problema clasico es el presentado por las contracciones, como en

ingles I’m, it’s, you’re, etc. En espanol encontramos dos contracciones quecombinan una preposicion con un artıculo: del y al. Desde un punto de vistafonologico del es una unica palabra. Desde el punto de vista sintactico (ymorfologico), por el contrario, consta de dos palabras: de ! el (lo mismo seaplica a al). Ası, pues, en ciertos casos el que identifiquemos o no cierta unidadcomo palabra depende de la perspectiva que adoptemos, del aspecto que nosinterese considerar. De todas maneras, estos casos son la excepcion. La reglageneral en espanol es que al identificar las palabras la evidencia fonologica,morfologica, semantica y sintactica apunte toda en la misma direccion.

1.2. Las clases lexicas o partes de la oracion

Aunque damos por sentado que el lector conoce de sobra la clasificacion dela oracion en sus partes (sustantivo (o nombre), adjetivo, verbo, adverbio,pronombre, conjuncion, preposicion, etc.) y es capaz de decidir, por

124 la estructura de las palabras: morfolog ia

ejemplo, si una determinada palabra es en espanol un sustantivo o unadjetivo, queremos recordar que la mayor parte de las definiciones deestas distintas categorıas son insuficientes, poco claras o problematicas.Las gramaticas tradicionales han mostrado siempre una tendencia aestablecer un paralelismo entre las categorıas del pensamiento logico y lasdel lenguaje, de donde proviene la tradicion de hacer corresponder a lacategorıa logica de sustancia la categorıa gramatical de “sustantivo”, a la deaccidente la de “adjetivo”, etc. Muchas veces esta incursion en la logica o lafilosofıa para decidir a que parte de la oracion corresponde unadeterminada palabra no es muy fructıfera. Ası, es frecuente encontrar enlos manuales de gramatica que un verbo es la parte de la oracion quedescribe una accion, un estado o un proceso. Pero la palabra destrucciondescribe una accion e indudablemente no es un verbo.Por eso, resulta menos complicado muchas veces anadir a nuestro

conocimiento de la clasificacion de la oracion en sus distintas categorıaslexicas un par de definiciones de las mismas basadas en criteriosdistribucionales, es decir, basadas simplemente en la especificacion decontextos unicos en los que determinados tipos de palabras tienden aaparecer. Ası, por ejemplo, podemos decir que un sustantivo en espanol(ademas de las definiciones a las que estamos mas acostumbrados) essimplemente la parte de la oracion que puede aparecer detras de losartıculos el o la (si la palabra en cuestion va en singular, los, las si esta enplural) y que determina la forma especıfica que adopta el artıculo. De estamanera sabemos que la palabra destruccion es un sustantivo porquedecimos la destruccion, independientemente de que describa o no unaaccion. De la misma manera ni la palabra comiendo ni claramente sonsustantivos porque no decimos ni *el comiendo ni *el claramente.Utilizando el mismo mecanismo, podemos afirmar que un verbo es la

parte de la oracion que podemos conjugar para indicar tiempo o aspecto.Ası, destruccion no es un verbo porque no puedo decir *destruccione,*destruccionare o *he destruccionado. Ademas, podemos considerar quelos verbos pueden aparecer despues de la negacion no y en el contexto“Prefiero (que) . . .” Por ello, el infinitivo comer puede ser consideradotanto un verbo (podemos conjugarlo, com!, comiste, comio, y podemosdecir no comer o prefiero comer) como un sustantivo (el comer es necesario).Podemos identificar los adjetivos en espanol como aquellas palabras

que pueden aparecer detras de muy y al mismo tiempo pueden cambiarde genero y/o de numero. Por ello, la palabra rapido es un adjetivo:podemos decir muy rapido, muy rapida, muy rapidos o muy rapidas, peroenamoramiento no es un adjetivo porque no podemos decir *muyenamoramiento. Curiosamente podemos decir el azul, lo que nos indicarıaque en este ejemplo el adjetivo azul es un sustantivo. Es cierto: decimos queel adjetivo azul en esa construccion se ha sustantivado y es, en realidad, unnombre, puesto que puede ir precedido por un artıculo.

Algunos conceptos basicos de morfologıa 125

Los adverbios se caracterizan porque, al igual que los adjetivos, pueden irprecedidos por muy, pero a diferencia de ellos no pueden presentar variacionde genero y numero. Por eso, rapidamente y cerca son adverbios: podemosdecir muy rapidamente, muy cerca, pero no *(muy) rapidamenta o *(muy)rapidamentes ni *(muy) cercas.El hecho de que muchos adjetivos, tales como grande, caliente o triste, no

muestren variacion de genero (*granda, *trista) hace que este procedimientono sirva para diferenciarlos tan claramente de los adverbios. En estos casosacudimos al criterio de ver si podemos ponerlos en plural, ademas decomprobar si pueden ir precedidos por muy. Puesto que podemos decirmuy grande y muy grandes, tenemos evidencia suficiente para defender laidea de que grande es un adjetivo. Conviene recordar ademas que una de lasdiferencias fundamentales entre adjetivos y adverbios es que los primerostienden a modificar a sustantivos (el coche rapido / *el coche rapidamente),mientras que los segundos modifican a verbos o a otros adverbios (escriborapidamente). Notemos, a este respecto, que en espanol algunos adjetivosen su forma masculina pueden funcionar tambien como adverbios, comoen los coches pasaban muy rapido (" rapidamente) y Mar!a hablo muy claro(" claramente). Una combinacion de ambos criterios nos ofrece un metodobastante razonable para averiguar si una palabra es un adjetivo o un adverbio.En cuanto al resto de las partes de la oracion, sabemos que las conjunciones,

las preposiciones, los artıculos, etc., pertenecen a clases cerradas, es decir,que podemos hacer listas exhaustivas de las mismas. En el fondo, uno de losmejores criterios para completar aquella definicion de cualquiera de estaspartes de la oracion con la que el lector se encuentre mas comodo es decir,por ejemplo, que la palabra en es una preposicion porque esta en la lista delas preposiciones en espanol (a, ante, bajo, con, contra, de, desde, en. . .).Evidentemente los criterios que acabamos de senalar no son perfectos,

y en muchos casos no nos ofrecen una idea clara a la hora de clasificarpalabras de difıcil clasificacion (piense, por ejemplo, en lo difıcil que serıadecidir a que parte de la oracion corresponde la palabra viceversa), perodichos criterios son bastante utiles y facilitan enormemente el proceso declasificacion de palabras en partes de la oracion en la mayorıa de los casos.

1.3. Clases abiertas y cerradas

El numero de sustantivos, adjetivos y verbos existentes en espanol o queun hablante de esta lengua tiene en su lexico mental es, en principio,ilimitado. Estas clases de palabras estan continuamente cambiando alincorporarse palabras nuevas (tomadas de otras lenguas o formadas pormedios morfologicos) y olvidarse otras. A nivel individual estamos siempreaprendiendo palabras de estas clases. Estas son clases abiertas de palabras.Muy diferente es el caso de las preposiciones, las conjunciones o lospronombres. Es perfectamente posible confeccionar una lista completa


de los pronombres, las preposiciones o las conjunciones del espanol, queforman clases cerradas. Podemos, por ejemplo, crear el adjetivo chavista(partidario de Hugo Chavez) o aprender que una tajabarda es uninstrumento de labranza e incorporar este sustantivo a nuestro lexico. Loque es mucho mas difıcil es crear una preposicion o una conjuncion nueva.

Ejercicio 1. Indique si las palabras subrayadas son sustantivos, adjetivos,

verbos o preposiciones.

1. Trajeron el carro nuevo.2. Caminaba a la escuela.3. El verdugo ejecuto al ultimo prisionero.4. Puse el libro en un sobre azul.5. El policıa arresto a los ladrones del banco pequen~o.6. Llego ayer de Colombia.7. La nin~a recibio muchos regalos en navidad.8. La pierna debil es la izquierda.9. Nos visita de vez en cuando.10. El agua sucia del rıo llegaba hasta el techo.11. El ruido asusto al bebe.12. Puse el libro sobre la mesa.13. Es difıcil que entre todo en el carro.14. Estaba entre la espada y la pared.15. Tengo un abuelo frances y otro italiano.16. Sin duda era un gran orador.17. Esta enamorado de Rocıo, no de Isabel.18. Corren todos los dıas que pueden.19. Nuestros antepasados eran muy sabios.20. Jose es todavıa muy joven para esas pelıculas.21. Quiere dormir todo el fin de semana.22. Quiere un metro de tela.23. Un joven se acerco a saludarme.24. Se dirigıan hacia la estacion.25. Tus amigos han llegado a tiempo.

Ejercicio 2. Determine la categorıa lexica (ej. sustantivo, artıculo,demostrativo, adjetivo, adverbio, pronombre, preposicion, conjuncion) de

la palabra subrayada en cada una de las frases y oraciones que aparecena continuacion, e indique si pertenece a una clase abierta o cerrada.

1. Mataron al rehen.2. Estaba enferma.3. El cine o el teatro.4. Quiere el libro azul.


5. Duerme como un bebe.6. Le gustan los chocolates.7. Vendemelos.8. El presidente.9. Lo trajo ayer.10. Es mıo.11. Todos tienen su pasaje.12. Preparo nuestra comida.13. Me lo dio para ti.14. Este no es bueno.15. Por el parque.16. Esa mujer.17. Maneja autobuses.18. Man~ana te llamo.19. Me dijo que vendrıa.20. ¿Quien sera?21. Llego un hombre.

1.4. Morfemas: raıces y afijos

El estudio de la estructura de las palabras requiere la utilizacion de unconcepto mas basico que el de palabra. Este concepto es el demorfema, quedefinimos como la unidad mınima con significado.Hay palabras, como papel, veloz, quien, que contienen un unico morfema,

la raız. Otras palabras, como papeles, papelera, veloces, velocidad, quienes,tienen una estructura mas compleja. En estas palabras podemos reconocerlas mismas raıces que en el grupo anterior, con algun elemento morfologicoanadido. Por ejemplo, papeles y papelera, ademas de la raız /papel/, queexpresa el significado basico de la palabra, contienen las secuencias /-es/y /-eɾa/, respectivamente, que contribuyen al significado de la palabracompleta. Estos elementos /-es/ y /-eɾa/ anadidos a la raız en nuestrosejemplos se llaman afijos. Un afijo es un elemento morfologico queaparece necesariamente unido o ligado a una raız o a una unidad quecontenga una raız. En espanol, la mayorıa de los afijos siguen a la raız.Hay tambien, de todas formas, afijos que preceden a la raız, como /des-/ endesatar, deshacer y /pɾe-/ en prerromano. Los afijos que van despues de la raızse llaman sufijos, mientras que los que van delante se denominan prefijos.A veces, al formar una palabra a partir de otra, vemos que se agrega

tanto un prefijo como un sufijo, como en entristecer (a partir de triste). Nosreferimos a este proceso como parasıntesis. Volveremos sobre este temadespues, al hablar de la derivacion verbal.Otro concepto que vamos a emplear en este capıtulo es el de base. La base

es el elemento a que se anade un afijo y puede ser una raız o una raız


con otros afijos incorporados. Ası, diremos que en regionalismo tenemosuna estructura region-al-ismo donde el sufijo /-al/ se une a la base / rexion/(la raız) y el sufijo /-ismo/ se anade a la base / rexional/.

Ejercicio 3. Divida las siguientes palabras en unidades mas pequenas consignificado, senalando la raız y sus afijos.

1. mar mares marino marineros marıtimo2. casa casita casona casero casas3. cantabamos cantan canta cantamos cantaba4. dormir duerme duermen durmio dormimos

1.5. Morfemas lexicos y gramaticales

Algunos morfemas contienen significados que podemos reconocer en elmundo real, como por ejemplo las raıces de feliz, habl-as, gat-o y Mexic-o,y, en general, todas las raıces de nombres, adjetivos y verbos. Otros, comolos sufijos de felic-idad, habl-as, gat-un-o, mexic-an-o, y las palabras a, y, de,tienen significados mas difıciles de definir. Llamamos morfemas lexicosa aquellos cuyo significado podemos relacionar con el mundo real oextralinguıstico. Como hemos indicado, todas las raıces de nombres osustantivos, adjetivos y verbos son morfemas lexicos. Por otra parte,morfemas gramaticales son aquellos cuyo significado y funcion sonintralinguısticos; es decir, corresponden al sistema de la lengua. La clasede morfemas gramaticales incluye los pronombres, las conjunciones, laspreposiciones y todos los afijos.

Ejercicio 4. ¿Cuantos morfemas puede identificar en las siguientes

palabras?

1. canten 6. gato 11. mexicano2. aburrir 7. salar 12. rosado3. amado 8. abuelito 13. sol4. grandısimo 9. vendemelo 14. nacional5. azul 10. irse 15. bebo

Ejercicio 5. Divida las siguientes palabras en morfemas e identifique la raız.

1. prehistorico 6. librerıa 11. disculpe2. traelos 7. futbolista 12. pianista3. descontinuar 8. azucarero 13. engrandece4. librero 9. urgente 14. estudiantes5. deportista 10. artista 15. capitalismo


1.6. Sufijos derivativos y flexivos

Entre los sufijos tenemos dos tipos muy diferentes. Muchos sufijos cumplenla funcion de crear o derivar una palabra a partir de otra, como cuando depapel formamos papelera anadiendo el sufijo /-eɾ(a)/. Decimos que papelerase relaciona con papel por derivacion y que /-eɾ(a)/ es un sufijo derivativo.Los sufijos derivativos pueden dar lugar a una palabra de la misma clasegramatical de la raız como en el caso del nombre o sustantivo papelera quederiva de otro sustantivo, papel, o el sustantivo nin~ez, derivado de nin~o, quees tambien un sustantivo. Pero muchas veces al anadir un sufijo derivativose altera la clase gramatical. Ası, del sustantivo nacion derivamos el adjetivonacional mediante el sufijo /-al/, y del adjetivo blanco derivamos elsustantivo blancura por medio del sufijo /-uɾ(a)/. Notese que en ambosejemplos el sufijo derivativo cambia el referente de la raız. Es decir, entodos estos pares de palabras simple y derivada (papel/papelera, nin~o/nin~ez,nacion/nacional, blanco/blancura) los referentes son diferentes.1

Fijemonos que las vocales finales atonas /-o/, /-a/, /-e/ de nombres yadjetivos se pierden cuando se anade un sufijo derivativo: libro ! libr-ero,solo! sol-ista, risa! ris-uen~o, mesa! mes-ero, alegre! alegr-ia, chiste!chist-oso. Esto ocurre incluso con nombres propios: Franco ! franqu-ista.Por este motivo, concluimos que estas vocales no son parte integrante de laraız sino que son tambien sufijos. Estas vocales finales pertenecen al grupode los llamados sufijos flexivos o de flexion. Una palabra puede incluirtanto un sufijo derivativo y otro flexivo con la raız. Ası, en el ejemploblancura la division morfologica completa serıa /blank-uɾ-a/, donde /-a/ esun sufijo flexivo requerido por el derivativo /-uɾ-/. Notese que el sufijoflexivo aparece despues del sufijo derivativo.Los sufijos flexivos se diferencian de los derivativos en que no crean

palabras a partir de otras sino que contribuyen a formar el paradigma deuna palabra. Ası decimos, por ejemplo, que canto, cantabamos, cantar!as,cantasen constituyen parte del paradigma flexivo del verbo cuya raız escant- /kant-/, y que /-o/, /-abamos/, /-aɾıas/, /-asen/ son todos sufijosflexivos (o, en varios de estos casos, combinaciones de sufijos flexivos,como veremos) anadidos a la raız verbal. Mientras los sufijos derivativosafectan el significado de la raız, los sufijos flexivos no lo afectan.Ademas de los sufijos de flexion verbal, en espanol tenemos otros sufijos

flexivos: el sufijo del plural de nombres, adjetivos y pronombres, que tienedos formas basicas, /-s/ y /-es/, entra dentro de esta categorıa. Lasterminaciones /-o/, /-a/, /-e/ de los nombres de los adjetivos y de otrosmodificadores del nombre (como son los demostrativos, los artıculos ylos posesivos) son tambien sufijos flexivos, como acabamos de decir.

1 Utilizamos los terminos nombre y sustantivo de manera intercambiable. Como abreviaturaemplearemos N.


Diremos, pues, que en papeles /papel-es/ tenemos la raız /papel/ y el sufijoflexivo de plural /-es/, mientras que en /gat-o-s/, /mes-a-s/ y coches /koʧ-e-s/la raız va seguida por dos sufijos flexivos, pues antes del sufijo de plural /-s/tenemos otro sufijo, tambien de flexion.Notemos que los sufijos flexivos no aparecen antes de los derivativos,

como ya se menciono. Un establecimiento donde se venden libros es unalibrer!a (que analizaremos ahora como /libɾ-eɾi-a/ o, mas detalladamente,como /libɾ-eɾ-i-a/), no una *libroser!a. Una excepcion importante son losadverbios en /-mente/, que se crean anadiendo este sufijo derivativo a laforma femenina del adjetivo, como en buenamente, suavemente (como hemosnotado ya, hay adjetivos que tienen la misma forma en el masculino y en elfemenino). La explicacion es que estos adverbios proceden historicamentede secuencias de dos palabras: adjetivo ! sustantivo mente. Con estaexcepcion, en espanol la caracterıstica formal mas importante de lossufijos de flexion de nombres y adjetivos es que desaparecen al anadirsesufijos derivativos a la base: pomp-a ! pomp-os-o ! pomp-os-idad.Curiosamente, las vocales finales de algunos adverbios muestran el mismocomportamiento morfologico: temprano! tempran-er-o; pronto! pront-itud.Los sufijos derivativos y los flexivos presentan una serie de diferencias

entre sı. Consideremos los ejemplos en (3).

(3) a. Palabras relacionadas por derivacion: hig-o! higu-er-a; libr-o! libr-er!-a.b. Palabras relacionadas por flexion: perr-o, perr-o-s; nin~-o, nin~-a, nin~-os, nin~-as;

llor-o, llor-a-mos, llor-a-se-n, llor-a-ba-is.

Si nos fijamos en primer lugar en el significado, podemos notar que elreferente cambia en los ejemplos en (3a). La palabra higuera hace referenciaal arbol y no a la fruta higo. Igualmente, librer!a hace referencia al lugardonde se venden libros. En los ejemplos de palabras relacionadas porflexion en (3b), por el contrario, el referente basico no cambia. Con lapalabra perros decimos que hay mas de un perro, pero seguimos haciendoreferencia al mejor amigo del hombre. Con la palabra lloramos seguimoshaciendo referencia a la misma accion que con la palabra lloro, cambiandosolo el sujeto a quien atribuimos la accion.Una segunda diferencia, a la que ya hemos aludido, es que en la

derivacion podemos tener un cambio de clase gramatical (por ejemplo,gota (N) ! gotear (V)), mientras que esto no ocurre nunca en la flexion(gota, gotas).En tercer lugar, la morfologıa flexiva es de aplicacion mucho mas general

que la derivativa. Si el significado lo permite, todo sustantivo tiene unaforma plural y esta forma se origina mediante reglas muy generales (porejemplo, si el sustantivo termina en vocal atona, se anade siempre /-s/).Todo adjetivo tiene formas que permiten la concordancia con sustantivosmasculinos y femeninos, singulares y plurales. Todo verbo tiene, porejemplo, una forma de primera persona plural del condicional en -r!amos


y una forma de segunda persona del singular del preterito en -ste. Por elcontrario, la aplicabilidad de la morfologıa derivativa esta sujeta a todo tipode restricciones lexicas. Ası, por ejemplo, de alto tenemos altura y de gordo,gordura, pero el adjetivo delgado no nos permite derivar un sustantivo*delgadura, sino que el sustantivo correspondiente es delgadez. Delsustantivo casa tenemos un adjetivo casero (como en comida casera), pero¿hay algun adjetivo derivado de edificio? Del sustantivo sello obtenemossellar, y de carta, cartear, pero del tambien sustantivo sobre (donde se metela carta) no podemos derivar ningun verbo. Algunos procesos derivativosson mas comunes que otros y a veces encontramos procesos derivativos quese aplican de manera uniforme en ciertos grupos de palabras (por ejemplo,en principio es posible derivar un sustantivo en -bilidad de cualquieradjetivo terminado en -ble), pero su productividad es siempre mas limitadaque la de la morfologıa flexiva. A diferencia de la flexion, en la derivacionno se puede agregar un sufijo derivativo determinado a todos los miembrosde una clase lexica.Finalmente, y esta es la diferencia mas importante, la morfologıa flexiva

tiene relevancia sintactica, mientras que la derivativa no la tiene. Ası, en unaoracion como las casas son blancas, la morfologıa flexiva del artıculo las y eladjetivo blancas es la impuesta por la concordancia en genero y numero,obligatoria en espanol, con el sustantivo casas, mientras que la morfologıaflexiva del verbo esta determinada en parte por concordancia con el sujetode la oracion. La morfologıa derivativa, por el contrario, no da lugara ningun tipo de concordancia morfosintactica. El sustantivo debilidades,por ejemplo, impone el mismo tipo de concordancia que casas, sin importarpara ello en modo alguno el que sea una palabra formada por derivacion(a partir del adjetivo debil).

1.7. Palabras compuestas, derivadas y simples

Un tipo de palabra especial, por su estructura morfologica, son las palabrascompuestas. Estas son palabras que contienen dos o mas raıces. Puedenservir de ejemplos los siguientes: hombre rana, formada por dos nombres;lavaplatos, nombre compuesto que contiene una raız verbal y otra nominal;y pelirrojo, formada mediante la union de pelo (nombre) y rojo (adjetivo).

(4) Ejemplos de palabras compuestas

Sustantivos: hombre rana (N ! N), lavaplatos (V ! N)Adjetivos: pelirrojo (N ! Adj)

Palabras derivadas son las formadas a partir de otras palabras.Generalmente contienen una raız y un afijo derivativo (aunque, comoveremos, en espanol existen casos de derivacion sin afijos derivativos). Heaquı algunos ejemplos de varias categorıas gramaticales, donde separamosla base de los afijos con un guion.


(5) Ejemplos de palabras derivadas

Sustantivos (N): papel-era, organ-ista, nin~-ezAdjetivos (Adj): fest-ivo, ocasion-al, dolor-osa, cerc-anoVerbos (V): got-e-ar, ejempl-ific-ar, a-cerc-arAdverbios (Adv): tranquil-a-mente, alegr-e-mente

La transparencia de las palabras derivadas (es decir, la facilidad con quereconocemos que se trata de palabras derivadas de otras) puede variarmucho de un ejemplo a otro. Consideremos los siguientes ejemplos. Enverbos como contar y recontar, mirar y remirar reconocemos sin problemasun prefijo re- que significa “volver a”. (¿Se le ocurren otros ejemplos?)En adjetivos como limpio y relimpio, contento y recontento, encontramosel mismo prefijo, que, con adjetivos, significa “muy, en alto grado”. Tantola descomposicion en morfemas como la contribucion de cada morfema alsignificado total de la palabra resultan evidentes.En otros ejemplos, como revision, la estructura esta tambien clara. Sin

duda deriva de vision con el prefijo re-. Pero la relacion de significado entreestas dos palabras es mucho menos clara. La palabra repaso representa uncaso intermedio: un repaso es un segundo paso, pero solo en un sentidoespecıfico (notemos que con el verbo repasar tenemos dos sentidos: unoobvio (ej. pasar y repasar por la ventana) y otro especial (ej. repasar para unexamen)). Finalmente, la conexion entre la palabra religion y el verbo ligares francamente oscura desde un punto de vista sincronico.Denominamos palabras simples a las que contienen unicamente una raız

o una raız y sufijos flexivos. Son ejemplos de palabras simples los siguientes(separamos los sufijos flexivos de la raız).

(6) Ejemplos de palabras simples

Sustantivos (N): balon, escuel-a, ocasion-es, nin~-o, nin~-a, nin~-o-s, nin~-a-sAdjetivos (Adj): azul, roj-a, cortes, agil-es, pequen~-a-sVerbos (V): encontr-amos, llegu-e, abr-ir!anAdverbios (Adv): ayer, aqu!, cerc-a, bien

El que una palabra se interprete como simple o derivada depende en partedel conocimiento del vocabulario que tenga el hablante. Ası, una palabracomo sintaxis es generalmente interpretada como palabra simple por lamayorıa de los hablantes. Pero aquellos hablantes que conozcan tambienla palabra parataxis pueden descomponerlas en dos morfemas: sin-taxis,para-taxis. Por comparacion con simpatico y su opuesto antipatico,ademas de sinton!a, sintagma, etc., podemos llegar a reconocer un prefijo/sin-/ de origen griego (syn-) que expresa colaboracion. ¿Puede pensar enalgun otro ejemplo con este prefijo? (La forma -patico, dicho sea de paso, serelaciona con patetico y pasion. Es decir, desde un punto etimologico, unapersona simpatica es alguien que siente con nosotros.)


A veces, por motivos historicos, la estructura de una palabra esta clara oes transparente solamente en parte. Para dar un ejemplo, en espanol notenemos un verbo *ducir, pero sı tenemos una serie de verbos derivados deesta “raız” con varios prefijos. ¿Cuantos ejemplos puede dar? La existenciade estos casos plantea un problema para la definicion de morfema. ¿Esduc(ir) un morfema en espanol? Si lo es, ¿cual es su significado inherente?

En resumen, segun su estructura morfologica, tenemos tres tiposde palabras:

1. Palabras simples, que contienen solo una raız (! sufijos flexivos).Ejemplos: miel, nin~a, hombre, paredes.

2. Palabras derivadas, que contienen una raız ! afijo(s) derivativo(s).Ejemplos: meloso, nin~ez, hombrada, emparedar.

3. Palabras compuestas, que contienen dos (o mas) raıces.Ejemplos: tocadiscos, carton piedra.

Ejercicio 6. Indique si las siguientes palabras son simples, derivadas ocompuestas. En caso de que una palabra sea derivada o compuesta, indique

cual es la raız o las raıces.

1. inteligente 10. buenaventura 19. imbecil2. parabrisas 11. elefante 20. empedrar3. carilargo 12. gotear 21. amarillento4. innoble 13. esperanza 22. bombero5. sinverguenza 14. resina 23. cerveza6. elegancia 15. volumen 24. imposible7. cantarın 16. alegrıa 25. apedrear8. sacapuntas 17. perros9. reaccion 18. riqueza

Ejercicio 7. ¿Hay algo curioso en la derivacion de la palabra lejano?¿Que explicacion se le ocurre?

1.8. Morfemas libres y ligados

Unmorfema libre es uno que puede aparecer aislado, formando una palabracompleta.Morfemas libres son papel, veloz, quien, por, y. Por el contrario, unmorfema ligado no puede pronunciarse aislado. Por definicion, los afijosson todos morfemas ligados. Pero, ademas, una caracterıstica del espanoles que la mayorıa de las raıces no pueden ocurrir sin morfemas de flexion.Si consideramos la estructura morfologica de los nombres y adjetivosen espanol (y lo mismo se aplica a otras clases de palabras como lospronombres, los determinantes y algunos adverbios), podemos observar


que con algunos de ellos la raız puede aparecer desnuda, sin sufijos (pared,melon, feliz). Con muchos otros, sin embargo, la raız no aparece nunca sinestar acompanada por un sufijo. Ası, no podemos tener *gat como palabra,sino solo gato, gata, gatuno, etc. Las raıces verbales casi nunca aparecen sinsufijos anadidos: no encontramos nunca, por ejemplo, *vend, sino vendo,vender, vendiste, etc. La unica excepcion viene dada por ciertos imperativosirregulares como ven, sal, pon, etc. Por el contrario, en ingles lamayorıa de lasraıces aparecen como formas independientes, formando palabras completas(cat, good, sell, etc.).

1.9. Morfemas y alomorfos

A veces el mismo morfema (raız o afijo) aparece en formas algo diferentesen palabras diferentes que lo contienen. Ası, la raız verbal presenta formasdiferentes en pued-o, pod-emos y pud-ieron. Ası tambien, el sufijo de pluralpresenta formas diferentes en perro-s y papel-es. En casos como estoshablamos de alomorfos de un morfema. Diremos que la raız del verboque significa “poder” tiene tres alomorfos, /pod-/, /pu

ed-/ y /pud-/, y que

el sufijo del plural tiene al menos dos alomorfos, /-s/ y /-es/. Como muestranestos ejemplos, alomorfo es a morfema como alofono es a fonema.Cuando un morfema presenta mas de un alomorfo, frecuentemente

encontramos que la distribucion de los distintos alomorfos esta condicionadafonologicamente. Esto es, cada alomorfo ocurre en un contexto fonologicodiferente. No todos los casos de alomorfismo, sin embargo, estan sujetos areglas con condicionamiento fonologico. A veces la distribucion es puramentemorfologica. Por ejemplo, la raız de un numero de verbos en espanol presentaun alomorfo especial en el preterito (y el imperfecto de subjuntivo, cuya raızes siempre igual a la del preterito): pon-er/pus-e, ten-er/tuv-e, ser/fu-i, etc.

Ejercicio 8. ¿Cuales son los alomorfos de la raız de los siguientes verbos?

1. servir 4. dormir2. jugar 5. hervir3. perder 6. sonar

Ejercicio 9. En espanol tenemos un prefijo de negacion /in-/, como en

animado/inanimado, activo/inactivo. De acuerdo con las reglas fonologicasdel espanol, la nasal de este prefijo toma el punto de articulacion de

la consonante siguiente, como muestran ejemplos como i[m]posible,i[m]vencible, i[ɱ]feliz, i[!]grato, etc. Pero este prefijo tiene ademas otro

alomorfo /i-/ sin consonante nasal. ¿Puede pensar en tres o cuatro ejemploscon este alomorfo? ¿En que contexto fonologico ocurre el alomorfo /i-/?

Ejercicio 10. Tenemos otro prefijo con los alomorfos /kon-/ y /ko-/, como enconvecino, compadre, consuegro, colateral, colaborador, coeditor, coautor,


etc. ¿Es la distribucion de estos alomorfos la misma que la de los del ejercicio

anterior?Ejercicio 11. Ademas de los alomorfos / -s/ y /-es/, el morfema de plural en

espanol presenta tambien un alomorfo “cero”. Es decir, el plural es igual alsingular para algunas palabras.

1. ¿Puede pensar en algun ejemplo? ¿Que tienen en comun las palabras eneste grupo?

2. ¿Tiene el genero tambien un alomorfo “cero”? ¿Puede pensar en algunejemplo?

Ejercicio 12.

1. (a) La distribucion de los alomorfos de la raız del verbo perder estacondicionada fonologicamente. ¿En que contexto fonologico ocurre

cada uno de los alomorfos?Para responder a esta pregunta primero haga una lista de formas

verbales, en dos columnas segun el alomorfo que contengan,

incluyendo tiempos y personas diferentes y las formas no personales delverbo (participio pasado, gerundio e infinitivo). Divida cada palabra en

sılabas y subraye la sılaba con acento prosodico. Para i, u, indique sison vocales [i], [u] o semivocales [ i

], [u

].

(b) ¿Puede pensar en otros verbos con la misma regla de alomorfismo?(c) Haga lo mismo que en (a) para el verbo sonar.(d) Haga una lista de verbos con la misma regla de alomorfismo que

sonar.(e) ¿Puede dar una regla general que de cuenta de todos los verbos

mencionados?2. Emplee ahora el mismo procedimiento que en el ejercicio anterior para

encontrar la regla que condiciona la distribucion de alomorfos del verboservir. Tenga en cuenta que los contextos relevantes tienen poco que ver

con los del ejercicio anterior.3. Considere ahora el verbo hervir. ¿Que alomorfos tiene la raız de este verbo

y en que contexto fonologico aparece cada uno de ellos? ¿Necesita algunaregla nueva?

4. Finalmente, emplee el mismo procedimiento que en los ejercicios anteriorespara formular la distribucion de alomorfos de la raız del verbo dormir.

5. Resumiendo todo lo que ha descubierto en los ejercicios anteriores,

¿que reglas generales determinan la distribucion de los verbos espanolesque presentan alternancias vocalicas en la raız?

Ejercicio 13. Identifique los alomorfos de la raız del verbo hacere indique la distribucion de cada uno de ellos. Haga lo mismo para elverbo decir. ¿Es posible encontrar un condicionamiento fonologico en

estos casos?


9 Morphology

Study questions

��What is “morphology”?

��What is a “morpheme”?

��What is an “allomorph”?

��What is an “affix”?

��How can I analyze data to determine the meaning of morphemes?

��What is the difference between inflection and derivation?

��What are the four major ways languages handle word formation?

Introduction

People often think of words as the smallest unit of grammar. We think in words. We converse in words. We write words.

Why isn’t the word the smallest unit on meaning? Most languages construct words from smaller units we will call “morphemes.” These smaller parts are not always spoken on their own; some may only occur as a part of a larger unit, the word. In this chapter we will look at these smaller units and see how they are combined to make words. We will note that languages have preferred patterns for constructing words and that there are a wide variety of ways in which languages put words together.

Working with language 2005 - 101 -

TEXTO 2

Definitions

Morphology is the study of the structure of words.

A morpheme is the minimal linguistic unit of a language that carries meaning. The English word ‘houses’, for example, consists of two pieces: house-s. The –s adds the idea of ‘plural’. It also adds a syllable of sound. Similarly, ‘walked’ is made up of walk+ed (pronounced [ t ] in this case). The idea of past tense is not even a separate syllable. Morphemes may be as short as one sound (walk-s) or the change of a sound (sing, sang, sung). Consider the following examples from a variety of languages:

Koine Greek

lu-o ‘I loose/untie’

lu-eis ‘You (sg.) loose’

e-lu-on ‘I was loosing’

e-lu-es ‘You (sg.) were loosing’

lu-s-o ‘I will loose’

lu-s-eis ‘You (sg.) will loose’

Note the changes in the Greek form and corresponding changes in the English gloss. The idea of “I” versus “you (sg.)” is indicated by suffixes. These suffixes change when the activity is in the past ( -on and –es) versus when it is in the present or future ( -o and –eis).

Classical Hebrew

higati ‘I arrived’

higata ‘You (masculine) arrived’

higat ‘You (feminine) arrived’

higatem ‘You (plural masculine) arrived’

higaten ‘You (plural feminine) arrived’

- 102 - Working with language 2005

In Hebrew the difference between something “I” do and something “you (masculine)” do is indicated by a change in the final vowel of the verb. Note that when “you (feminine)” do something, the final vowel is missing.

Longer morphemes

A morpheme may be more than one syllable.

In English, for example, some morphemes have two syllables:

un-fortune-ate-ly

un-gentle-man-li-ness

Here the [ – ] indicates a morpheme break. Note that some of the morphemes have more than one (phonetic) syllable (fortune, gentle).

Morphemes are not necessarily easy to determine

Some words appear to have smaller parts, but are really only one morpheme.

In English:

hammer is not ham+er finger is not fing+er

There are also words that have more than one meaning component without a clear separation between the several parts. In English, many verbs have a past tense morpheme written -ed: walk-ed, rant-ed. Other verbs do not show a separate -ed morpheme when they are in the past tense:

teach > taught

write > wrote

eat > ate


Morphological analysis

How do we analyze words? Elson and Pickett (1988) suggest the following three steps:

i� collect similar data (e.g. plural forms of nouns, possessed forms)

i� compare changes in form with changes in meaning

i� draw lines to indicate parts of words which stay the same and which change

i� define each part of the language data (the morphemes)

Let's apply these steps to the following two examples. First, we collect data that are similar. The Sierra Popoluca data is all about someone's cornfield.

Sierra Popoluca (Mexico)

angkama ‘my cornfield’

ingkama ‘your cornfield’

ikama ‘his cornfield’

Secondly, we need to compare what has changed in the Popoluca data with changes in the English meaning. We see that the part before kama changes when the English meaning changes from 'my' to 'your' to 'his.'

angkama ‘my cornfield’

ingkama ‘your cornfield’

ikama ‘his cornfield’

Thirdly, we can draw lines between the first part (or morpheme) and the second part of the Popoluca word to show what we hypothesize are morpheme boundaries or breaks:

ang | kama ‘my cornfield’

ing | kama ‘your cornfield’

i | kama ‘his cornfield’

Fourthly, we make a hypothesis about what the parts or morphemes of the word mean. In this case, we might say that ang- in Popoluca indicates that I own something. We could 'define' ang- as 'my' or state that it refers to 'first person singular possession.' while the


latter phrase is a bit long, it is a more technically accurate statement. Such a statement can also be abbreviated to '1sg POSS.'

Use the same four steps to analyze a similar set of data in Ambai, a language of Indonesia. Note that the first step has already been completed for you.

Ambai (Indonesia)

nuhu ‘my head’

numu ‘your head’

nung ‘his/her head’

Step 2: Compare changes in form with changes in meaning. What part of the Ambai word changes? What changes in the English translation?

nuhu ‘my head’



Step 3: Draw lines to indicate the parts of the Ambai words that stay the same in all three words and the parts that change.

nuhu ‘my head’



Step 4: Define each part of the Ambai words

______ means _________

______ means _________

______ means _________

______ means _________


Constituents and trees

Some words can be analyzed in more than one way. In such a case, the linguist must determine which morphemes are most closely connected. The English word 'unlockable,' for example, can be understood in two ways:

un - lockable un- ‘not’ 'not lockable'

unlock - able un- ‘reverse the action of the verb’ 'able to be unlocked'

Types of morphemes

Morphemes can be grouped in several ways. One way is by whether the morpheme is the primary component of the word (a root) or a less basic part (an affix). Affixes are futher divided by where they occur in relationship to the root::

affixes (prefix, infix, suffix, circumfix)

pre-ROOT un-happy RO-in-OT (No example in English, but common in Tagalog.) ROOT-suf happi-ness cir-ROOT-cum) No example in English, but common in Indonesian

root circumfixed form meaning

baik ‘good’

ke – baik - an ‘goodness’

tinggi ‘tall’

ke – tinggi - an ‘height’

kenal ‘know’

memper - kenal - kan ‘to introduce’

roots e.g. tree, climb, tall


Morphemes can also be grouped in terms of whether a morpheme can occur by itself (free) or only occurs connected to other morphemes (bound).

bound

Affixes are always bound.

Some roots are bound (e.g., huckle-berry

free

Most roots are free forms.

Types of morphemes

free content/lexical forms (open)

nouns

verbs

adjectives

adverbs

function words (closed)

conjunctions

articles

demonstratives

prepositions

bound bound roots (closed)

cran-(berry)

contracted forms

(we)’ll, (I)’d, (you)’ve

affixes (closed) prefixes infixes suffixes circumfixes


Words

What is a word? Surprisingly, this is not an easy question to answer. CEL points out the following four features which characterize words:

x� potential pause Pauses are typically not allowed within a word

x� indivisibility Words may follow one another, but cannot typically be inserted within another word

x� minimum free form Words (not morphemes) can typically stand alone

x� phonetic boundaries Words have typical stress patterns

Lexical content words

Lexical content words form an open class, including (in English):

nouns leg, belief, beauty

verbs eat, blink

adjectives tall, old, blue, wise

adverbs slowly, soon

Note that these classes must be defined by linguistic factors, not by meaning. Some languages do not have a class of adjectives, for example, but express ideas such as ‘old’ and ‘tall’ with verbs.

Function words

Function words form closed classes of words, including:

pronouns I, you (sg.), you (pl.) we (inclusive/exclusive)

conjunctions and, but

prepositions/ to, from, in postpositions

determiners a, the


Word types

Words can also be classified by how they are made. The following table shows some of the ways in which English words are made from different kinds of roots and affixes.

Simple words

Base only mouse silver aspirin

Base + inflectional affix run-s tall-est radio-s

Complex words

Free stem + derivational suffix bake-er read-able woman-ly

Prefix + bound stem circum-vent in-ert

Bound stem + derivational suffix leg-ible plac-ate

Prefix + free stem un-natural pre-history

Compound words

Two elements, both free black-board

Compound-complex words

Compound word + derivational suffix dry-clean-er forthright-ness folklore-ist

Prefix + compound word re-broadcast


Inflectional versus derivational affixes

Affixes can be divided into two sets based on their relationship to the rest of the word and to the surrounding words. The following chart presents an overview of the main differences between inflectional and derivational affixes.

Inflectional affixes Derivational affixes

Word class Do not change class of word

Typically change class of word

Function Indicate relations between words

Indicate relations within the word

Productivity Normally very productive

Typically limited

Position Typically at edges of word

Typically close to the root

Meaning Regular/ Predictable

Irregular/ Unpredictable

Inflectional morphology

Inflectional affixes add grammatical information to a word and tie a word to other parts of a clause. Inflectional markings may be used to indicate many things, including:

tense present, past, far past, future

aspect completed, incompleted, durative

voice active, passive

number singular, dual, trial, plural

gender/class masculine, feminine, neuter, arbitrary classes

person first, second, third, fourth, inclusive, exclusive

case nominative, accusative, ergative, absolutive, genitive


English has only eight inflectional affixes (listed in the chart below). Four of these affixes are attached to verbs, two to nouns, and two to adjectives.

Suffix Meaning Word class

-s 3s present verbs

-ed past verbs

-ing progressive verbs

-en past participle verbs

-s plural nouns

-’s possessive nouns

-er comparative adjectives

-est superlative adjectives

Note that three of the eight English inflectional affixes have the same phonetic shape [ -s, -z, -cz ].

English also has words that do not add a separate morpheme to indicate number or person. English pronouns, for example, use suppletion to indicate case on pronouns.

Nominative Accusative Genitive

Singular I Me My

You You Your

he Him His

She Her Hers

It It its

Plural We Us Our

You You Your

They Them Theirs

Many Indo-European languages use inflection to mark case on nouns (e.g., German, Russian, Greek). (The case endings on nouns were dropped before Middle English.)


Koine Greek has inflectional affixes that mark case on nouns, pronouns, adjectives and determiners. Nouns belonged to one of three classes, each of which had a separate set of case endings. The following chart shows the different patterns for singular nouns.

Singular Class I Class II Class III

Nominative fon –e anthrop -os som –a

Accusative fon –en anthrop -on som –a

Dative fon –ei anthrop –oi som – ati

Genitive fon -es anthrop -ou som -atos

The adjective in Koine Greek is also inflected for these same categories and “agrees” with the noun it modifies; i.e. the adjective receives the same case markings that the noun does.

Finnish uses inflectional affixes to distinguish 15 cases on nouns [data from Macauley 1994:153]. Note how difficult it is even to make terms in English to cover these different relationships. The following chart lists a few of these obligatory choices Finnish speakers must make whenever the word 'house' is used in a sentence:

Case Finnish word English translation

Nominative talo -t ‘the houses’

Genitive talo -jen ‘belonging to the houses’

Partitive talo -ja ‘(part) of the houses’

Inessive talo- issa ‘in the houses’

Elative talo- ista ‘from inside the houses’

Illative talo- ihin ‘into the houses’

Adessive talo- illa ‘at or on the houses’

Ablative talo- ilta ‘from the houses’

Allative talo- ille ‘to the houses’

Comitative talo -ine ‘together with houses’


Nootkan, an Amerindian language spoken in northwest Washington state, has inflectional affixes that mark verbs to indicate whether the speaker has actually witnessed a certain occurrence or merely heard about it. Such inflectional markers are called ‘evidentials’. [Data from Macauley 1994:156]

1. wiki:caxa - u ‘It’s bad weather’ (I know from my own experience)

2. wiki:caxa - k?u ‘It was bad weather’ (I experienced it)

3. wiki:caxa - kpi:d ‘It looks like bad weather’ (That’s the conclusion I draw)

4. wiki:caxa - kqad?i ‘It sounds like bad weather’ (I hear rumblings in the distance)

5. wiki:caxa - kwa:d ‘I’m told there’s bad weather’ (Someone told me)

6. wiki:caxa - kitwa:d ‘I’m told it was bad weather’ (Someone told me)

Ambai (Indonesia) has inflection on pronouns to indicate how many people are involved:

singular dual paucal plural

1in yau turu toru tata

1ex auru antoru amea

2 wau muru muntoru mea

3 i uru itoru ea

Notice the –ru in the dual, the –toru in the paucal (limited plural), and the –a in the plural forms. These parts of the pronouns are the same as the endings in the Ambai numerals for two (boru, mandu), three (botoru, mantoru) and four (boa, manea).


Black (1988) lists seven basic affix positions or 'slots' in Koine Greek (not including what he calls prepositional affixes and the root itself).

1 2 3 4 5 6 7

PAST

TIM

E

Red

up-li

catio

n

RO

OT

PASS

IVE

FUTU

RE

TIM

E

ASP

ECT

SPEC

-IFI

ER

END

ING

The following verbs show the inflectional affixes for Future and the Ending morpheme that includes information about the person and number of the Subject as well as about the Tense of the verb:

1 4 7

PAST

TIM

E

RO

OT

FUTU

RE

TIM

E

END

ING

lu -o ‘I loose’

lu -s -o ‘I will loose’

e lu -on ‘I was loosing’


Derivational morphology

Morphology also studies how words are derived from other words. These processes and affixes are much less regular than inflection. It is difficult to determine the combined meaning of derived forms and to predict which derivational affix will be used. Note the following English examples:

Nouns to adjectives

affection-ate, but not *love-ate

alcohol-ic, but not *water-ic

boy-ish, but not *youth-ish, (?) man-ish (normally man-ly)

Elizabeth-an

health-ful

life-like

pictur-esque

virtue-ous

Verbs to nouns

accus-ation

acquitt-al

broil-er ‘tool that broils something’ rather than ‘person who broils something’

clear-ance

confer-ence

conform-ist

free-dom, but not *captive-dom

predict-ion

sing-er


Adjectives to adverbs

exact-ly

quiet-ly

Nouns to verbs

vaccin-ate

Some limitations on derivational processes

In addition to the limitations of derivational affixes mentioned above (limited distribution, semantic variation) there are also many examples of words in which roots can only occur with a derivational affix; the roots are bound and cannot occur on their own. In English, for example, we can only say "I was dis-gruntled"; we cannot say "I was gruntled." Other examples in English:

dis-consolate *consolate in-capacitated *capacitated non-chalant *chalant non-descript *descript un-shevelled *shevelled un-gainly *gainly

Notice that all of these examples begin with a prefix indicating negation.

Another set of these bound root + derivational affix words include:

un-furl *furl


Other word formation processes

In addition to derivation, languages can also form words by less productive patterns. In English, words can be made in the following ways:

Acronyms NATO North Atlantic Treaty Organization scuba self-contained underwater breathing apparatus

Back formation television > televise

Blending breakfast + lunch > brunch

Clipping examination > exam

Coinage (e.g. trademarks) Xerox Kodak

Compounding black + bird > blackbird

Functional shift position (noun) > position (verb)

Morpheme internal processes goose geese ring rang rung

Morphological misanalysis hamburg + er > ham + burger turkeyburger

Suppletion go went am was


Allomorphs

Morphemes may have more than one form. These variant forms are called allomorphs and can be explained in terms of their phonetic or lexical environment. In this section we will see that the English plural suffix -s, can be explained in terms of the phonetic qualities of the final sound of the noun root. Other languages exhibit allomorphs that change depending on the grammatical features of the root they modify. Each of these patterns of change remind us of the principle that linguistic units can have variations.

Phonetically determined allomorphs

The English plural suffix on words like cats, dogs and roses changes phonetic shape due to the sound that immediately precedes it.

Morphophonemic rules have to do with the phonetic changes that may take place in morphemes. The English plural suffix -s is an example of this process. Write the phonetic symbol for the last sound of each of the following singular forms and then write the phonetic symbol for the sound of the plural ending:

Singular Plural

tab [ ] tabs [ ]

pod [ ] pods [ ]

bag [ ] bags [ ]

cup [ ] cups [ ]

pot [ ] pots [ ]

book [ ] books [ ]

class [ ] classes [ ]

rose [ ] roses [ ]

Morphophonemic rules can explain when each of the different phonetic shapes of the plural suffix will occur.


Lexically determined allomorphs

English nouns normally take the –s ending discussed above. There are a number of words, however, that take other endings. These endings are lexically determined. Some examples include:

child children

ox oxen

English also has nouns that are borrowed from Latin and still maintain Latin plural inflectional markers:

alumnus alumni

datum data

In (Ki)Swahili singular and plural is marked on nouns by sets of affixes. A different set of affixes is used for nouns belonging to different arbitrary noun classes.

Noun Singular Plural

toto ‘child’ m-toto ‘the child’ wa-toto ‘the children’

tu ‘man’ m-tu ‘the man’ wa-tu ‘the men’

su ‘knife’ ki-su ‘the knife’ vi-su ‘the knives’

kapu ‘basket’ ki-kapu ‘the basket’ vi-kapu ‘the baskets’

Koine Greek case endings mentioned above are also examples of lexically determined allomorphs; the shape of the case marker depends on the class of the root noun.


Hierarchy in morphology

Words are intermediate structures between smaller and larger grammatical units. In this chapter we have seen that the smallest grammatical unit is the morpheme. Morphemes can be combined to make stems and stems can be combined to make words. Some morphemes are in themselves already complete words; i.e., there are no additional morphemes in the word.

As units within a hierarchy, morphemes also exhibit variation. Allomorphs may occur in specific phonetic/phonological or lexical environments and still convey the same meaning.

Morphemes can also be studied in terms of their distribution; i.e. where they occur. Prefixes, for example, occur before the root of the word.


Typology of languages

Languages can be grouped by the way they handle morphology. Such groupings do not imply that the languages are genetically related.

Analytic/Isolating

Some languages have few or no words that contain more than one morpheme; each word consists of just one morpheme. Such languages are called analytic or isolating. These languages use separate words, rather than affixes, to indicate concepts such as time, number, etc. Mandarin is a good example of an isolating language:

Ta chi fan le he eat meal past ‘He ate the meal’ (Data from O’Grady, et. al 1994:314)

Agglutinating

Languages that typically construct words from clearly defined morphemes are called agglutinating languages. In these languages, the breaks between morphemes (e.g. between root and affix) are usually easy to identify. Turkish is a good example of this kind of language (data from O’Grady, et. al. 1994:314):

ev ‘house’

ev-ler ‘house-s’

ev-ler-de ‘in the house-s’

ev-ler-den ‘from the house-s’


Fusional

Other languages construct words by using morphemes which often indicate more than one grammatical idea at the same time; e.g. tense and number might be indicated with the same suffix. Latin, Spanish, and Russian verbs all illustrate this fusional pattern.

Koine Greek combines tense, mood, person and number into fused verb endings. The following chart shows the present tense, active, indicative forms of lu- ‘to loose’. Note that the endings also show number (singular/plural) and person (first, second, third).

Singular lu-o ‘I loose’

lu-eis ‘You (sg.) loose’

lu-ei ‘He/she looses’

Plural lu-omen ‘We loose’

lu-ete ‘You (pl.) loose’

lu-ousi(n) ‘They loose’

Polysynthetic

A final type of language (based on morphological patterns) is called polysynthetic. The key here is on the prefix poly-, since these languages typically combine many morphemes to form very long words. A good example (from O’Grady, et. al. 1994:315) is the following word from Inuktitut, an Amerindian language:

qasuiirsarvigssarsingitluinarnarpuq

qasu -iir -sar -vig -ssar -si -ngit -luinar -nar -puq tired not cause.to.be place.for suitable find not completely someone 3rd.sg.

‘Someone did not find a completely suitable resting place.’


Key points

Morphology studies how words are formed.

Words may be inflected to indicate number, gender, time, etc.

Words may be derived from other words.

Each language uses at most a limited number of inflectional and derivational affixes.

Each language has a limited number of word classes.

Languages can be characterized by how they form words.


Chapter 2: From meaning to form

27

CONTENT WORDS VS. FUNCTION WORDS To a large extent, the distinction between open and closed word classes coincides with the distinction between content words and function words. Content words are full words with a lexical meaning, denoting concrete or abstract entities, processes, properties etc. The meaning of function words, on the other hand, is more akin to the meaning of grammatical constructions. Usually, Often, the meaning expressed by function words in one language is expressed by grammatical constructions in another language. For instance, the meaning expressed by English prepositions (like in, at, from etc.) is often expressed by special forms of the noun called case forms in Finnish and Hungarian. Sometimes, even one and the same language has two alternative ways of expressing the same meaning, either with a function word or with a grammatical construction. For instance, more in more happy is equal in meaning to the comparative ending -er. The pronoun he is also very close in meaning to the verb ending -s (as in [he] runs), except that the latter contains no information about gender. 2.3.2 Word structure: inflection Morphology is the study of word structure, of how smaller meaningful units are combined into words, as in English sing-er-s. Morphology may be divided into two branches, inflection and word formation. The present subsection will be concerned with inflection. LEXEME AND WORD FORM We use the word word when talking about the vocabulary of the English language, as when we say Some people believe that the English language has more words than most other languages, probably because English dictionaries have so many pages. When talking about the word from the perspective of vocabularies and dictionaries, we shall introduce the term lexeme, reflecting the fact that linguists usually refer to the vocabulary of a language as its lexicon and that professional dictionary-makers are called lexicologists. We shall write lexemes with SMALL CAPITALS, usually followed by one or more subscript letters telling about the word class of the lexeme. For example, we have nouns like GIRLN and BOOKN, verbs like SINGV and WRITEV, and adjectives like GOODAdj and BADAdj.

In many languages, lexemes show up in different inflectional forms, which we shall refer to as word forms. For example, sing, sings, sang, sung, singing are the word forms of the lexeme SINGV and girl and girls are the word forms of the lexeme GIRLN. We may define lexeme and word form in the following way: A word form is a word with meaning and form. A lexeme is a family of word forms that are inflectionally related. We shall come back to the meaning of inflectionally related.

For several reasons, it is important to distinguish between lexemes and word forms. It would be very confusing to count word forms when you discuss the size of the vocabulary of a language. In Chinese, there is a lexeme FA;NGZIN ‘house’, which

jcra

jcra

TEXTO 3


28

has only one word form, fa;ngzi, since Chinese nouns do not have any inflection. In Turkish, there is a lexeme EVN ‘house’, which has 84 word forms. EVN has singular forms and plural forms, and among both the singular forms and the plural forms there are six different case forms, as shown in TABLE 7. Expression Meaning Expression Meaning ev ‘house; singular, absolutive’ evler ‘house; plural, absolutive‚ evi ‘house; singular, accusative’ evleri ‘house; plural, accusative’ evin ‘house; singular, genitive’ evlerin ‘house; plural, genitive’ eve ‘house; singular, dative’ evlere ‘house; plural, dative’ evde ‘house; singular, locative’ evlerde ‘house; plural, locative’ evden ‘house; singular, ablative’ evlerden ‘house; plural, ablative’

TABLE 7. Some word forms of Turkish EVN For example, evden means ‘from (the) house’ and evlere ‘to (the) houses’.

In addition, Turkish nouns may have six different possessive suffixes, telling who is the owner, and these suffixes can be combined with singular, plural, and all the case forms. A few illustrations are given in TABLE 8, where all the possessive suffixes are added to the absolutive forms (notice that possessive suffixes follows the plural suffix –ler), and in TABLE 9, where forms with the 1sg possessive suffix is combined with different case forms (notice that possessive suffixes precede the case suffixes). Expression Meaning Expression Meaning evim ‘house; 1sg, singular, absolutive’ evlerim ‘house; 1sg, plural, absolutive‚ evin ‘house; 2sg, singular, absolutive’ evlerin ‘house; 2sg, plural, absolutive’ evi ‘house; 3sg, singular, absolutive’ evleri ‘house; 3sg, plural, absolutive’ evimiz ‘house; 1pl, singular, absolutive’ evlerimiz ‘house; 1pl, plural, absolutive’ eviniz ‘house; 2pl, singular, absolutive’ evleriniz ‘house; 2pl, plural, absolutive’ evleri ‘house; 3pl, singular, absolutive’ evleri ‘house; 3pl, plural, absolutive’

TABLE 8. More word forms of Turkish EVN Expression Meaning Expression Meaning evim ‘house; 1sg, singular, absolutive’ evlerim ‘house; 1sg, plural, absolutive‚ evimi ‘house; 1sg, singular, accusative evlerimi ‘house; 1sg, plural, accusative evimin ‘house; 1sg, singular, genitive evlerimin ‘house; 1sg, plural, genitive evime ‘house; 1sg, singular, dative evlerime ‘house; 1sg, plural, dative evimde ‘house; 1sg, singular, locative evlerimde ‘house; 1sg, plural, locative evimden ‘house; 1sg, singular, ablative evlerimden ‘house; 1sg, plural, ablative

TABLE 9. Even more word forms of Turkish EVN ‘house’ For example, evim means ‘my house’ and evlerimiz ‘our houses’, while evlerimde means ‘in my houses’.

It would be meaningless to claim that for every Chinese noun there are 84 Turkish nouns, and that therefore Turkish has a much bigger vocabulary than Chinese. Vocabulary comparisons should be based upon lexemes, and the number of word forms in a lexeme does not influence the size of the vocabulary. MORPHEMES It is not difficult to discover that the Turkish word forms in TABLES 7–9 can be divided into smaller parts, each of which has its own meaning. These parts are called morphemes:


29

Morphemes are the smallest meaningful parts that words can be divided into. Here are the morphemes of the Turkish word form evlerimde ‘in my houses’: morpheme 1 morpheme 2 morpheme 3 morpheme 4 Expression ev ler im de Meaning ‘house’ ‘plural’ ‘1sg possessive’ ‘locative’

TABLE 10. The morphemes of the Turkish word form evlerimde ‘in my houses’

We find the morphemes of a word by comparing it to other words. We notice that ev occurs in all the words in the three tables, and the only constant meaning is ‘house’. We may also compare evlerimde ‘in my houses’ with ellerimde ‘in my hands’, where the morpheme el ‘hand’ can be identified. The element ler occurs in all and only the words having the meaning ‘plural’, im occur in all and only those having the meaning ‘my’ or ‘1sg possessive’, and de occurs in all and only the words with the meaning ‘locative’.

Now, take a look at some word forms of KÖYN ‘village’ in TABLE 11. We shall refer to a list of the word forms of a lexeme as a paradigm. This is therefore a partial paradigm for KÖYN. Expression Meaning Expression Meaning köy ‘village; singular, absolutive’ köyler ‘village; plural, absolutive‚ köyü ‘village; singular, accusative’ köyleri ‘village; plural, accusative’ köyün ‘village; singular, genitive’ köylerin ‘village; plural, genitive’ köye ‘village; singular, dative’ köylere ‘village; plural, dative’ köyde ‘village; singular, locative’ köylerde ‘village; plural, locative’ köyden ‘village; singular, ablative’ köylerden ‘village; plural, ablative’

TABLE 11. Some word forms of Turkish KÖYN ‘village’ Evi ‘house; singular, accusative’ contains the element i ‘accusative’, while köyü ‘vil-lage; singular, accusative’ contains the element ü ‘accusative’. In the same way, in ‘genitive’ is found in evin ‘house; singular, genitive’ and and ün ‘genitive’ is found in köyün ‘village; singular, genitive’. There is a system to it: we find i and in when the preceding vowel is i or e, and we find ü and ün when the preceding vowel is ü or ö. The plural forms köyleri ‘village; plural, accusative’ and köylerin ‘village; plural, genitive’ confirm this generalization. Cf. also the word forms gün ‘day; singular, absolutive’, günü ‘day; singular, accusative’, günün ‘day; singular, genitive’, disç ‘tooth; singular, absolutive’, disçi ‘tooth; singular, accusative’ and disçin ‘tooth; singular, genitive’ (the letter sç is pronounced [S], like in English dish [dIS]).

Few linguists would say that i ‘accusative’ and ü ‘accusative’ are two different morphemes, but rather two variants of the same morpheme. It is also very common to use the term allomorph instead of variant. The fact that morphemes have variants (or allomorphs) is rather unfortunate for our morpheme definition. One may claim that we find allomorphs when words are divided into meaningful parts, and that morphemes are not the smallest meaningful parts that words can be divided into, but rather families of allomorphs with the same meaning.


30

BASE AND OPERATION Let us continue our analysis of Turkish word forms, starting with evlerimde ‘house; 1sg, plural, locative’. We often think of word forms like this as having been formed by adding one morpheme to another, as illustrated in TABLE 12. Base ev 1st step: Add ler to the right of the base (= ev) ev+ler ⇒ evler 2nd step: Add im to the right of the base (= evler) evler + im ⇒ evlerim 3rd step: Add de to the right of the base (= evlerim) evlerim + de ⇒ evlerimde

TABLE 12. Bases and suffixes

Each step consists of adding a morpheme to the right of a base; we shall come back to a definition of base immediately.

Adding a morpheme to the base is an example of applying a morphological

operation to the base. Morphological operations can change the base in almost any logically possible way, by adding, modifying, and subtracting elements. A fourth type may also be established, which implies converting the base without any formal changes. We shall give examples below.

From our discussion it follows that a base is simply an element that a morphological operation can apply to. A base consisting of one morpheme only is referred to as a root. Therefore, the base ev in TABLE 12 is a root, while the bases evler and evlerim are not. ADDING ELEMENTS TO THE BASE A morpheme that is added to the base is called an affix, and there are affixes of three kinds: a suffix is added to the right of the base a prefix is added to the left of the base an infix is added into the base

Suffixes are the only affixes found in Turkish. A language with lots of prefixes is Swahili, as in the word forms m-toto ’child’ (singular) and wa-toto ’children’ (plural). Infixes are a much rarer phenomenon, but it is common inter alia in the Malayo-Polynesian language Tagalog of the northern Philippines, where, as shown in TABLE 14, the past tense morpheme is an infix in, which is inserted after the leftmost consonant of the base. present past ibigay ‘give; present’ ibinigay ‘give; past’ ipaglaba ‘wash (for); present’ ipinaglaba ‘wash (for); past’ ipambili ‘buy (with); present’ ipinambili ‘buy (with); past’

TABLE 14. Tagalog verbal word forms

Infixes split morphemes into two parts, so that one part comes before and the other after the infix.


31

MODIFYING THE BASE In cases of modification, no special element is added to the base; instead, the operation changes one or more of the sounds in the base, as in English plurals like men (from man) and geese (from goose) and English past forms like spat (from spit) and wrote (from write). While such forms are exceptional in English, they are regular in Arabic. Arabic nouns are divided into two types, those that form the plural by adding an affix and those that form the plural by modification, which in this case implies changing the vowels, as shown in TABLE 15.

SINGULAR PLURAL

qalb ‘heart; singular’ qulu\b ‘heart; plural’

kalb ‘dog; singular’ kila\b ‘dog; plural’

kita\b ‘book; singular’ kutub ‘book; plural’ TABLE 15. Some Arabic nouns

SUBTRACTING ELEMENTS FROM THE BASE In the Nilo-Saharan language Murle, which is spoken in southern Sudan, the plural of nouns is formed by subtracting the last consonant from the singular form; cf. TABLE

16.

SINGULAR PLURAL nyoon ‘lamb; singular’ nyoo ‘lamb; plural’ wawoc ‘white heron; singular’ wawo ‘white heron; plural’ onyiit ‘rib; singular’ onyi ‘rib; plural’

TABLE 16. Some Murle nouns CONVERTING THE BASE Conversion means leaving the base formally unchanged (despite the meaning change), as in the English plural sheep (from sheep). Conversion creates synchretism, which is homonymy among the word forms of a paradigm. REDUPLICATING THE BASE Reduplication means repeating the base or part of it, as in Malay anak-anak ’children’ (from the stem anak ’child’). MORE COMMENTS ON OPERATIONS The plural forms of the Arabic noun kutub ’books’ cannot at all be divided into a morpheme meaning ‘book’ and a morpheme meaning ‘plural’, the way we can divide English books into book+s. Word forms formed by non-affixing operations are not easy to analyze within the morpheme model. 2.4.3 Word structure: derivation and compounding We will now turn our attention to the formation of new words. Consider the words player and football. Both consist of two morphemes, play-er and foot-ball. But there is a difference. In play-er, only the first morpheme may act as a word in its own right, whereas in foot-ball, both morphemes may act as words of their own. Both player and football are examples of word formation, but while player is an example of derivation, football is an example of compounding. Both player and football constitute inflectional bases, that is, the bases that inflectional operations (such as the adding of the plural suffix -s) are applied to:


32

players, footballs. Inflectional bases are also known as stems. In the study of word

formation we analyze the morphological structure of stems. If the stem cannot be divided into smaller meaningful parts (or if the stem

cannot be analyzed as a base plus one or more operations), the stem is a root. Both play, foot and ball are roots, while player and football are the results of derivation and compounding, respectively. 7.3.2.1 DERIVATION The stem player can be divided into two morphemes, play and er. While play is both a stem and a root, however, er is neither, because it does not occur as the stem (inflection base) of any English lexeme. Instead er must be identified as a suffix added to verb stems to form stems of nouns designating actors. From the stem sing we get singer, and from the stem ride we get rider.

The suffix er is a derivational affix, that is, an affix added to a base to form a new stem. The stem player is derived from the stem play by suffixing er. In general, we may talk about derivational operations, which include affixing, modification, subtraction, and conversion.

The word form players (plural of player) has the morphological structure in FIGURE 14.

word form

stem

root derivational suffix

inflectional suffix

play er s

FIGURE 14. The morphological structure of the word form players

COMPOUNDING The stem football can be divided into two morphemes foot and ball. Both of them are both stems and roots. Consequently, the stem football is a compound, that is, a stem formed from two or more other stems.

The structure of the plural word form footballs is presented in FIGURE 15.


33

word form

stem

stem stem

root root

inflectional suffix

foot ball s

FIGURE 15. The morphological structure of Turkish önsözde

The two parts of the compound stem are also stems. In this case, they are also roots, though that does not have to be the case.

2.4 Sentences Syntax is the study of sentence structure, of how meaning is given form at the sentence level. In other words, syntax studies the systematic covariation between meaning and form in sentences. Most commonly, syntactic form has to do with word

order. In addition, it is common and in many ways useful to group words into larger constituents and view each sentence as having a constituent structure. Finally, we shall have a brief look at other structural devices used for syntactic purposes, in particular agreement. 2.3.1 Word order In the English sentence (21), the three words vultures, eat, and hyaenas follow each other in a specific order:

(21) Vultures eat hyaenas.

In this sentence, vultures is the first word, eat the second, and hyaenas the third. The most obvious aspect of word order has to do with precedence, with whether a given element precedes or follows some other element. In (21), for instance, vultures precedes eat, and hyaenas follows eat. In addition, word order also has to do with proximity. Compare the following expressions from English and Fula: 1. one big red ball 2. balloNre woÎeere mawnde woore ball red big one

jcra

jcra

© FUOC • PID_00177308 5 Tipologia i universals

Introducció

El terme tipologia té diferents sentits en l’estudi del llenguatge.

aEn un sentit ampli, la tipologia és la classificació de les llengües humanes se-

gons els seus diferents tipus d’estructura. Des d’aquest punt de vista, hi hauria

una sèrie de grans tipus en els quals les llengües encaixarien amb més o menys

comoditat, de forma que aquest tipus seria el que donaria la personalitat a cada

llengua. Aquest enfocament, que anomenaren holístic, ha estat molt popular

del segle XVIII ençà, fins pràcticament a la primera meitat del segle XX. Aquest

enfocament, tot i això, es troba davant un problema fonamental, i és que no

s’ha pogut identificar un conjunt de tipus generals que sigui alhora significa-

tiu i incontrovertit. Les propostes que han avançat els partidaris d’aquest punt

de vista tenen moltes limitacions.

En un sentit més restringit (que és el que adoptarem en aquest curs), la tipo-

logia lingüística consisteix a identificar, descriure i comparar els diversos tipus

que es troben, no respecte a tota una llengua en el seu conjunt, sinó respecte

a un determinat paràmetre gramatical. D’aquesta manera, parlarem de la tipo-

logia del nombre, la tipologia de la veu passiva o la tipologia de l’expressió del

subjecte. En aquest sentit, parlarem d’un enfocament funcional de la tipolo-

gia lingüística.

Aquest mòdul comença distingint la classificació tipològica de la classificació

basada en l’origen genealògic de les llengües, per a continuar amb una anàlisi

més detallada de les tipologies holístiques, en particular la tipologia morfològica

i la tipologia de l’ordre de mots. El mòdul conclou amb una breu discussió sobre

els anomenats universals lingüístics i els límits de la traduïbilitat entre llengües.

Analitzarem amb més detall aquesta forma de classificació en l’apartat “Les tipologies holístiques”.

En un sentit ampli, aquest enfocament funcional està bastant estès en-

tre els investigadors (malgrat les seves diferències en objectius i meto-

dologia). Entre els grups de recerca més importants cal destacar el

projecte RIVALC del Centre National pour la Recherche Scientifique

(CNRS), de França, dirigit per Gilbert Lazard, el grup UNITYP de la Uni-

versitat de Colònia (Alemanya), entorn de la figura de Hansjakob Seiler,

i l’escola de tipologia gramatical de la Universitat de Sant Petersburg

(Rússia), fundada a la fi dels anys seixanta per Aleksandr Kholodòvitx.

Un altre proponent d’aquesta perspectiva és el lingüista nord-americà

William Croft (actualment a la Universitat de Nou Mèxic), en el seu im-

portant llibre Typology and universals (2a. edició, 2003).

TEXTO 4


1. Classificació genealògica

La classificació tipològica no és l’única manera de classificar les llengües

humanes. Les llengües també es poden classificar pel seu origen, agrupant

en famílies les llengües que han evolucionat a partir d’una llengua mare co-

muna. Per exemple, el català, el castellà, el francès, l’italià i el romanès (per

mencionar-ne només les més importants) deriven totes del llatí, la llengua

de l’Imperi Romà, i consegüentment formen un grup genealògic, el de les

anomenades llengües neollatines o romàniques. Aquesta classificació de les llen-

gües s’anomena genealògica.

En el cas de les llengües romàniques coneixem perfectament la llengua de pro-

cedència, perquè es conserven molts textos i documents escrits en llatí al llarg

de molts segles. En altres grups de llengües, però, la llengua mare no n’ha dei-

xat cap rastre, i les proves del seu origen comú es basen en similituds de gra-

màtica i vocabulari. En aquests casos, per a establir aquest suposat origen

comú s’utilitza fonamentalment una tècnica molt rigorosa, coneguda com a

mètode comparatiu.

Aquest mètode es basa en la comparació entre les formes lingüístiques (so-

bretot mots i morfemes) de les llengües presumptament emparentades. La

idea fonamental en què es basa el mètode és que les similituds que es trobin

han de ser sistemàtiques, la qual cosa obliga a descartar totes aquelles simi-

lituds que siguin purament casuals o resultat de manlleus lèxics. Per exem-

ple, el mot per a designar el tabac té una forma similar en moltes llengües

del món: anglès tobacco, francès tabac, alemany Tabak, rus tabak, hebreu ta-

bak, japonès tabako, finès tupakka, àrab tabgh, persa tambaku, fijià tavako,

etc. Caldria extreure d’aquesta similitud la conseqüència que totes aquestes

llengües tenen un origen comú? Evidentment aquesta conclusió és errònia,

ja que sabem que tots aquests mots deriven en última instància del castellà

tabaco, que al seu torn s’hauria pres d’una llengua indígena d’Haití (Coro-

minas, 1961). L’ús del tabac (i del mot que el designa) es va difondre per

tot el món en els segles XVI i XVII, com a resultat de la colonització d’Amè-

rica per la corona de Castella.

No obstant això, en altres casos trobem altres similituds lèxiques que estan tan

esteses i són tan sistemàtiques que de cap manera podem considerar-les casu-

als. Així, cal suposar que les llengües en què es manifesten tenen un mateix

origen. Per exemple, la similitud entre el verb anglès drink i l’alemany trinken

mostra una correspondència entre les consonants d- i t- a començament de

mot que resulta prou significativa, perquè no es limita a aquest parell de mots

Bibliografia

J. Corominas (1961). Breve Diccionario etimológico de la lengua castellana. Madrid: Gredos.


sinó que es reprodueix per tot el vocabulari d’ambdues llengües, com es pot

constatar en les dades de la taula següent:

Taula 1. Correspondències fonètiques entre anglès i alemany

La regularitat d’aquesta equivalència (juntament amb altres correlacions lèxi-

ques semblants) és una prova que l’anglès i l’alemany són llengües relaciona-

des genèticament.

Es fa servir el terme llengua aïllada per a referir-se a aquelles llengües que no

sembla que estiguin relacionades genèticament amb cap altra llengua conegu-

da. El basc i el japonès són exemples de llengües aïllades.

Anglès Alemany

drink trinken ‘beure’

day Tag ‘dia’

daughter Tochter ‘filla’

dream Traum ‘somni’

drop Tropfen ‘gota’

dove Taube ‘colom’

draw tragen ‘arrossegar’

death Tod ‘mort’

deep tief ‘profund’

door Tür ‘porta’


2. Les tipologies holístiques

Tornant a la classificació tipològica, hem vist en la introducció que per a al-

guns la tipologia és la classificació de les llengües en grans grups o tipus molt

generals. Des d’aquest punt de vista, allò que caracteritza cada tipus és l’exis-

tència d’un cert tret gramatical, a partir del qual s’explicarien moltes altres ca-

racterístiques estructurals de les llengües. Aquest enfocament de la tipologia

s’anomena holístic (derivat del mot grec ѷ, que significa ‘tot’, ‘sencer’).

Les dues tipologies holístiques que han tingut més influència són la tipologia

morfològica i la tipologia de l’ordre de mots.

2.1. Tipologia morfològica

La idea d’aquesta tipologia va sorgir al començament del segle XIX a Alemanya

en l’obra dels germans Friedrich i August von Schlegel, i posteriorment en Wil-

helm von Humboldt, i va ser desenvolupada a començaments del segle XX pel

lingüista nord-americà Edward Sapir. Va ser el primer intent sistemàtic de clas-

sificar les llengües del món, basat en l’estructura interna dels mots.

En aquesta classificació es reconeixen tres tipus de llengües: aïllants, agluti-

nants i fusionals, a què posteriorment s’ha afegit un quart tipus, correspo-

nent a les llengües polisintètiques.

La base d’aquesta classificació és el grau de flexió de les llengües: és a dir, la

mesura en què els mots canvien de forma per a expressar categories gramati-

cals, com ara la conjugació del verb per a expressar temps, persona i mode: lle-

geixo, llegia, llegiré, etc.

Tipus aïllant

Les llengües aïllants no tenen flexió, de forma que tots els mots són invaria-

bles, independentment de la seva funció en la frase. Pot dir-se que aquestes

llengües no tenen morfologia, en el sentit estricte del mot. A aquesta categoria

pertanyen moltes de les llengües de l’Orient Llunyà, com ara el xinès mandarí,

el vietnamita o el tai (encara que no el japonès ni el coreà, que són llengües

tipològicament molt diferents). La següent oració de mandarí il·lustra aquest

aspecte:

(1) Wİ kàn le neib÷n shŊ jo llegir PF aquest llibre

= ‘He llegit aquest llibre’


Hom pot observar que el verb (kàn) no té flexió, i que l’aspecte verbal (PF = per-

fectiu) s’expressa per la partícula le, que és un mot independent.

Com a conseqüència de la manca de flexió, les llengües aïllants generalment

no tenen marques gramaticals que indiquin la funció dels elements de l’ora-

ció, que s’expressa quasi exclusivament per mitjà de l’ordre de mots.

Tipus aglutinant

Les llengües de tipus aglutinant es caracteritzen perquè els mots es poden di-

vidir en un seguit de morfemes diferents, cadascun dels quals té per regla ge-

neral una forma consistent i un únic significat o funció. D’aquesta manera, la

identificació dels morfemes és senzilla i directa. Per exemple, en turc el mot

topraklarınımız, que significa ‘de les nostres terres’, està format pels morfemes

toprak (‘terra’), -lar (que indica plural, de forma que topraklar = ‘terres’), -ın (que

indica cas genitiu, que podem traduir per de) i -ımız, que indica que el posses-

sor és la primera persona del plural, i que en la traducció correspon a l’adjectiu

nostres.

Tipus fusional

En les llengües fusionals (també conegudes com a llengües flexives) no hi ha

una divisió nítida entre les categories expressades pels morfemes (temps,

mode, persona, etc.), com es dóna en les llengües aglutinants. La situació

típica és que un morfema expressi simultàniament diverses categories dife-

rents, com ocorre, per exemple, en català amb el sufix -es del verb cantes,

que expressa simultàniament temps (present), mode (indicatiu) i persona

(segona). D’aquest tipus són moltes de les llengües europees (les llengües

romàniques, l’alemany, el rus, etc.), tot incloent les llengües clàssiques, lla-

tí i grec. Observeu, per exemple, que en els diversos casos dels mots del rus

stol ‘cadira’ i voda ‘aigua’ (taula 2) és impossible (a diferència d’allò que

hem vist en turc) separar en cada terminació quina part correspon al nom-

bre (singular o plural) i quina part correspon al cas (acusatiu, genitiu, etc.).

Podem dir, per tant, que les categories de nombre i cas estan morfològica-

ment fusionades en rus.

Taula 2. Fusió de nombre i cas en rusNota

En la transcripció d’aquests exemples de rus, la lletra y re-presenta una vocal intermèdia entre [i] i [u], i la lletra [x] re-presenta el so velar de j en cas-tellà. Les altres lletres tenen si fa no fa la mateixa pronuncia-ció que en català.

Singular Plural Singular Plural

Nominatiu stol stoly voda vody

Acusatiu stol stoly vodu vody

Genitiu stola stolov vody vod

Datiu stolu stolam vode vodam

Instrumental stolom stolami vodoiu vodami

Preposicional stole stolax vode vodax


Tipus polisintètic

En l’estudi de les llengües indígenes d’Amèrica del Nord, els lingüistes van

observar estructures que no podien descriure adequadament dins dels tres ti-

pus que hem vist fins ara, i van encunyar un quart tipus, que van denominar

polisintètic. Les llengües d’aquesta classe s’assemblen a les llengües agluti-

nants en el fet que tenen mots prou complexos formats per una sèrie de mor-

femes d’identificació relativament senzilla, però amb la diferència que alguns

d’aquests morfemes tenen un contingut no gramatical, que en altres llengües es

correspondria amb mots independents. Per exemple, en la llengua xeiene (EUA)

el mot náohkõsáapõhévetsõhésto’anéhe es pot analitzar de la manera següent:

Aquest mot és una de les formes del verb põhévetsõhésto’ané, que està compost

al seu torn de l’arrel o’ané ‘parlar’ i els morfemes tsõhést- ‘la llengua xeiene’ i

põhéve-, que indica que l’acció descrita pel verb és satisfactòria o adequada

(aquí traduït per l’adverbi bé). Aquesta combinació en un sol mot de diversos

morfemes dotats de contingut lèxic és la clau de la polisíntesi.

Els altres morfemes del mot són de tipus gramatical: un prefix na- (que indica

la primera persona de l’agent, i que té per tant una funció semblant a la del

sufix -o del català en canto), un morfema ohkõ- (que indica acció habitual o ge-

nèrica) i un morfema doble sáa- … -he que indica negació.

La polisíntesi no és un fenomen tan exòtic com podria semblar arran d’aquest

exemple. Es troba (encara que de forma molt menys sistemàtica) en les llen-

gües d’Europa, especialment en aquelles en què són habituals els mots

compostos. Per exemple, en català els compostos del tipus castellanoparlant

(= castellano + parlant) són semblants a l’exemple de xeiene que hem vist. De

més gran complexitat són els compostos de l’alemany, com ara el següent:

Aquest mot està format per cinc morfemes lèxics: studenten ‘estudiant(s)’, lohn

‘taxa’, steuer ‘impost’, freistellung ‘exempció’ i bescheinigung ‘certificat’.

Enfocament bidimensional de la tipologia morfològica

Si s’examinen amb atenció, la diferència entre aquests tipus dista de ser cate-

gòrica, i es pot reduir a una qüestió de grau de síntesi i de grau d’integració

entre els morfemes d’un mot (Sapir, 1921).

(2) Ná- ohkõ- sáa- põhéve- tsõhést- o’ané -he

ná- ohkõ- sáa- põhéve- tsõhést- o’ané -he

1SG HAB NEG1 bé xeiene parlar NEG2

= ‘No parlo bé el xeiene’

(3) Studentenlohnsteuerfreistellungbescheinigung

= ‘certificat d’exempció d’impostos en la taxa de matriculació’


El grau de síntesi al·ludeix a la forma d’expressar morfològicament un deter-

minat contingut: de manera sintètica, com un morfema dependent, o de ma-

nera analítica, com un mot independent. Per exemple, el català és una

llengua més sintètica que l’anglès: el temps futur s’expressa per mitjà d’un su-

fix verbal (compraré), mentre que en anglès s’expressa per mitjà del verb auxi-

liar will (I will buy). Les llengües aïllants són analítiques en grau màxim. En

l’extrem oposat es troben les llengües polisintètiques. Les llengües aglutinants

i fusionals ocupen una posició intermèdia entre ambdós extrems.

El grau d’integració té a veure amb la forma en què en les diverses llengües

s’integren els morfemes els uns amb els altres. El grau mínim d’integració es

dóna en les llengües de tipus aïllant (que manquen, pròpiament parlant, de

morfemes dependents). El grau màxim d’integració es dóna en les llengües fu-

sionals, els morfemes de les quals expressen simultàniament diversos signifi-

cats, que en altres llengües correspondrien a morfemes separats. Un cas

extrem de fusió ocorre quan el morfema s’integra indistingiblement amb l’ar-

rel del mot, i dóna lloc així a formes com l’anglès sang (passat del verb sing

‘cantar’) o els anomenats plurals fractes de l’àrab, com rijãl (‘homes’, enfront

de rajul ‘home’) o kutub (‘llibres’, enfront de kitãb ‘llibre’).

2.2. Tipologia de l’ordre de mots

Una altra classificació que ha tingut gran influència dins l’àmbit de la tipolo-

gia lingüística és la tipologia de l’ordre del subjecte i de l’objecte amb relació

al verb, ja que es correlaciona amb altres opcions d’ordre de constituents, que

fa que tingui un caràcter predictiu important.

Aquesta tipologia es basa en la suposició que totes les llengües tenen un ordre “bà-

sic” de constituents, que es caracteritza per la posició relativa del subjecte i de l’ob-

jecte respecte al verb. En general, l’ordre bàsic és l’ordre típic de les oracions

declaratives afirmatives neutres, en què no hi ha cap element realçat per la seva

importància informativa. Per exemple, en català, l’ordre subjecte-verb-objecte és

bàsic (com ara en l’oració Pere ha rentat els plats), en contrast amb l’ordre objecte-

verb-subjecte (Els plats els ha rentat Pere), que és discursivament marcat*.

Essent S = subjecte, O = objecte i V = verb, els ordres bàsics possibles són els se-

güents:

• SVO: com en català, anglès i moltes de les llengües europees, la major part

de les llengües africanes, i moltes llengües de l’Àsia oriental, com el xinès

mandarí, el tai, el vietnamita i l’indonesi.

• SOV: com el japonès, el basc, el turc i moltes de les llengües de l’Índia.

• VSO: com el gal·lès i altres llengües cèltiques, les llengües de les Filipines i

moltes llengües de la Polinèsia.

* Vegeu el mòdul “Nocions bàsiques de tipologia funcional”,

l’apartat “Rols discursius”.


Atenent a les dades del World Atlas of Language Structures (WALS) l’ordre més

estès és SOV (amb un 40,5% de les 1.228 llengües de la mostra), seguit de l’or-

dre SVO (35,4%). L’ordre VSO es troba en un 7% de les llengües. Els ordres

VOS, OVS i OSV són extremament rars.

La importància d’aquesta tipologia consisteix en la correlació que s’ha trobat

entre l’ordre bàsic i l’ordre d’altres elements secundaris de l’oració, com va as-

senyalar el lingüista nord-americà Joseph Greenberg el 1963. Per exemple, si

una llengua té l’ordre bàsic SVO, com en català, el substantiu precedirà el com-

plement de possessió (genitiu), com ara en la frase professor d’anglès. Si l’ordre

és SOV, com en japonès, el genitiu precedirà el substantiu:

Com es constata en l’exemple, el complement genitiu eigo no ‘d’anglès’ prece-

deix el nom sensei ‘professor’.

Si considerem que la relació entre l’objecte i el verb és una relació de modificador

(objecte) a nucli (verb), descobrirem que hi ha altres relacions similars de modifi-

cador-nucli que segueixen la mateixa pauta. Les llengües que observen de forma

consistent aquesta correlació mostren els ordenaments enumerats en la taula 3:

Taula 3. Correlacions d’ordre nucli-modificador

Compareu, respecte a aquesta qüestió, dues llengües tipològicament contràri-

es: el català (SVO) i el japonès (SOV):

(4) eigo no sensei

anglès de professor

= ‘Professor d’anglès’

Nota

La denominació tradicional del nexe és preposició, quan pre-cedeix el substantiu (és a dir, pre + posició). En les llengües OV, en què el nexe segueix el substantiu, es prefereix la de-nominació, etimològicament més adient, de posposició. Ve-geu el mòdul “Nocions bàsi-ques de tipologia funcional”, subapartat “Estratègies lèxiques” (“Adposicions”).

Llengües verb-objecte (VO) Llengües objecte-verb (OV)

Verb-objecte Objecte-verb

Verb-adverbi Adverbi-verb

Verb auxiliar - verb principal Verb principal - verb auxiliar

Substantiu-adjectiu Adjectiu-substantiu

Substantiu - frase relativa Frase relativa - substantiu

Substantiu-genitiu Genitiu-substantiu

Nexe-substantiu Substantiu-nexe

(5) Català:

a) Verb-objecte:

Vaig llegir un llibre.

b) Verb-adverbi:

Vas fer bé.

c) Verb auxiliar - verb principal:

Estan esperant l’autobús.


El català i el japonès són dues llengües prou consistents respecte al seu tipus,

però en la pràctica són molt poques les llengües que s’ajusten completament

al patró. A tot estirar, el que podem mesurar és el grau de consistència que

una determinada llengua observa amb el seu tipus d’ordre. Per exemple, l’an-

glès és una llengua de tipus SVO, però mostra inconsistències en l’ordre adjec-

tiu-substantiu (A tall building: hom esperaria un ordre substantiu-adjectiu) i

d) Substantiu-adjectiu:

Un cantant popular.

e) Substantiu - frase relativa:

El periodista que va escriure l’article.

f) Substantiu-genitiu:

Els arbres del parc.

g) Nexe (preposició) - substantiu:

En el cel.

(6) Japonès:

a) Objecte-verb:

Hon o yomimashita

llibre OBJ llegir/PAST

= ‘Vaig llegir un llibre’

b) Adverbi-verb:

Yoku dekimashita

bé fer/PAST

= ‘Vas fer bé’

c) Verb principal - verb auxiliar:

Basu o matte imashĮautobús OBJ esperant estan

= ‘Estan esperant l’autobús’

d) Adjectiu-substantiu:

Ninki kashu

popular cantant

= ‘Un cantant popular’

e) Clàusula relativa - substantiu:

Kiji o kaita jãnarisuto

article OBJ escriure/PAST periodista

= ‘El periodista que va escriure l’article’

f) Genitiu-substantiu:

kĮen no kigi

parc de arbres

= ‘Els arbres del parc’

g) Substantiu-nexe (posposició):

sora ni

cel en

= ‘En el cel’


genitiu-substantiu (John’s house, construcció que coexisteix amb l’ordre més

consistent substantiu-genitiu: the house of John).

La raó d’aquestes inconsistències és el fet que les llengües són productes soci-

als i històrics, que estan en un constant procés d’evolució i de contacte amb

altres llengües (que fa, per exemple, que s’hi adopti no solament vocabulari,

sinó també característiques gramaticals que corresponen a un diferent patró

d’ordre). En aquest sentit, podem dir que molt poques llengües pertanyen a

un tipus estructural pur.


3. Els universals lingüístics

Es denominen universals lingüístics aquelles propietats que es consideren

comunes a totes les llengües humanes.

Aquesta qüestió pot plantejar-se des d’una perspectiva molt general, provant

d’identificar els trets que són exclusius del llenguatge humà en relació amb els sis-

temes comunicatius d’altres espècies animals. Aquesta qüestió va ser abordada pel

lingüista nord-americà Charles Hockett en un breu article de 1960 intitulat “The

Origin of Language”, en què presenta una llista de tretze característiques pròpies

del nostre llenguatge, que hom pot resumir i concentrar en les següents:

1) Canal vocal-auditiu: el fet que en la seva forma més bàsica el llenguatge

humà es transmet per mitjà de sons produïts per la boca i percebuts per l’ore-

lla. Això implica a) que el missatge es transmet en totes direccions i pot arribar

a un grup gran de receptors, b) que el missatge s’esvaeix ràpidament i no per-

sisteix, c) que el parlant pot rebre i transmetre el mateix senyal, i d) que el par-

lant es pot sentir a si mateix i pot controlar l’emissió del missatge i el seu

contingut a mesura que el produeix.

2) Especialització: el fet que els òrgans utilitzats per a la producció de la parla

estan especialment adaptats per a la tasca. El tracte vocal humà (llengua, llavis,

glotis, etc.) s’ha especialitzat en la seva funció lingüística en comptes de ser

únicament òrgans per a la ingestió d’aliments.

3) Dualitat estructural: el fet que totes les llengües humanes estan formades

per unitats que es combinen en un doble plànol per tal de construir missatges.

El primer nivell el constitueixen els fonemes, elements fònics que no tenen

significat en si mateixos i que formen conjunts petits, entre 30 i 40 elements

de mitjana.

El segon nivell està format per la combinació dels fonemes en un nombre molt

més ampli de mots, que tenen significat (conceptual o gramatical), i que per

la seva part poden combinar-se en unitats més complexes (oracions), que des-

criuen accions i situacions.

La dualitat estructural és el fonament d’altres propietats que recull Hockett,

com ara a) el caràcter discret o separable de les unitats lingüístiques, i que com

a conseqüència podem classificar en categories diferents (vocals, consonants,

prefixos, sufixos, substantius, verbs, etc.), b) l’arbitrarietat, o manca de con-

nexió necessària entre la forma del senyal i el seu significat, i c) la productivi-

tat, és a dir, el fet que sempre podem crear missatges nous, no sentits mai

Nota

Per un extrem hi ha llengües amb un nombre molt reduït de fonemes, com el rotokas, par-lat a l’illa de Bouganville, a l’est de Nova Guinea, que té 11 fo-nemes (5 vocals i 6 conso-nants), i per un altre llengües amb un inventari de fonemes molt més alt, com ara el Ơxóõ, una llengua khoisan de Botswana, que té 112 fone-mes, la major part consonants.


abans, simplement tot combinant els mots de la nostra llengua. Això implica

que la combinàtoria del llenguatge humà dota els seus parlants d’una eina

amb una capacitat pràcticament infinita per a l’expressió dels seus pensa-

ments, emocions, experiències i coneixements.

Aquestes propietats universals són certament massa generals. Hom pot apro-

fundir dins les estructures específiques de les llengües en els nivells fonològic,

morfològic i sintàctic per tal d’identificar patrons comuns a totes (o a una ma-

joria significativa) de les llengües del món. El fonament d’aquesta hipòtesi és

la premissa que malgrat les grans diferències que s’observen entre les llengües

del món, totes semblen estar formades sobre la base de principis idèntics. En

paraules de Joseph Greenberg (1966), “totes les llengües semblen tallades pel

mateix patró”. Un dels arguments que duu a aquesta conclusió, entre altres, és

la capacitat dels éssers humans d’aprendre i de traduir qualsevol llengua.

Per tant, si aquesta hipòtesi és correcta, els universals lingüístics són una im-

portant font de primera mà sobre la manera en què els éssers humans capten

la realitat i l’organitzen cognitivament.

Els lingüistes distingeixen els següents tipus d’universals lingüístics:

• Universals absoluts: són aquells que es donen en totes les llengües, sense

excepció. Per exemple, “‘totes les llengües tenen vocals i consonants’”,

“‘totes les llengües distingeixen substantius i verbs’”.

• Universals implicatius: són els que relacionen la presència d’una propie-

tat amb la presència d’una altra. Són del tipus “‘si A aleshores B’”. Per

exemple, “‘totes les llengües VO tenen preposicions’”.

• Tendències universals (o universals estadístics): es distingeixen dels uni-

versals absoluts en el fet que tenen excepcions. Per exemple, “‘quasi totes

les llengües tenen consonants nasals’”. Aquest universal té almenys una

excepció coneguda: les llengües salish de la costa sud-occidental del

Canadà.

• Tendències implicatives: es tracta d’universals implicatius que mostren ex-

cepcions, com ara “‘la majoria de les llengües OV tenen posposicions’”. Encara

que aquesta tendència es documenta en moltes llengües arreu del món, hi ha

casos en què no es compleix, com ara en persa, una llengua SOV que té prepo-

sicions.


4. Traduïbilitat entre llengües

Com s’ha dit abans, un dels arguments més sòlids a favor de l’existència d’una es-

tructura conceptual comuna a totes les llengües humanes és la possibilitat de tra-

duir, és a dir, el fet que tot allò que hom pot dir en una llengua hom pot expressar

en una altra. Hi ha, tanmateix, dues possibles excepcions a la traduïbilitat total.

La primera excepció és que les llengües no gramaticalitzen exactament els ma-

teixos conceptes (la qual cosa significa que en unes llengües és necessari uti-

litzar un procediment gramatical o formal per tal d’expressar una certa

informació que en unes altres llengües es pot ometre). Per exemple, la major

part de les llengües europees obliguen a indicar el gènere en els pronoms per-

sonals de tercera persona (com en català, ell o ella), mentre que en finès hi ha

un sol pronom de tercera persona (hän) que no distingeix gènere (com en la

frase Hän on ystävällinen, que pot ser tant ‘ell és amable’ com ‘ella és amable’).

D’aquesta manera, la traducció del català al finès perd especificitat (hi ha un

aspecte semàntic que s’elimina), i la traducció del finès al català necessita afe-

gir informació que no és en l’oració original.

En japonès, on el nombre no està gramaticalitzat i no hi ha articles, l’oració

(7) es pot traduir de quatre maneres:

Una segona excepció a la traduïbilitat la constitueixen les grans diferències de

vocabulari que hi ha entre unes llengües i altres (sobretot, encara que no ex-

clusivament, quan hi ha diferències culturals importants), de forma que la tra-

ducció directa mot a mot resulta impossible. Per exemple, en català s’utilitzen

tres mots per a referir-se a tres tipus d’ingestió (fumar, beure i prendre una me-

dicina), mentre que el japonès només en fa servir un, nomu:

A la inversa, el japonès té tres mots per a traduir el concepte portar (roba o un

altre objecte en el cos):

(7) Watashi ga kinĮ kangofu ni atta

jo SUBJ ahir infermera a veure(PAST)

= ‘Vaig veure ahir {la infermera / les infermeres / una infermera / unes infermeres}’

(8) a) fumar un cigarret: tabako o nomu

b) prendre una medicina: kusuri o nomu

c) beure aigua: mizu o nomu

(9) a) portar ulleres: kakeru

b) portar barret: kaburu

c) portar pantaló, faldilla, sabates: haku


Com resulta obvi, moltes diferències lèxiques s’expliquen per raons de tipus

cultural, geogràfic, i per la manera característica de cada poble de copsar la re-

alitat. Un exemple repetit és el de la llengua esquimal, en què no hi ha un con-

cepte general per a neu, i en canvi hi ha uns quants mots per a designar els

diferents tipus de neu que tenen rellevància per a la forma de vida d’aquesta

gent, com ara qana ‘neu que cau’ i apput ‘neu a terra’.


Activitats

1. Observeu les següents llistes de mots de sentit equivalent en unes quantes llengües d’Eu-ràsia. Quines llengües penseu que estan relacionades genèticament? Justifiqueu la resposta.

2. Quina correlació sistemàtica de sons observeu en la següent llista de mots d’anglès i alemany?

3. Compareu la següent llista de mots en quatre llengües del Pacífic (extreta de Lyovin, 1997,pàg. 9). Hi trobeu cap tipus de correlació fonètica que provi una relació de parentiu entre elles?Justifiqueu la resposta.

4. Identifiqueu el tipus morfològic del suahili (Tanzània), a partir dels següents exemples:

5. Identifiqueu el tipus morfològic del yup’ik (Sibèria i Alaska), a partir dels següents exemples.:

Nota

Els mots segueixen l’ortografia oficial (hongarès, turc, uzbek i basc) o la transcripció estàn-dard (japonès, xinès, uigur, kir-guís). En turc i àzeri ç = [tɂ] (català fletxa), ľ = [ɂ] (català baixa). En turc, àzeri i uigur ü i ö representen vocals labialitza-des. En àzeri, uigur i kirguís, q representa una consonant pro-pera a [k], però d’articulació uvular, no velar.

Hongarès Turc Japonès Àzeri Xinès Uigur Basc Kirguísa) három üç san üç sãn üch hiru uch ‘tres’b) hosszú uzun nagai uzun cháng uzun luze uzun ‘llarg’c) hal balık sakana baliq yú beliq arrain balyk ‘peix’d) kutya köpek inu it gƯu it txakur it ‘gos’e) virág çiçek hana gül huã chichek lore gul ‘flor’f) fej kafa atama qafa tóu bash buru bosh ‘cap’g) nevet gül- warau gül- xiào kül- barre kul- ‘riure’h) megnéz gör- miru gör- kàn kör- ikusi kor- ‘veure’i) mond de- iu de- shuĮ eit- esan ait- ‘dir’j) víz su mizu su shuƭ su ur suv ‘aigua’k) kĲ taľ ishi daľ shí tash harri tosh ‘pedra’l) hideg soāuk samui soyuq lýng soghuq hotz sovuq ‘fred’

Anglès Alemanya) water Wasser ‘aigua’b) bite beissen ‘mossegar’c) white weiss ‘blanc’d) foot Fuss ‘peu’e) hot heiss ‘calent’f) street Strasse ‘carrer’g) nut Nuss ‘nou’h) to zu ‘a’i) two zwei ‘dos’j) tongue Zunge ‘llengua’k) teach zeichen ‘ensenyar’ (en alemany, ‘mostrar’)

Malai Maranao Samoà Hawaiàa) baru wagu fau hau ‘hibisc’b) tanis ula’ul tani kani ‘plorar’c) balay walay fale hale ‘casa’d) teras tegas toa koa ‘fusta’e) mata mata mata maka ‘ull’

a) Alikuonaa- li- ku- onaell (SUBJ) PAST te (OBJ) veure= ‘Et va veure’

b) Atakuonaa- ta- ku- onaell (SUBJ) FUT te (OBJ) veure= ‘Et veurà’

c) Nilikuonani- li- ku- onajo (SUBJ) PAST te (OBJ) veure= ‘Et vaig veure’

d) Alinionaa- li- ni- onaell (SUBJ) PAST jo (OBJ) veure= ‘Em va veure’

a) Angyarpaliyuqtuqangyar -pa -li -yug -tuqbarca gran comprar voler IND/3SG= ‘Vol comprar-se una barca gran’


6. Identifiqueu el tipus morfològic del tai (Tailàndia), a partir dels exemples següents:

7. Classifiqueu les formes marcades en cursiva en els següents exemples, segons que siguinanalítiques, sintètiques o polisintètiques:

8. Indiqueu el grau d’integració entre morfemes que s’observi en les següents parelles lèxi-ques de diferents llengües. En els exemples els guions indiquen la separació entre morfemes,i no corresponen a cap convenció ortogràfica.

9. A partir de l’observació dels següents exemples de maia yucatec (Mèxic), indiqueu quinescaracterístiques estructurals són congruents o incongruents amb les correlacions d’ordre demots previstes per Greenberg:

b) Yughaghvigllangyugtutyughagh -vig -llag -nge -yug -tutpregar lloc gran aconseguir voler IND/3PL= ‘Volen aconseguir un temple gran’

a) Káo pôot pahsƫh tai bpenell parlar llengua tai poder= ‘Ell sap (= pot) parlar tai’

b) Rao hâi rót káonosaltres donar cotxe ell= ‘Li vam donar el cotxe’

c) Káo ja dtôrng gin kâoell FUT caldre menjar arròs= ‘Li caldrà menjar arròs’

a) Català: vaig vindre ahirb) Anglès: louder! ‘més alt!’c) Llatí: scripseram ‘jo havia escrit’d) Alemany: Personalausweis ‘carnet d’identitat’e) Català: llibret (compareu-la amb l’equivalent anglès, small book)f) Navaho: náánáoshtééģ ‘potser tornaré a portar-lo’ (nááná- indica acció repetida;

o- indica possibilitat; sh- indica que el subjecte és la primera personadel singular (jo); tééģ és l’arrel verbal, que significa ‘portar’.)

a) Anglès: cat ‘gat’ cats ‘gats’b) Alemany: Buch ‘llibre’ Bücher ‘llibres’c) Japonès: kak-u ‘escric’ ka-ita ‘vaig escriure’d) Hebreu: séfer ‘llibre’ sfar-im ‘llibres’e) Finès: kauppa ‘botiga’ kaupa-ssa ‘en la botiga’

Nota

L’ortografia oficial del maia yu-catec està molt influïda per la del castellà. Cal indicar que l’apòstrof representa una con-sonant oclusiva glotal, que en l’alfabet fonètic internacional es representa pel símbol [ɓ].

a) Tz’o’ok in hantik le waaha’PF 1SG menjar ART tortilla= ‘M’he menjat la tortilla’

b) Yan chakmolo’ob ich k’aaxhaver-hi jaguars en bosc= ‘Hi ha jaguars al bosc’

c) Tz’o’ok u beeta’al hump’éel túumben merkaadoPF 3SG fer-se un nou mercat= ‘S’ha fet un mercat nou’

d) U yotoch Saantosseu casa Santos= ‘La casa de Santos’

e) Yaan in hóoyab yéetel ch’óoyo’obcaldre 1SG regar amb galledes= ‘Hauré de regar amb galledes’

f) Tz’o’ok in wilik táan u kool SantosPF 1SG veure PROG 3SG segar Santos= ‘He vist que Santos estava segant’


10. A partir de l’observació dels següents exemples de xinès mandarí, indiqueu quines carac-terístiques estructurals són congruents o incongruents amb les correlacions d’ordre de motsprevistes per Greenberg:

11. A partir de l’observació dels següents exemples de singalès (Sri Lanka), indiqueu quinescaracterístiques estructurals són congruents o incongruents amb les correlacions d’ordre demots previstes per Greenberg:

a) Tã tiãntian huì kè ell/a cada dia rebre convidat= ‘Rep convidats cada dia’

b) Tã cóng ZhĮngguo lái leell/a des de Xina venir PF= ‘Ha vingut de la Xina’

c) Tã zuótiãn zƯu leell/a ahir anar-se’n PF= ‘Se’n va anar ahir’

d) WƯ xƭhuan chč bčngjilíngjo agradar menjar gelat= ‘M’agrada menjar gelats’

e) Jčntián de bào avui MOD diari= ‘El diari d’avui’

f) ShèhuìzhƱyì de jiãnglái socialisme MOD futur= ‘El futur del socialisme’

g) H÷n hƫo de shòujià molt bo MOD preu= ‘Un preu molt bo’

h) Huì jiƫng yčngwén de nèige xiƫoháisaber parlar anglès MOD aquest nen= ‘Aquest nen que sap parlar anglès’

i) WƯ tčnshuĮ nƭ mƫi le shŊdiàn jo sentir tu comprar PF llibreria

= ‘He sentit dir que has comprat la llibreria’

j) WƯmen kãi huì tƫolùn nèige wèntinosaltres tenir reunió discutir aquest problema= ‘Tindrem una reunió per a discutir aquest problema’

a) Lamaya eyage asalväsiyage ballava däkkaeya -ge asalväsiya -ge balla -va

nen ell -GEN veí -GEN gos -AC va veure= ‘El nen va veure el gos del seu veí’

b) Gäni tadi ballava däkkadona gran gos/AC va veure= ‘La dona va veure el gos gran’

c) Miniha janele indala ballava däkkahome finestra des de gos/AC va veure= ‘L’home va veure el gos des de la finestra’

d) Ballatta käm denna kiyala gäni minihatta kivaballa-tta miniha-ttagos-DAT menjar donar SUB dona home-DAT va dir= ‘La dona va dir a l’home que donés de menjar al gos’

e) Me wäddapale dän vädde karana basunnähe iye ave näwäddapal -e kara -na

aquest taller -LOC ara treball fer -PTC mecànic ahir va venir no= ‘El mecànic que treballa en aquest taller no va venir ahir’


12. Classifiqueu els següents universals lingüístics d’acord amb el seu tipus:

a) Totes les llengües tenen pronoms personals que distingeixen almenys primera i segona persona en singular i plural.b) En la gran majoria de les llengües OV, el genitiu precedeix el substantiu.c) En les llengües VSO, el substantiu precedeix l’adjectiu.d) Les marques de cas en els substantius són sempre sufixos.e) En una majoria significativa de les llengües VO, l’article precedeix el substantiu.f) Les llengües que tenen consonants oclusives sonores ([b, d, g]) tenen també oclusives sordes ([p, t, k]).


Bibliografia

Mètodes de classificació de les llengües

Bickel, Balthasar (2007). “Typology in the 21st century: major current developments”.Linguistic Typology (núm. 11, pàg. 239-251).

Comrie, Bernard (2001). “Different views of language typology”. A: M. Haspelmath i altres(eds.). Sprachtypologie und Sprachliche Universalien (pàg. 25-39).

Croft, William (1999). “Typology and Grammar”. A: E. K. Brown; J. Miller (eds.). ConciseEncyclopedia of Syntactic Theories (pàg. 343-350).

Croft, William (2002). “Typology”. A: M. Aronoff; J. Rees-Miller (eds.). The Handbook ofLinguistics (pàg. 337-368). Blackwell.

Junyent, Carme (1986). “La classificació de les llengües i els seus problemes”. Límits (núm.1, pàg. 25-47).

Moreno Cabrera, Juan Carlos (1997). “Introducción”, “El problema de la clasificación delas lenguas”, “La caracterización tipológica de las lenguas y familias lingüísticas”. Introduccióna la lingüística (cap. 1, 2 i 4).

Shibatani, Masayoshi; Bynon, Theodora (1995). “Approaches to Language Typology:A Conspectus”. A: M. Shibatani; T. Bynon (eds.). Approaches to Language Typology (pàg. 1-25).Clarendon Press.

Song, Jae Jung (2001). “Introducing linguistic typology”. Linguistic Typology (cap. 1).

Whaley, Lindsay J. (1997). Introduction to typology. Part I: Basics of Language Typology(cap. 1-4).

Tipologia morfològica

Payne, Thomas E. (1997). “Morphological typology”; “Constituent order typology”. Des-cribing morphosyntax. A guide for field linguistics (cap. 2 i 4).

Whaley, Lindsay J. (1997). Introduction to typology. Part II: Word Order Typology (cap. 5 i 6).Part III: Morphological Typology (cap. 7 i 8).

Tipologia de l’ordre de constituents

Dryer, Matthew S. (2007). “Word Order”. A: T. Shopen (ed.). Language Typology and Syntac-tic Description (vol. I, pàg. 61-131).

Givón, Talmy (2001). “Word order”. Syntax (cap. 5).

Hawkins, John (1983). Word order universals. Academic Press.

Primus, Beatrice (2011). “Word Order”. A: P. C. Hogan (ed.). The Cambridge Encyclopediaof the Language Sciences (pàg. 920-922). Cambridge University Press.

Siewierska, Anna (2006). “Word Order and Linearization”. A: E. K. Brown (ed.). Encyclo-pedia of Language and Linguistics (pàg. 642-649).

Song, Jae Jung (2001). “Basic word order”. Linguistic Typology (cap. 2).

Universals lingüístics

Bickel, Balthasar (2007). “Absolute and statistical universals”. A: P. Hogan (ed.). The Cam-bridge Encyclopedia of Language Sciences (pàg. 77-79). Cambridge University Press.

Comrie, Bernard (2003). “On Explaining Language Universals”. A: M. Tomasello (ed.). TheNew Psychology of Language: Cognitive and Functional Approaches to Language Structure (vol. II,pàg. 195-209.

Deutscher, Guy (2010). Through The Language Glass. Why the World looks Different in otherLanguages. Nova York: Metropolitan Books.


Evans, Nicholas; Levinson, Stephen C. (2009). “The myth of language universals: Lan-guage diversity and its importance for cognitive science”. Behavioral and Brain Sciences (núm.32, pàg. 429-492).

Greenberg, Joseph H. (1966). “Some universals of grammar with particular reference to theorder of meaningful elements”. A: Joseph H. Greenberg (ed.). Universals of grammar (pàg. 73-113).MIT Press.

Hockett, Charles (1960). “The Origin of Language”. Scientific American (núm. 203, pàg. 88-96).

Luque, Juan de Dios (2004). “Aspectos universales y particulares del léxico de las lenguasdel mundo” [en línia]. Estudios de Lingüística del Español (núm. 21). <http://elies.rediris.es/elies21/>

Mairal, Ricardo; Gil, Juana (eds.) (2003). “Los universales lingüísticos: pasado y presen-te”. En torno a los universales lingüísticos (pàg. 9-88). Cambridge University Press / Akal.

Mairal, Ricardo; Gil, Juana (eds.) (2006). Linguistic Universals. Cambridge UniversityPress.

Moreno Cabrera, Juan Carlos (1997). “Los universales lingüísticos y sus diversos tipos”.Introducción a la lingüística (cap. 3).

Moreno Cabrera, Juan Carlos (2000). “Características del lenguaje humano”. Curso uni-versitario de lingüística general (vol. 1., cap. 2).

Wierzbicka, Anna (1999). Emotions across Languages and Cultures. Diversity and Universals.Cambridge University Press.

Llengües del món

Badia i Capdevila, Ignasi (2002). Diccionari de les llengües d’Europa. Editorial EnciclopèdiaCatalana.

Brown, Keith; Ogilvie, Sarah (eds.) (2008). Concise Encyclopedia of Languages of the World.Elsevier.

Campbell, G. L. (1991). Compendium of the World’s Languages. Routledge.

Comrie, Bernard (ed.) (1987). The World’s Major Languages. Croom Helm.

Dalby, Andrew (2006). Dictionary of Languages. Londres: A & C Black.

Garry, Jane; Rubino, Carl (2001). Facts about the World’s Languages. Nova York: The H.W. Wilson Company.

Grimes, Barbara F. (ed.) (2000). Languages of the World. Ethnologue (14a. edició) [en línia].Vol 1: Languages of the World. Vol. 2: Maps and Indexes. SIL International. <http://www.eth-nologue.com/web.asp>

Junyent, Carme (1989). Les llengües del món. Ecolingüística (3a. edició 1996). Empúries.

Katzner, K. (1977). The Languages of the World (edició revisada 1986, 3a. edició 2002). Rout-ledge and Kegan Paul.

Lyovin, Anatole (1997). An introduction to the languages of the world. Oxford UniversityPress.

Meillet, Antoine; Cohen, Marcel (dirs.) (1952). Les langues du monde (2 vol.). París:Champion.

© FUOC • PID_00177309 7 Nocions bàsiques de tipologia funcional

1. Funcions i estratègies

Abans de procedir, en els pròxims mòduls, a l’examen de les principals funci-

ons i dels seus tipus d’expressió, revisarem alguns conceptes de teoria lingüís-

tica útils per a comprendre millor les discussions subsegüents.

En els estudis tipològics s’utilitza el terme estratègia per a designar les formes

lingüístiques que serveixen per a expressar una determinada funció.

Hom pot classificar les estratègies lingüístiques en tres grans tipus: morfològi-

ques, lèxiques i sintàctiques.

• Les estratègies morfològiques es caracteritzen per modificar la forma dels

mots.

• Les estratègies lèxiques fan servir mots especialitzats en l’expressió de cer-

tes funcions, com és el cas de les preposicions, les conjuncions o els verbs

auxiliars.

• Les estratègies sintàctiques es basen en la utilització de construccions es-

pecífiques, així com en l’ordre de constituents, que adquireix significat

funcional. Per exemple, en anglès, algunes manifestacions de la funció de

qualificació* s’expressen només per l’ordre relatiu dels elements: el quali-

ficador precedeix el qualificat, com ara en stone bridge ‘pont de pedra’ i al-

tres construccions similars.

Cal assenyalar que l’absència de marca també té, per contrast, una significació

funcional. Així, en català, l’absència de preposició és el que caracteritza el sub-

jecte i l’objecte enfront dels altres elements de la predicació, que utilitzen pre-

posicions per a indicar la seva funció sintàctica o semàntica.

1.1. Estratègies morfològiques

Les principals estratègies de tipus morfològic són l’addició d’afixos, la modifi-

cació interna de l’arrel del mot, i la substitució lèxica. Vegem ara amb més

atenció cadascun d’aquests procediments.

1) Addició d’afixos

L’addició d’afixos és potser el procediment morfològic més estès. Els afixos

són morfemes que s’uneixen a la base lèxica en diversos graus d’integració for-

* Examinarem amb més detall la qualificació en el mòdul “Estructura

del sintagma nominal”, en els apartats “Qualificació adjectiva”

i “Qualificació nominal”.

TEXTO 5


mal. Acostumen a classificar-se en diversos tipus, atenent la seva posició res-

pecte a la base:

a) Els sufixos s’afegeixen al final de la base, i constitueixen el tipus d’afix més

estès entre les llengües del món. Per exemple, en català i en moltes altres llen-

gües la funció del temps verbal s’expressa per mitjà de sufixos verbals:

b) Els prefixos s’afegeixen davant de la base. Un exemple de prefix és la marca

de nombre en suahili i en altres llengües de la família bantu:

Com mostren els exemples, en suahili, la categoria de nombre s’expressa per

mitjà d’un prefix que varia segons la classe de nom. En (6a), ji- és el prefix de

singular, i en (6b) ma- és el prefix de plural.

c) Els circumfixos són morfemes discontinus que podríem dir que “envol-

ten” la base verbal. Formalment un circumfix és la combinació d’un prefix i

un sufix que expressen ensems un significat gramatical únic. Per exemple, en

amhàric (Etiòpia), la negació s’expressa amb la combinació del prefix al- i del

sufix -m amb la base verbal:

d) Els infixos s’insereixen dins de la base. Aquest procediment està molt estès

en les llengües de les Filipines, en què serveix per a expressar l’equivalent de

la nostra veu passiva. Vegeu uns exemples de tagàlog:

(5) parl-o present

parl-ava passat (pretèrit imperfet)

parl-aré futur

(6a) jiwe

ji -we

SG -pedra

= ‘pedra’

(6b) mawe

ma -we

PL -pedra

= ‘pedres’

(7) Fällägä ‘Ell vol’

Alfällägäm ‘Ell no vol’

(8a) Bumili ng libro ang lalaki

va comprar el llibre l’home

= ‘L’home va comprar el llibre’

(8b) Binili ng lalaki ang libro

va ser comprat l’home el llibre

= ‘El llibre ha sigut comprat per l’home’ / ‘el llibre l’ha comprat l’home’


Aquests exemples mostren un canvi de perspectiva en l’expressió de la situa-

ció. L’exemple (8a) està focalitzat des del punt de vista de l’agent (l’home)

mentre que en (8b) la situació es descriu des de la perspectiva del pacient (el

llibre), com es reflecteix també en la traducció. En aquests exemples, les dife-

rències de perspectiva s’expressen per mitjà dels infixos -um- i -in- inserits dins

del verb bili ‘comprar’. L’infix -um- assenyala que l’element focalitzat és

l’agent, mentre que l’infix -in- indica que l’element focalitzat és el pacient. A

més de l’ús dels infixos, la perspectiva s’expressa en tagàlog per la partícula ang

que precedeix l’element focalitzat.

e) Existeixen, finalment, altres processos d’addició morfològica en què el morfe-

ma afegit no té un valor constant, com en els exemples vistos fins ara, sinó que la

seva forma està determinada totalment o parcialment per la forma de la base lè-

xica. L’exemple següent mostra la formació del temps perfet en grec clàssic:

Com hom pot observar, el perfet es forma per la sufixació de -ka (per a la pri-

mera persona), que a més va acompanyat per un element prefixat de forma Ce-

en què C és una variable consonàntica que correspon a la consonant inicial de

l’arrel. Aquest tipus de procediment es coneix com a reduplicació.

2) Modificació interna

La modificació interna consisteix en un canvi de la forma de l’arrel del mot.

Un clar exemple de modificació interna és el canvi vocàlic que assenyala dife-

rències de temps verbal en els anomenats verbs forts de les llengües germàni-

ques, com per exemple en anglès find (‘trobar’, present) enfront de found

(passat), o en alemany beissen (‘mossegar’) enfront d’Ich biss (‘vaig mossegar’).

3) Substitució lèxica, o supleció

El procediment de supleció utilitza arrels diferents en l’expressió de certes

funcions lingüístiques. Per exemple, en anglès el passat del verb go (‘anar’) no

s’expressa amb una variació morfològica de l’arrel (que regularment seria *goed)

sinó per una arrel totalment diferent, went.

1.2. Estratègies lèxiques

Les estratègies de tipus lèxic utilitzen mots especialitzats a marcar determinades

funcions gramaticals o semàntiques. Aquests mots acostumen a formar classes

tancades (constituïdes per un nombre reduït d’elements). Aquí discutirem tres

d’aquestes classes: els determinants, els verbs auxiliars i les adposicions.

(9) ½ pai-Į ‘ataco’ ½½ pe-pai-ka ‘he atacat’

keleu-Į ‘ordeno’ ke-keleu-ka ‘he ordenat’

lu-Į ‘deslligo’ le-lu-ka ‘he deslligat’


1) Determinants

Els determinants són mots que complementen els substantius expressant di-

verses funcions semàntiques, com ara quantificació, dixi, possessió i defini-

tud. En català, aquesta classe inclou els articles, els demostratius, els numerals

i els quantificadors indefinits:

2) Verbs auxiliars

Els verbs auxiliars són un tipus de verbs faltats de significat conceptual definit

i que serveixen per a expressar diverses funcions semàntiques (com ara el

temps, l’aspecte, la modalitat i la veu) d’un altre verb a què modifiquen. Vegeu

alguns exemples de català, castellà i anglès:

3) Adposicions

Es dóna el nom genèric d’adposicions als mots invariables que indiquen la

funció gramatical o semàntica d’un element de l’oració.

Hom distingeix tres tipus d’adposicions:

• Preposicions, que precedeixen l’element la funció del qual indiquen. Per

exemple, amb, que indica funció d’instrument en frases com ara Jaume dis-

senya amb ordinador.

• Posposicions, que segueixen l’element que marquen. Per exemple, en honga-

rès elĲtt ‘darrere’ en la frase a ház elĲtt ‘davant de la casa’ (a ház = ‘la casa’).

• Circumposicions, compostes per una preposició i una posposició que apa-

reixen obligatòriament juntes. Observeu el següent exemple de paixtu

(Afganistan), en què el rol semàntic de wƺne ‘arbre’ està marcat per la cir-

cumposició pƺ … pore ‘al voltant’:

(10) a) La taula (article)

b) Aquella cadira (demostratiu)

c) Tres plats (numeral)

d) Molts convidats (quantificador indefinit)

(11) haver: He llegit el diari (temps: perfet)

ser: El candidat del PSC ha sigut investit alcalde (veu: passiva)

anar: El ple es va celebrar dissabte passat (temps: passat)

ir: Voy a quedarme en casa toda la tarde (temps: futur immediat)

will: She will be awarded the prize (temps: futur)

= ‘Li concediran el premi’

(12) Sarai pƺ wƺne pore as tari

home arbre cavall lliga

= ‘L’home lliga el cavall al voltant de l’arbre’


Els diversos tipus d’adposició no s’exclouen entre si. Per exemple, hi ha llengües

que tenen preposicions i posposicions alhora, com és el cas del persa. En les

llengües europees hi ha també unes poques posposicions, com en anglès ago (fi-

ve years ago = ‘fa cinc anys’) i en alemany wegen ‘a causa de’ (der Hitze wegen = ‘a

causa de la calor’) o entlang ‘al llarg de’ (den fluss entlang = ‘al llarg del riu’).

1.3. Estratègies múltiples

Una llengua pot tenir més d’una estratègia per a expressar una determinada

funció. Per exemple, en anglès la funció possessiva* es pot manifestar mitjan-

çant alguna de les estratègies següents:

En general, quan una llengua té diferents estratègies per a expressar una fun-

ció, aquestes estratègies no hi són intercanviables. Les estratègies poden estar

determinades per algun factor gramatical, semàntic o d’índole comunicativa.

Per exemple, en anglès, les estratègies (13c) i (13e), que utilitzen el procediment

de substitució, es donen quan el possessor està expressat per un pronom personal.

Per la seva banda, les estratègies (13d) i (13e) es donen quan el sintagma nominal

és indefinit.

* Vegeu el mòdul “Estructura del sintagma nominal”, apartat

“Qualificació nominal”.

(13) a) preposició: An area of dense shadow

= ‘Una zona de densa ombra’

b) element sufixat: Mary’s house

= ‘La casa de Mary’

c) substitució: Her house

= ‘La seva casa (d’ella)’

(her és una forma supletiva del pronom she)

d) preposició + sufix: A book of Mary’s

= ‘Un dels llibres de Mary’

e) preposició + substitució: A book of mine

= ‘Un llibre meu’


Activitats

1. Indiqueu quin tipus d’estratègia (morfològica, lèxica o sintàctica) es fa servir per a expres-sar l’objecte en els següents exemples de diferents llengües:

a) Anglès:

b) Castellà:

c) Rus:

2. Indiqueu quin tipus d’estratègia (morfològica, lèxica o sintàctica) es fa servir per a expres-sar possessió en els següents exemples de diferents llengües:

a) Català:

b) Guaraní (Paraguai):

c) Rus:

3. Distingiu el tipus d’estratègia morfològica utilitzada en cadascun dels següents exemplesde diferents llengües:

(1) The postman saw the dog= ‘El carter va veure el gos’

(2) The dog saw the postman= ‘El gos va veure el carter’

(3) El cartero vio al perro(4) El perro vio al cartero

(5) ڈٿٵٶڃچ ڀٺٹٽٷڈ ڂڃڑڀٵڇڌڃ٤poïtal’on uvidel sobakucarter va veure gos= ‘El carter va veure el gos’

(6) ٵڂڃڑڀٵڇڌڃڄ ڀٺٹٽٷڈ ٵٿٵٶڃ٦sobaka uvidel poïtal’onagos va veure carter= ‘El gos va veure el carter’

(1) El cotxe del director de l’escola(2) El meu cotxe

(3) Maria ayakaMaria cistella= ‘La cistella de Maria’

(4) Che ajakajo cistella= ‘La meva cistella’

(5) Nde ajakatu cistella= ‘La teva cistella’

(6) ڂٵٷIvan= ‘Ivan’

(7) ٵڂٵٷ ځڃdom Ivana= ‘La casa d’Ivan’

a) català: parlo parlaréb) àrab: miftah ‘clau’ mafaatih ‘claus’c) castellà: digo dijed) anglès: I am ‘sóc’ we are ‘som’e) àrab: bab ‘porta’ abwab ‘portes’f) alemany: Hand ‘mà’ Hände ‘mans’g) hongarès: ember ‘home’ emberek ‘homes’h) nàhuatl: citli ‘la llebre’ ciicihtli ‘les llebres’


4. Descriviu el tipus d’estratègia utilitzada en irlandès per a expressar la funció possessiva, apartir dels exemples següents. Tingueu especialment en compte la pronunciació, que es dónajuntament amb l’ortografia convencional.

5. Indiqueu la classe conceptual dels mots subratllats en les oracions següents:a) La muntanya està coberta de pins fins al cim.b) Els seus ulls brillaven en la foscor.c) L’empresa ha adquirit un equip xerogràfic d’alta velocitat. d) La sorra de la platja s’ha escalfat moltíssim.e) Els viatgers estaven irritats pel retard de l’avió.f) Jordi no és conscient de les seves limitacions.

6. En les frases següents, distingiu predicat, arguments i adjunts:a) La festa es va organitzar amb tota perfecció.b) Els nens estaven llançant pedres al pati.c) Els nens estaven llançant pedres en el pati.d) Aquest matí han inaugurat el nou poliesportiu.e) Raquel admira la música d’Edison Denísov.f) Oriol ha sigut condecorat pels seus mèrits científics.g) El director de l’hospital ha sigut condecorat per la Generalitat.h) El cotxe de Meritxell és verd.i) Pere ha venut la moto al seu cosí.

7. Identifiqueu els rols semàntics dels arguments i adjunts de les frases de l’exercici 6.

8. Identifiqueu els rols discursius de tema i focus en les oracions següents:a) En aquestes circumstàncies és impossible acceptar l’oferiment.b) D’aquell plat no me’n he servit.c) Aquest llibre no el recomanaria a ningú.d) El meu germà se’n va al Japó.e) Els ordinadors els fan pànic.f) L’ajuntament va organitzar l’acte amb molta austeritat.

i) llatí: fortis ‘fort’ fortior ‘més fort’j) llatí: bonus ‘bo’ melior ‘més bo’ (millor)k) sami: johka ‘riu’ joga ‘del riu’l) hebreu: akh ‘germà’ akhim ‘germans’

Nota

[Ș] representa una vocal neutra anàloga a la del català oriental; [v] és una consonant labioden-tal com la v del valencià, del balear o del francès; [x] repre-senta el so velar de j en castellà.

a) mac [mak] ‘fill’ a mhac [a vak] ‘el seu fill’ b) páirc [park] ‘camp’ a pháirc [a fark] ‘el seu camp’ c) beatha [bahȘ] ‘vida’ a bheatha [a vahȘ] ‘la seva vida’ d) capall [kapȘl] ‘cavall’ a chapall [a xapȘl] ‘el seu cavall’

jcra


Bibliografia

Estratègies morfològiques

Bickel, Balthasar; Nichols, Johanna (2005). “Fusion of Selected Inflectional Formati-ves”; “Inflectional Synthesis of the Verb”. A: M. Haspelmath i altres (eds.). The World Atlasof Language Structures (pàg. 87-90 i 94-97).

Carstairs-Mccarthy, A. (2006). “Affixation”. A: E. K. Brown (ed.). Encyclopedia of Languageand Linguistics (pàg. 83-88).

Plungian, Vladimir A. (2001). “Agglutination and flection”. A: M. Haspelmath i altres(eds.). Sprachtypologie und Sprachliche Universalien (pàg. 669-678).

Estratègies lèxiques: determinants, verbs auxiliars, adposicions

Anderson, Gregory D. S. (2006). Auxiliary Verb Constructions. Oxford University Press.

Hagège, Claude (2009). Adpositions. Oxford University Press.

Kurzon, Dennis (2006). “Adpositions”. A: E. K. Brown (ed.). Encyclopedia of Language andLinguistics (pàg. 63-66).

Payne, Thomas E. (1997). “Grammatical categories”. Describing morphosyntax (cap. 3).

Classes de conceptes i estructura de la predicació

Bhat, D. N. S. (2000). “Word classes and sentential functions”. A: Petra M. Vogel; B. Comrie

(eds.). Approaches to the Typology of Word Classes (pàg. 47-63). Mouton de Gruyter.

García-Miguel, José María (1995). Las relaciones gramaticales entre predicado y participantes.Universidade de Santiago de Compostela.

Givón, Talmy (2001). “Simple verbal clauses and argument structure”. Syntax (cap. 3).

Langacker, Ronald W. (1987). “Nouns and verbs”. Language (vol. 1, núm. 63, pàg. 53-94).

Lazard, Gilbert (1999). “La question de la distinction entre nom et verbe en perspectivetypologique”. Folia linguistica (núm. 33, pàg. 389-418).

Luque, Juan de Dios (2004). “El léxico y las clases sintácticas de palabras” [en línia]. As-pectos universales y particulares del léxico de las lenguas del mundo (cap. 10). <http://elies.redi-ris.es/elies21/CAPITULO10.pdf>

Palmer, F. R. (1994). “Roles and relations”. Grammatical roles and relations (cap. 2). Cam-bridge University Press.

Pavey, Emma L. (2010). “The structure of sentences”; “The Structure of meaning”; “Inte-grating language structure”; “The structure of information”. The Structure of Language (cap.3-5, 8).

Premper, Waldfried (2001). “Universals of the linguistic representation of situations(‘participation’)”. A: M. Haspelmath i altres (eds.). Sprachtypologie und Sprachliche Universalien(pàg. 477-495).

Saeed, John I. (2003). “Sentence Semantics. 1: Situations”; “Sentence Semantics. 2: Partici-pants”. Semantics (2a. edició, cap. 5 i 6). Basil Blackwell.

Schachter, Paul; Shopen, Timothy (2007). “Part-of-Speech systems”. A: T. Shopen (ed.).Language Typology and Syntactic Description (vol. I, pàg. 1-60).

Vandeloise, Claude (2007). “A taxonomy of basic natural entities”. A: M. Aurnague; M.Hickmann; L. Vieu (eds.). The Categorization of Spatial Entities in Language and Cognition (pàg.35-52). John Benjamins.

Documents

Dossier Ea Morf 12