diagonal. 03

DIAGONALrevista mensual de l’etsab. Nº3. març 2003

revista editada amb el suport de la

llEE SS GGUUEERRRREESS QQ UU EE NN OO VV OO LL EE MM

EENNTTRREEVVIISSTTAA::FFEE RR NN AA NN DD OO RRAA MM OO SS

CCOOOOPPEERRAACCIIÓÓ AA LL’’EETTSSAABBQQ UU II SS ÓÓ NN,, II QQ UU EE FFAA NN ??

AACCTTIIVVIITTAATTSSPP EE RR SS II EE NN CC AA RR AA TT EE NN SS TT EE MM PP SS.. .. ..

SIÓ

- N

O A

LAG

UER

RA

- AZN

AR

DIM

ISSI

Ó -

NO

ALA

GU

ERR

A- A

ZNA

R D

IMIS

SIÓ

- N

O A

LAG

UER

RA

- AZN

AR

DIM

IS

diagonal . març 2003 nº3

2

EDITORIAL

Cap on anem tots plegats?

Sou lliures de respondre el que creieu mésencertat. Nosaltres mateixos no saben, deltot, la resposta correcte, però ens esforça-rem per que sigui la bona. És a dir: ja m’heliat de nou.

Aviam... Diagonal va neixer amb l’ambicióde convertir-se en la revista de referenciaper la majoria d’habitants d’aquesta escola.Per això la revista l’estem fent els estu-diants, que som majoria, i per això està sor-tint amb aquest aire d’improvització quesegurament ja haureu notat. Que si surtaquesta setmana, que si trigarà uns diesmés, que si és cutre, que si era més diver-tit l’acudit de l’altre número... Quan pensemque la propia Direcció porta un any i picodient que treuran una revista, que serà laostia de chachiguai, però que encara no hasortit cap número, ens adonem que les difi-cultats en tirar endavant certs projectes novol dir que estiguin mal plantejats. O pot-ser si? I si resulta que ens estem equivo-cant?

Potser la nostra revista no és el que algunsesperaven. Però almenys aquí tothom potvenir, dir que no li agrada, i proposar alter-natives. Proveu de fer això mateix amb

qualsevol altra revista de les que existeixena l’ETSAB. Proveu d’anar a Direcció, o aldepartament de Projectes, o deComposició, a dir algo sobre les sevesactivitats i publicacions. En el millor delscasos, no us faran ni cas.

Creiem que això és una mostra més d’unproblema greu que pateix l’ETSAB. Aquítothom passa dels altres, i va al seu rollo.S’organitzen coses interessants, i només hivan quatre gats. S’editen llibres com elDPA del Dieste, i la majoria encara no sapni qui era aquest pobre home. El rector ensvol enviar al cul de Barcelona, i la direccióno informa. Dos profes de l’escola opinendiferent sobre Gaudi, i ningú els proposafer una xerrada als alumnes per explicar-se. S’inaugura una exposició al vestíbul, is’ha de fer el discurs cridant perque la gentpassa xerrant pel costat. Es declara unaguerra, i la Direcció suspen les classesquan ja fa hores que alguns alumnes hanprès aquesta iniciativa.

No us adoneu, alumnes, professors, estu-diants, que estem fent l’idiota tots plegats?Amb aquestes actituts, estem contribuint amatar una mica més la pobre Universitat,santuari del coneixement.

Que en queda d’aquella famosa Escola deBarcelona? Quina merda d’escola ésaquesta que estem fent ara??

Í N D E XEDITORIAL

---CONCURS DIAGONAL

---NO A QUINA GUERRA?

---VOX POPULI: ALGUNES OPI-

NIONS QUE ARRIBEN...---

ENTREVISTA: FERNANDORAMOS---

HABITATGE I COOPERACIÓ,L’OPTATIVA SINGULAR

---QUÈ FEM? CONEIXER ESFA

---ACTIVITATS I FESTA DE DIA

---JOAN HERNÀNDEZ PIJOAN

VS. SHIN-CHAN---

CÒMIC: VIATGE A BERLIN---

CRÍTIQUES MUSICALS...---

I EL CONCURS PEL LOGODE LA DEDAB !!

Aquest cop ens hem passat. Només ens han res-post tres persones !!! O be el premi que oferim nous sembla prou interessant, o no teniu ganes dellegir aquesta secció, o be no teniu ni puta idea deles coses que preguntem. No se, no se... serem

optimistes i pensa-rem que senzilla-ment no us vaumirar gaire la foto...

L’edifici aquest esdiu EdificioCOPAN, està aSAO PAULO, i elva fer l’OSCARNIEMEYER. Araalmenys ja sabreuuan cosa més per

posar a l’exàmen del Prozorovich !!

El guanyador del concurs, aquest cop, ha estatescollit pel Lluis Carné, himself. Una mà innocent...And the winner is... Maria REYNALDO !

La fotod’aquest mes:

Si no ho sabeu,és que esteu moltmalament !! Feumemoria coi...Qui va dissen-yar aquesta

cuina? I en quinedifici la podem

trobar?

Les respostes, [email protected] o be a labústia del vestíbul... perque JA TENIM BÚSTIA !!!

Es aquell trasto negre que trobareuENTRANT, AL PILAR DE L’ESQUERRA...


3

Perquè totes les parts tenen part deraó, però una vida val més que mil rao-naments.

Fins i tot el mateix Aznar reconeix quecap guerra sigui bona. Sí, és cert queafavoriria a uns quants a nivell econò-mic (petroleres i fàbriques d'armamenten què gent del partit de Bush hi té for-tes inversions), a uns altres (segura-ment als mateixos) a nivell polític, finsi tot hi ha qui hi barreja temes de cul-tura i religió.

En aquest text no es pretén defensarcap partit ni postura. Molt menysdefensar el partit que va enviar i publi-car en diversos mitjans de premsaunes paperetes gairebé infantils, enque explicava a l'español el per què dela necessitat d'atac a Iraq.

El primer fet que sobta del NO a laguerra, és la manifestació o la presèn-cia de banderes de les CCOO i de par-tits polítics. Potser en una manifestaciód'aquest caire només s'hauria de mos-trar el que es demana, i no aprofitar demanera vil per fer propaganda de res.Molt més commovedora va ser lamanifestació pels carrers en el cas del'assassinat per ETA, Miguel ÁngelBlanco, en què tothom coincidia ambles mans pintades en el mateix missat-ge.

Amb tot això es pretén indicar que elNO a la guerra ha estat aprofitat perdiverses organitzacions per treure'n elseu profit individual, sense tenir cura ni

consciència real del que s'està deba-tent.

Sense anar més lluny, per què hi vahaver un acord entre partits en la parti-cipació d'Espanya en la guerra del Golfi ara no? Seria trist pensar que mésque preocupar-se, tal com diuen elspolítics, per les vides, fessin la sevapròpia guerra política de vots. I és ques'atansen les eleccions i podríem par-lar d'oportunisme...

Alhora, també fóra bo preguntar-se elper què de l'aparent desinteressadaajuda antiterrorista a Espanya per partde la CIA, i dels EEUU en general,

contra ETA. És a dir,canviaria l'efectivitatd'aquesta ajuda si elgovern no s'haguésadherit al suport delpaís Nord-americà?

A nivell internacional,i com a apunt de lesresolucions de laONU, cal tenir encompte que si elsEEUU ataquen Iraqsense una aprovacióde l'organismeabans esmentat, vio-laria alguns puntslegals. Necessita,per tant, del suport

dels països més importants. Si rep elveto dels que a priori poden semblarpobles solidaris, com França i Rússia,no hauria de poder atacar. No és d'es-tranyar la diplomàcia d'aquests últims,tenint en compte que mantenen con-tractes petrolífers amb Iraq.

D'altra banda, també cal ser cons-cients de què significa un NO a la gue-rra. El que no espot acceptar ésa p l a ç a r - l a .Recordem queSaddam Huseinestà en posses-sió d'armamentde destrucciómassiva, i éssuposar moltque vulgui utilit-zar-lo només endefensa. Fixem-nos en la invasiód'Iran com a pre-cedent. També

tinguem en compte que aquest homeés culpable mentre no demostri el con-trari, ja que si realment hagués destruïttotes les armes químiques i d'altresque citaven les resolucions internacio-nals, quin inconvenient tindria en mos-trar-ho al món?

Pel que fa a aquest tema, després dela resolució 1441 del 2002, Irak va pre-sentar un escrit amb "falsas declara-ciones y omisiones", tal com cita elText del Projecte de Resolució sobreIraq de fa uns dies.

Un altre precedent podrien ser elsdiversos cops d'estat dels que ha estatuna peça clau, 1963 contra AbdelKarim Kassem, 1968 (Cop d'EstatBaazista), 1979 (Cop d'EstatSilenciós), 1980-86 (guerra d'invasió al'Iran i neteges ètniques al nord del'Iraq).

També és cert que es diu que va rebreel suport tant econòmic, logístic comcientífic de països occidentals i delsEEUU. Així com es diu que va serentrenat per la CIA. Potser per això,quan violava les lleis internacionalsningú deia res.

Per fer més fort aquest últim comenta-ri, només cal recordar les amenacesdel govern israelià en què es vanaglo-riava de tenir prou potencial atòmiccom per arrasar físicament tot el terri-tori Iraquià. I això no ve d'ara, Israelporta violant les lleis de l'ONU des del1961, i és curiós que ningú digui resquan tornen a ser els EEUU quedonen suport a aquest país.

Caldria doncs plantejar-se si evitantaquesta guerra no es faria més quedonar-li més temps i força a Saddam

NO A LA GUERRA?...NO A CAP GUERRA


4

Hussein i polaritzar més les opinionsde les nacions, dividint el món en par-tidaris i detractors. Ningú vol sentir aparlar de segons quins temes que fanposar la pell de gallina, però potseralgun paral·lelisme pugui donar unaltre punt de vista a la qüestió.

Març de 1938, ocupació de l'Àustria(Anschluss). Començava la creació del"Gran Reich", el tercer.

El dia 29 de setembre de 1938 es vanreunir a Munich Mussolini, Hitler,Daladier i Chamberlain. A Europa hihavia una gran psicosi de guerrafomentada per la Guerra CivilEspanyola. El primer ministre Anglès,Chamberlain, va creure que haviaaconseguit una pau duradora frenantla política expansionista de Hitler; acanvi, la gran faixa fronterissa delsSudets.

L'URSS de Stalin, va firmar un pacteamb Hitler per a la invasió de Polònia,entre d'altres motius, per la feblesaque havia mostrat l'aliança franco-ger-mana davant de Hitler.

L'1 de setembre de 1939 començavala Segona Guerra Mundial.

La Història admiraria el difícil paperque va haver de fer Churchill.

Amb tot això no es vol dir que ens tro-bem davant d'una situació igual. Totssabem que la Història té curioses repe-ticions, però mai són iguals ni precises.Tant sols es pretén analitzar els fets: sis'hagués aturat abans a Hitler en laseva expansió, el 1938, si no s'haguéstingut la visió de Chamberlain, però síla de Churchill, potser s'hagués pogutaturar a un exèr-cit alemany quecreixia dia a dia,a temps.

Això fa pensaren la responsabi-litat que tindria elciutadà que diuaquest NO tanrotund a la gue-rra si ara fos elmoment d'evitaruna futura guerrade desgast, oamb un millorarmament de l'e-xèrcit d'Iraq. Si en una guerra ràpidaara morissin x persones, i en una gue-rra començada per Saddam en unfutur pròxim morissin nx, potser algúes penediria de no haver actuat abans.I tinguem en compte que el règim ira-quià no sembla que hagi d'aturar capatac degut a cap manifestació.

I seria millor ni pensar què podria pas-sar si alguna associació terrorista mul-

timilionària realment es trobés darrerad'això, o una aliança desesperadaentre Iraq i Corea del Nord (país queva fer una de les primeres bombes atò-miques, i d'actualitat recent per temesrelacionats). Això podria desencade-nar en una Tercera Guerra Mundial.

Per no comentar la bel·ligerant des-cendència del governador iraquià i elsassumptes que es porten entre mans,que fan fredor.Reflexionem: No hi ha bons ni dolents;hi ha dolents i dolentíssims. I segura-ment la postura correcta davant d'a-

questa possible guerra només ens ladonarà el futur, i, per tant, ara nosabem què és el millor.

En conclusió, el que busca aquestescrit és promoure una presa de cons-ciència i que la postura que cada per-sona esculli davant d'aquest afer siguimeditada des de tots els punts de vistapossibles, inclosos aquells que elgovern i la oposició no vol mostrar.

Personalment crec que, ja que les cir-cumstàncies superen qualsevol previ-sió a escala mundial que pugui fer,només el futur ens donarà la respostasobre el que s'havia d'haver fet i queno em crec amb el dret de jutjar aningú ni a decidir el destí de cap vida,una visió agnòstica del tema potserseria la més encertada, i no per això lamenys implicada ni la més covard.

Al final d'una guerra l'única victoriosaés la pau.

Andreu Griñó


5

Sobre la Bolsa de trabajoHace unos días fui a la bolsa de trabajo para formalizar los trámites de un convenio. Mientras esperaba, unamuchacha que estaba ya dentro se quejaba, visiblemente enfadada, por la necesidad de esperar una semana(o más, si es que no te seleccionan para ese trabajo) entre un convenio y otro, de manera que durante esteperiodo de tiempo indefinido lo mejor que podía hacer era esperar a que la llamaran para ese único trabajo alque puedes optar y si, por las circunstancias que fueren, no hubiese sido seleccionada entre los candidatos,solicitar otro único trabajo y esperar otra semanita más. Me parece positivo que la escuela proporcione estos contratos, o mejor dicho, "convenios" para los estudian-tes. Ahora bien, lo que no entiendo es cómo el sistema que se utiliza para adjudicar estos convenios es tansumamente rígido e inflexible. Tal vez no se les ocurrió pensar que algunos estudiantes no sólo trabajan para"ponerse en contacto con el mundo laboral" sino que lo hacen por una estricta necesidad económica, impres-cindible para poder seguir estudiando. Y aún entiendo en menor medida cómo no es la propia bolsa de traba-jo, la que se adjudica un 12,7% de lo que se le pagará al estudiante, la primera interesada en dinamizar estasofertas para así poder, cuanto menos, generar un mayor ingreso económico que tal vez podría ayudar a mejo-rar este servicio que actualmente prestan.¿Por qué lo hacen tan difícil?. ¿Dónde va a parar ese dinero recaudado mediante el convenio?.El tablón de anuncios está siempre lleno y es obvio que a las empresas les "conviene" tener estudiantes tra-bajando para ellos. A la bolsa de trabajo obviamente también les merece la pena agilizar estos convenios yaque sus ingresos serían aún mayores de los que actualmente son.Sinceramente, NO ENTIENDO NADA.Por favor, hagan algo para cambiar esta situación. ¿Será tan complejo el modificar la normativa que rigeestos convenios y, si así lo fuera, que se redacte de nuevo porque esta situación es patética?. Nos come laburocracia y nos enseñan a callar y seguir la corriente. ¿podemos hacer algo?

Seguimos recibiendo vuestros mails: por ejemplo...

El passat dia 15 de febrer vaig assistir, com molts de vosaltres, a la manifestació encontra de la guerra a l'Iraq. De primeres, veure més d'un milió de persones juntes (ó350.000, segons qui les conte), cridant totes per un mateix interès, impressiona iemociona. Però després passa el temps. Les resolucions dels organismes es fancada volta més complicades, els embargaments continuen vigents, els governantsdels països "evolucionats" són visitats als seus ranxos per altres governants d'altrespaïsos "no tan evolucionants" (ells), i aquell primer sentiment de victòria cau assas-sinat per una incertesa irracional. I és aleshores quan et preguntes on estem totaaquella gent. Et preguntes si el sentiment que ens va traure al carrer aquell dia va serfruït d'una manipulació mediàtic-internauta espontània, o realment tota aquella gentens manifestàvem conscienciats fins el moll de l'os, de la necessitat d'un canvi bru-tal i radical de l'ordre mundial, de la necessitat de l'enderrocament del sistema eco-nòmic imperant; amb la necessitat de demanar perdó als morts de la nostra felicitat,i penedint-nos-en de totes les contradiccions que porta implícit viure al primer món(haver de cobrir totes les nostres mediocres necessitats, i viure alienats en la majorde les incosciències). Resumint tots estos sentiments en una frase: "no a la guerra".Hi va existir este sentiment?. O la manifestació va ser tan sols un baixó de nivell denarcòtic que ens paralitza amb les seues comoditats?.A mi m'agradaria pensar (digueu-li fe, i esta és una paraula que, més aïna, no utilit-ze sovint), que alguna cosa d'això hi va haver. Que de tots els que estàvem allà, algu-na proporció va sentir la seua responsabilitat en el tema, que com a individus, confi-guradors d'una col·lectivitat, havia de realitzar un canvi i assumir la seua part deculpa. I van veure clar que este sentiment (existencialista?) individual serà l'únic quecanviarà definitivament la situació. Ingenu? il·lús? No ho dubte ni per un segon, peròvisc més feliç pensant que està sent l'opinió pública la que està frenant els interes-sos imperialistes d'uns quants descervellats (deixe per a la gent major la creença dequè tan sols són els interessos econòmics que tenen a la zona Rússia, França iAlemanya, els que finalment vetaran la resolució de les Nacions Unides). Ho creuréper poder: "...seguir jugando a lo perdido, ..., continuar soñando tonterías".

Pau Llorca i Abad.


6

- ¿Como ves la escuela, la universidad hoy en día, comoprofesor? ¿Masificada, adormecida?- La universidad... la universidad esta arruinada, hay muy pocodinero para el que debería tener. Una vez participé en una eva-luación de la Escuela de Zurich, con su Rector, con gente de

otros lados, del MIT... En unmomento dado, el del MIT ledijo al Rector: "Es importanteestudiar los temas económi-cos, porque hace falta unabuena calidad económica de lacosa". Yo entonces dije quepara mi lo importante esfomentar la calidad del profe-

sorado... y el del MIT me dijo: "¿Pero de que crees que estoyhablando?" Es evidente que en la universidad esta relacióndinero-profesor ha bajado en picado en los últimos 15 años, esun problema serio.

- ¿Faltaría mas gente?- Faltaría más de todo. Por consiguiente más exigencia. Elextraño pacto que se le hizo a la universidad publica fue de "ospagamos cada vez menos, pero os dejamos buscaros la vida".Esto significa que la gente dedica menos tiempo y se busca lavida, claro, ya somos capaces de hacerlo, pero eso repercuteen la calidad de la enseñanza. Y si hablamos de nuestraescuela... la escuela lo que esta es envejecida. ¡Si son todosde mi edad!

- Será que estáis en forma...- No no... El promedio de edad en este departamento es de 50-55 años. Profesores de menos de 35 solo hay dos, creo. ¡Estono puede ser! En cambio, de 60 años o más debe haber por lomenos 5 o 6. ¡No tengo nada contra los viejos, que conste!

- Es el tema de siempre: la gente joven aporta dinamismopero los mayores tienen más experiencia.- Claro, por supuesto... ¡Yo no voy a tirarme piedras a mi teja-do! Es un problema de porcentajes. No hablo de hacer ungeronticidio, pero habría que tener unos ratios que automáti-camente se renueven. Esto de los "viejos"... en los 80 elgobierno de Japón encargó a sus 12 premios Nóbel un estudiosobre como la informática iba a modificar la enseñanza supe-rior. El estudio decía que en el año 2000 (bueno algo se equi-vocaron) se iba a producir una fuerte crisis de autoridad porquela facilidad de aprendizaje del estudiante, de búsqueda deinformación, seria superior a la de sus profesores. No se hacreado esta crisis, por la baja calidad de la información que seencuentra disponible en Internet.

- Pero las herramientas ya existen.- Exacto, ya existen. El profesor no puede seguir suministran-do información "a dojo" como hasta ahora, sino criterios paraque la gente pueda elegir. Esto justifica una cierta presencia de"viejos de tribu". Pero claro, para que esto funcione y se des-arrolle hace falta que detrás de cada viejo haya varios jóvenesque vayan llevando la marcha... Yo creo que la escuela lo quenecesitaría es un plan derejuvenecimiento salvaje. Nose como habría que hacerlo,no soy partidario de envene-nar a los mayores (sobreto-do por la cuenta que metrae). Pero algo hay quehacer, tenemos un problemaserio. No hablo solo de departamentos, es un problema gene-ral. La escuela debería buscar gente joven.

- ¿Ha cambiado mucho la facultad de cuando estudiabas ahoy?- Si... Yo acabé en el 69, y al cabo de un año Fructuós Mañame llamó porque había un hueco y me ofreció dar clases. Yo ledije "¡pero si no se nada!", y me respondió que nadie sabe alprincipio... Así empecé a dar clases. Un año antes me habíanechado del Penyafort (tengo el merito de haber sido el primeralumno expulsado del Penya...). Yo creo que cada generaciónes un buen maestro para su propia generación, y suele ser malmaestro para la siguiente. Mi generación era inevitablementebastante iconoclasta, por una razón muy sencilla, y es quehabía profes buenos pero también había otros bastante peno-sos. Aunque creo que esto ahora también pasa, y mucho. Yosiempre creí haber aprendido gracias a mis compañeros…Más tarde te das cuenta que quizá ellos también les venían

E N T R E V I S T A: F E R N A N D O R A M O SNuestro entrevistado resulta difícil de definir en una sola palabra. Tiene fama de de buena persona y de explicar muchas

anécdotas, lo que no quita que sea exigente como profesor. Entre otras cosas, fue director de la ETSAB, y hoy siguesiendo responsable de Construcción V. También da optativas sobre restauración, además de dar cursillos y conferenciassobre otros temas. Por si no lo sabíais, además, participó en la construcción del MACBA, y sobretodo fue uno de los 3

responsables de reconstruir el Pabellón de Mies en Barcelona. ¿Puede uno morirse en paz después de haber protagoni-zado semejante episodio? Esta, y otras cosas, son las que quisimos preguntarle... "Un viejo de la tribu". Así se define, de

entrada, Fernando Ramos...

la universidadestá arruinada...y esto repercuteen la calidad dela ensenñanza

es un problemageneral: la escue-la debería buscar

gente joven


7

cosas de los profesores, pero aún y así éramos muy "autosu-mistradores".

- ¿Crees que esto sigue ocurriendo? ¿O ahora necesita-mos más al profesorado?- En realidad la arquitectura no se puede enseñar, ni siquierase puede aprender. Uno se transforma en arquitecto a base deun largo viaje en el que aca-bas siendo tu propio patrónde vela, tu piloto. Los profe-sores que están bien teayudan a evitar escollos, oa encontrar caminos... Teayudan los compañeros, teayudan los viajes. Te ayudaver arquitectura, pero erestu mismo el que acabaaprobándote como arqui-tecto. Yo me aprobé 10 o 12años después de haberacabado la carrera... ¡y tresaños más tarde me eligieron director de la escuela!

- Era como decir "creo que realmente ahora ya valgo paraesto"...- "Si, pues parece que si, que valgo para esto..." Se trata de unproceso personal. Si lo piensas, Mies se lo monto como pudo,trabajando en distintos oficios. El Corbu igual, y Gaudi fue unestudiante pésimo. Muchos arquitectos celebres tuvieron esco-laridades bastante deficientes o inexistentes, aunque claro laescuela no esta hecha para los genios, sino para la gente nor-mal. El problema de la escuela es que os metemos tanta pre-sión de trabajo que realmente no tenéis rato para ir al cine,para emborracharnos, para pasear, o lo que sea. Un día vol-viendo de Florencia coincidí con Giancarlo de Carlo, y medecía: "Hay que saberse parar para oír crecer la hierba"... Yesto aquí no podeis hacerlo. Me acuerdo todavía la vergüenzaque me dio, como profesor, cuando hablé conuna alumna que estaba de Erasmus enHolanda y me dijo: "Oye estoy muy contenta,porque ¡estoy leyendo! ¡Tengo tiempo de leer!"

- ¿Que posible solución habría a esto? ¿Darmenos trabajos?- Bueno esta claro que es más fácil esponjar, alconcentrarlo en 5 años estamos poniendo elacento en grandes pencadas que no son lo másimportante... Hubo un par de años, al final de micarrera, que tuvimos mucho tiempo libre...Tuvimos vacaciones durante 6 meses por unsubnormal que hubo de ministro, que hizoempezar el curso en enero... Claro, con eso seahorraron huelgas durante meses. Pues por llevar la contrariadecidimos que haríamos clases. Empezamos a llamar a genteahí fuera para que nos diera conferencias, nos reuníamos ensitios distintos y tal...Yo aprendí tanto o más que en clase. Yahora... habría que tener un poco de criterio. A partir de 3ºhabría que dejar que la gente llevara un camino muy libre.Porque la gente a partir de tercero ya sabe lo que quiere. Y nole vas a dar nada que no quiera: le podrás obligar a hacer unapresentación, pero.....

- ¿Nos tendríamos que espabilar más, los alumnos?- Yo decía que cada profesor seria bueno para su generación yno otras. Yo estaba mentalmente preparado para trabajar conestudiantes contestatarios, y en cambio me tocan unos estu-

diantes bastante dóciles. No lo digo como algo negativo, peroes que yo perdí la fe en mis profesores en 3º, y en cambiomuchos de mis alumnos tienen fe en mí. Entonces... no estoydiciendo "¡perder la fe en mi!", sino que de algún modo habríaque luchar más.

- ¿Un poco más de movimiento?- Si...yo por ejemplo no entiendo como sois capaces de llevaruna revista, me parece muy bien, porque requiere una penca-da de "collons"...

- ¿Que les dirías, en relacion a esto, a los que empiezanahora, los de 1r curso?- Uumm... pues que ya que no van a poder quemar la escuela,y cambiarla del todo, que por lo menos asuman una cosa muyclara: no es necesario acabar en 5 años, que nadie te pregun-ta luego cuanto has tardadoen acabar, y que si para ir deun sitio a otro las autopistasson el camino mas rápido,muchas veces hay carrete-ras paisajísticas que permi-ten hacer un recorridomucho más placentero y delque sales mas rico. Que selo piensen...

- ¿Y a los que acaban? ¿Que les dirías de lo que se van aencontrar?- Para empezar, que me siento profundamente solidario de losproblemas que se van a encontrar. Me duele en el alma porquecreo que a pesar de todo en esta escuela sale gente muchomejor preparada que en otras, lo cual no quiere decir que lagente salga muy bien preparada.

- ¿Hablas de escuelas a nivel nacional o europeo?- En otras escuelas del país y muchísimas del extranjero. La

politécnica de Zurich gasta 10 veces más porestudiante que la escuela de Barcelona. Diezveces. Y los estudiantes no son mejores,desde luego. Pueden ser por un estilo en elmejor de los casos. Esto contradice un poco loque decía antes de nuestro nivel, pero es queel nivel general es muy bajo: ¡Aquí somos tuer-tos en un país de ciegos! A los que salenahora, los nuevos arquitectos, que les diría...Primero, que sigan el proceso, que se aprue-ben a si mismos cuándo consideren que sepueden aprobar, que no piensen que se haacabado el aprendizaje; al revés, a partir deahí están más solos y tienen que aprender porsu cuenta. Segundo, que tienen dinamita en el

bolsillo, que saben mucho más de lo que creen (o que losdemás saben tan poco como ellos, solo tienen un poco más deexperiencia). Aquí habéis aprendido a aprender, y ahora bastacon utilizarlo. Lo que pasa es que el mercado de trabajo estafatal. Somos más peces de los que acepta la pecera...

- ¿Es cuestión entonces de buscarse otro tipo de traba-jos?- Pues si… Por eso mismo, el año pasado hice un congresosobre los nuevos roles del arquitecto: hay que asumir la reali-dad y la diversificación... Oscar Tusquets, en una mesa redon-da que hicimos una vez sobre el libro de Tom Wolfe "Quienteme a la Bauhaus feroz", dijo que en la barca de la arquitec-tura moderna solo caben 20 o 30 arquitectos: si otro sube,

yo me aprobé 10o 12 años despú-es de haber aca-bado la carrera...y tres años más

tarde me eligierondirector de la

escuela !no es necesario

acabar en 5 años,nadie te preguntaluego cuanto has

tardado...


8

alguien se tendrá q caer. Me quedé bastante acojonado, por-que eso quiere decir primero, que si es así, más vale que cerre-mos la puerta y segundo, que hay pocas plazas de arquitectosestrellas... Hablo de arquitectos dotados tanto para el marke-ting como para la arquitectura, y capaces de entusiasmar agente para que trabajen en sus despachos por poco dinero ypresentarse a un número determinado de concursos. Si calcu-las que solo ganas un concurso de cada 12, ya ves que nopueden haber muchos arquitectos estrella. En la escuela, sinquerer, todo el mundo quiere ser "guadinitos". Tendríamos quediversificar la carrera... Ningún médico pretende ser el médicoque hace toda la operación, cada uno hace su parte y nadie sereclama la exclusividad de la medicina.... Yo creo que para losarquitectos la manera más decente de sobrevivir es esa. Unarquitecto sirve para mil cosas distintas que ganar concursos,cosas que tienen tanta relación o más con la arquitectura.

- ¿Precisamente, a nivel profesional, aparte de dar clasesaquí que más cosas haces?- Pues ahora estoy bastante bajo de trabajo, el último concur-so que gané fue hace tres años, y no me presento a muchosporque significa una inversión importante. Tienes que ir conmucho cuidado porque además resulta que la mitad de ellos

están dados, y pierdes dinero apunta pala... Aparte eso estoyhaciendo de "visiting teacher"en la escuela de Ginebra,empecé allá como profesor deproyectos y ahora llevo un ter-cer ciclo sobre arquitecturarelacionada con la salud, sonlas personas fragilizadas y conla arquitectura de emergencia.Esa que van a obligar a fabri-

car en Irak en breve... Con todo esto me siento bastante equi-librado, a pesar de las idas y venidas a Ginebra. Aparte de esohago de asesor de una serie de gentes, y cuando puedo algúnproyecto de mi despachito...

- Sobre la arquitectura de emergencia, como profe deconstrucción, ¿cuales crees que son las técnicas cons-tructivas que pueden servir?- Esencialmente, que sean materiales del lugar controlados porgente del lugar. El día después de la catástrofe lo que necesi-tas es una tela, un abrigo. Pero después lo necesario esencontrar mecanismos que sean fáciles de desarollar. Haymucho rollo con las soluciones "reciclables", por ejemplo unascasas muy divertidas hechas con tubos de cartón reciclados...Están muy bien como propuesta, pero claro, ¿cuando hayauna catástrofe en Irak, que vas a hacer, vas a fabricar tubos decartón en Japón? Por eso lo que importa es que la gente hayaprevisto que hacer, con qué trabajar en casos de necesidad.En Irak los Hititas o los mesopotamios ya trabajaban conadobe, así que allá seria muy fácil poner gente a fabricar ado-bes con un cuadradito, y dejarlos secar al sol. ¡Pero no quierohacer de agorero con lo de Irak! En Sudamérica posiblementehabrá zonas donde los bambúes serian muy útiles. En Perú alos paletas les llaman bambuseros... La construcción, en últimainstancia, es hacer lo más sencillo con el material más próxi-mo.

- En el parking de la escuela hay una casita de adobe, lahicieron en un taller experimental de una optativa. Esteaño volverán a construir la bóveda que la cubre... ¿Creesque la ETSAB debería promocionar más estos trabajos?

- Yo creo que si, este y muchos otros... Por tres motivos: noslleva a otro tipo de construcción, que sin embargo fue la pri-mera que tuvimos, te da una idea muy clara de cómo se com-portan las cosas, y porque sirve para entender toda una seriede edificios... Hace dos años estuve en la parte del Saharamás próxima al Atlas, y pasé por una serie de kashbas. Lascalles son pasajes cubiertos por las propias casa, y al final decada de calle suele haber una explanadita de 8 por 6 metroscon una torre mas alta que las otras, orientada a sur, para quese caliente. Al calentarse el aire caliente sube y aspira aire delpasaje. Así el pasaje tiene siempre un cierto aire fresco… Seestaba de coña en estos pasajes aunque el sol era de justicia.En cambio luego fuimos al aeropuerto de Casablanca, un aero-puerto acristalado, magnifico, pero no funcionaba el aire condi-cionado, y aquello era un microondas: Era horrible, ¡parecía elbar de la escuela! Cada cultura tiene su reacción y hay queestudiarla.

- El pabellón de Mies, que tal... ¿Lo volverías a hacer?- El pabellón... ¿Sabes como empezó mi historia con el pabe-llón? Empezó porque intenté que la gente entendiera hastaque punto un presupuesto podía definir un proyecto y su eje-cución. Pensé que era mejor aplicar eso a un proyecto que noexistiera, como el pabellón. Pedí voluntarios para hacer estetrabajo en la escuela, y fuimos buscando información… Mequedé asombrado de la cantidad de fotos que la gente tenia. Alpabellón, en su época, no le habían hecho ni caso, pero todoslos abuelos de mis alumnos habían hecho fotos. Entoncespensé que con tantas fotos debería ser fácil comprobar cuál delos modelos que dan los libros de historia son verdad y cualesno. Aplicamos leyes de perspectiva a las fotos, geometría des-criptiva, etc. para ver cuál de las 7 o 8 versiones funcionaba, yal final acabamos con un modelo bastante veraz. También

habíamos conseguido algunos datos de la obra en 1929, asíque con todo esto fui a ver a Bohigas, por entonces director dela escuela, y le dije que tal vez la universidad podría reconstruirel pabellón, porque teníamos muchos datos. Bohigas hablócon el Rector y parecía un poco complicado. Entre medio, nose como, se enteraron los de Autopistas… ¡y me ofrecieronconstruir pabellones en cada área de servicio! Luego, cuandoBohigas estaba en Urbanismo, llamó a Ignasi (Solà-Morales)porque tenía relación con el MOMA, y pensó que esto facilita-ría el proceso, y a Cristian Cirici, que había trabajado bastantecon mármol. Bohigas nos juntó a los tres, y fue muy divertidoporque siendo tan diferentes los tres, la cosa funcionó. Había,eso si, un miedo horrible al resultado, que pasaría si al aca-barlo me pareciera que no valía la pena todo este tinglado, queel edificio no me dijera nada. Al final, cuando colgamos las pie-dras del bastidor metálico que las sujeta, tuve claramente la

la construcción,en última ins-tancia, es hacerlo más baratocon el materialmás próximo


9

sensación que el pabellónme estaba echando fuera, apesar de sabérmelo dememoria. Ya no era mi hijo,yo era un ajeno a él: habíamil efectos que yo mismono había previsto. Entoncespensé que sí, que habíavalido la pena.

- El pabellón cobró vidapropia....- Si, esto pasa con todas lascasas, pero con esta más,

como no era mía... Es resumen, lo volvería a hacer. Fue unshow, pero lo volvería a hacer así, como constructor de Mies,no como arquitecto para enmendarle la plana, eso no hubiesetenido ningún sentido. Lo más curioso de todo fue la búsquedade las piedras. Todo el mundo nos decía que no existían pie-zas de ónice de esa dimensión. Encima necesitábamos undibujo especial de la piedra, no cualquiera. En Argelia, dedonde había salido la piedra original, dijeron que no tenían blo-ques de este tamaño. Hicimos especulaciones de todo tipo, desi enganchar las piezas con resinas y otros inventos... Pero nopodía ser, porque Mies había dicho que la altura del pabellóneran dos veces la altura del bloque de ónice, y claro no habíavuelta de hoja, aquello formaba parte esencial del pabellón.Entonces fuimos el marmolista y yo a Argelia, más que nadapara comprobar que realmente no existía esa piedra, para tirarla toalla. Llegamos allá, el avión que tenia que ir a Orán se fuea la Meca, tuve que hacer una subasta entre los taxista paraver cual nos llevaba más barato…¡Y encima el que ganó no medijo que su taxi no tenia cristales! Nos fuimos para allá con eltaxista, que ya se quedó a vivircon nosotros... Fuimos buscan-do y al final, entre los dos Atlas,encontramos un balneariocerca del cual había una cante-rita pequeña donde poder sacarlos trozos... Fue un show, por-que la cantera estaba cerrada yno se podía entrar. Yo ya lleva-ba una maleta llenas de bote-llas de whisky para facilitar el proceso, no tuve que dar un duroa nadie; lo que di, eso si, fue lubricante "a dojo"... Al final de lajornada decidieron reabrir la cantera, que era peligrosa, y fui-mos buscando... Porque claro, yo no tenía dinero para ir com-prando bloques, y el ónice es como un melón, nunca sabesque dibujo va a salir hasta que no lo has cortado. Por eso nece-sitábamos canteras ya abandonadas, para ver cual era el últi-mo dibujo que había salido de la piedra. Al final abrimos la quenos pareció mejor y sacamos el bloque… Eso me demostróque en arquitectura siempre hay que intentar, hasta el final, loque sea.

- ¿Y del Macba?- El Macba... Yo creo que se gastó poco dinero o demasiadodinero: en Bilbao se gastaron 10 veces más, pero ha produci-do una vuelta a la imagen de la ciudad, aunque se podría haberhecho por 3 veces menos, sin duda. En cambio el Macba gas-taron todo el dinero en el edifico y no pudieron compra obragráfica hasta mucho mas tarde... y claro, abrir un museo sincarne dentro es difícil. Al principio aquello era como un desier-to. Otra cosa muy penosa en el Macba, que a mi me duelemucho, es ver como sistemáticamente cualquier entrada de luz

natural esta siendo tapada en aras de la comodidad de los dis-tintos montajes de exposiciones. Hasta ahora, a las personasque tapaban la luz les llamaban obscurantistas! Claro que parauna exposición es más cómodo, pero debería hacerse unesfuerzo por trabajar con la luz natural.

- Para acabar, algunas preguntas cortas... ¿Una película?Estaba muy bien "En construcción", la encontré deliciosa.También me gustó mucho "Los lunes al sol"... Y de las clási-cas… creo que he visto como diez veces "To be or not to be".

- ¿Un libro?- Ahora estoy leyendo "Khan Al-Khalili", de Naguib Mahfuz (unanovela escrita el año 1946, inspirada en un famoso barrio de ElCairo).

- ¿Una cuidad o un sitio especial?Bueno, yo decidí que seria arquitecto a los trece años en Paris.En este sentido es la que más me ha marcado. De todas mane-ras, yo estoy enamorado de Barcelona. Soy barcelonés pordecisión, no por nacimiento. He tenido incluso ofertas bastantefuertes para ir a la escuela de Madrid y a la de Florida, pero enambos casos preferí seguir siendo barcelonés, le tengo muchocariño…. Otro sitio recomendable, una ciudad absolutamentefascinante: Alejandría.

-¿Un hobbie? La vela.

-¿Una vocación frustrada?Etimología. Buscar la historia de la palabras...En el fondo, si osfijáis, es lo que intento hacer con las casas…

- ¿Algún arquitecto especial?Bueno inevitablemente a mi Mies me ha marcado, eso estaclaro. Arquitecto actual... Paradójicamente me interesan bas-tante varias personas que tienen muy poco que ver entre ellas:Rafa Moneo, Campo Baeza, Carlos Ferrater y de otra maneraFrank Gerhy, por su evolución. Y Peter Zumthor, por como tra-baja los materiales...

- ¿Porque arquitectura?Por que... nunca te puedes aburrir cuando vas por la calle.

- ¿Alguna persona especial, que te haya marcado?- Bueno, por supuesto, mis padres... En arquitectura, en laescuela me marcaron mucho Federico Correa, Coderch y deotra manera Bohigas. Con Bohigas aprendí a viajar, conCorrea a anali-zarme, y conCoderch aprendíque no todo seacaba en la fun-ción.

- ¿El secreto de la arquitectura?Hay una frase de García Lorca de "Poeta en Nueva York" quedice: soy poeta por la técnica, por el esfuerzo, y por que cuan-do veo un poema soy capaz de reconocer el él la poesía. Puesyo diría lo mismo en la arquitectura, creo que es un poco eso.

Entrevista realizada porAlbert Comerma, Laia Molera y Jaume Molins.

cuando colgamosel ónice, aparecie-ron mil efectosque yo mismo nohabia previsto:entonces penséque sí, que habiavalido la pena

en arquitecturasiempre hayque intentar,

hasta el final, loque quieres

con Bohigas aprendí aviajar,... y con Coderchaprendí que no todose

acaba en la función


10

Per motius que no acabem d’entendre gaire, aquesta secció s’està quedant sense voluntaris perescriure. Fer reportatges sobre assignatures pot resultar dificil i conflictiu, però seguim pensant queés la millor manera de fer saber com funciona realment la docència a l’ETSAB.

Tenim tres projectes que tirarem endavant quan hi hagin prous estudiants disposats a treballar-hi:el primer és explicar cada una de les linies verticals de Projectes, per què tothom sàpiga en quinalinia pot encaixar millor; el segon és fer el mateix amb les linies d’optatives, que sovint semblen unconjunt d’assignatures sense cap lligam; i el tercer és parlar del programa Sòcrates: explicar comson i qué s’apren a cada una de les ciutats on podem anar a estudiar. Necesitem gent per elaborartot això: un cop més, els voluntaris sereu benvinguts !

Des del 2000, l'equip format per Sandra Bestratén,Emili Hormías (becaris-professors i coordinadorsdels projectes de cooperació) i Raimon Torres (pro-fessor titular), estem duent a terme l'assignatura delliure elecció "Habitatge i Cooperació"- CàtedraUNESCO a l'Escola Tècnica Superiord'Arquitectura de Barcelona (UPC). Paral·lelamenta l'assignatura s'executen Tallers Experimentals ala pròpia universitat, on apliquem les tecnologiesde baix cost estudiades.

A través del CCD, Centre de Cooperació per alDesenvolupament de la Universitat Politècnica deCatalunya, es realitza el programa de cooperacióamb Bolívia "Educació per alDesenvolupament". Els projectes de cooperacióestan pensats des d'una perspectiva integral, ambl'objectiu prioritari de reforçar els oficis tradicionalsi introduir millores tecnològiques en la producció dematerials de construcció i en els sistemes de posa-da en obra. Aquests es fan realitat gràcies al treballvoluntari de la població local i la participació activad'alumnes de la UPC, que tenen la oportunitat d'a-plicar els coneixements adquirits a la universitat.

Fins ara, en aquests tres anys, 14 estudiants,durant els dos mesos no lectius de l'estiu, han tre-

ballat cons-truint 2000 m2,repartits encinc escolesde la regió dela ChiquitaniaB o l i v i a n a .S'han construïtau les - ta l le r,una guarderia,una biblioteca iuna escola perdiscapacitats.S'ha treballatamb el sectorde produccióde teules i tot-xos creant ungremi-coope-rativa, amb elrecolzament tècnic d'un voluntari d'Administració iDirecció d'Empreses de la UPF. S'ha construït unforn amb cambra de cocció per poder fabricarmosaics esmaltats fent competitius els petits pro-ductors locals front els productes importats.

Un dels objectius bàsics dels projectes que s'hanrealitzat és l'impuls a l'auto-organització del treballcomunal. Fins ara més de 2000 persones han tre-ballat voluntàriament amb la construcció de lesseves escoles de manera rotativa. S'ha treballat undia voluntari per familia de manera que cada dia hanparticipat cinc pares, que successivament durantdos mesos, s'han implicat amb la construcció decada escola unes 500 persones. Així doncs el pro-jecte esdevé un procés d'aprenentatge d'organitza-ció que fa que posteriorment a l'escola, ells matei-xos hagin construït una pista de bàsquet, pintat de

"Taller Experimental", ETSAB. Construcciód'una volta numídica. ALE "Habitatge iCooperació"

Disseny de la "Universitat de la Chiquitania" com a projecte final decarrera de la UPC.

Aquest cop la Guia Decent us presenta una assignatura singular:

HABITATGE I COOPERACIÓ


11

tota l'escola, etc amb treballcomunal.

Fins al moment el projecte"Educació per al Desenvolu-pament" ha rebut el recolzamentd'institucions com la Diputacióde Barcelona, l'Ajuntament deL'Hospitalet, el Col.legid'Aparelladors i ArquitectesTècnics de Barcelona, i empre-ses com DCPAL DistribuidoraCeràmica Piera-Almar S.L.,Cooperativa Jordi Capell, Altaïr,Aerolineas Argentinas i Spanair.

Aquesta regió tropical de Bolívialimita amb Brasil i forma part deles Missions de Chiquitos. La pre-sència missional va deixar un patrimoni arquitectò-nic realment trascendental que encara perdura viu.Per aquest fet al 1990 van ser declarades Patrimonide la Humanitat por la UNESCO. Per aquest motiul'esquema urbà missional és un element de referèn-cia projectual ja que forma part de la identitat d'a-quests pobles.

Com a projecte futur es preveu iniciar la construccióde la "Universitat de la Chiquitania", col·laborantamb la Universitat Autònoma Gagriel René Moreno iel Municipi de San Ignacio de Velasco pel qual laUniversitat pública boliviana es compromet a des-centralitzar la seva unitat educativa situada a SantaCruz a ciutats de província, amb l'objetiu de poten-ciar l'educació, equilibrador del territori i motor dina-mitzador del desenvolupament d'una regió amb mol-tes mancances.

Es contuinuaràtreballant ambla construcciód ' e s c o l e spúbliques dela regió tal icom s'ha anatrealitzant enels darrersanys. Per talde reforçar laB i b l i o t e c aconstruida aSan Ignacio deVelasco espretén dinamit-

zar l'arribada dels llibres al jovent detota la regió. Es fa difícil donar a conèi-xer les meravelles que pot amagar unconte si mai s'ha tingut la possibilitat detenir-ne'n un entre les mans. Peraquest motiu ens sembla important tre-ballar conjuntament amb les escoles através d'un BIBLIOBUS SOLIDARIque permetés obrir les portes delconeixement i fer-lo accessible a totsels nois i noies de l'Orient Bolivià.D'aquesta manera s'aconseguiriaconscienciar als joves i fer dels llibresuna veritable finestra a nous horitzons.

El valor del projecte no està només enels resultats materials aconseguits i enl'optimització dels recursos, sino en el

valor intangible del compromís de tot elpoble en el treball, que garanteix el futur d'aquestacomunitat i la continuitat amb nous projectes.

I amb les paraules de Federico Mayor Zaragoza:"la pau, el desenvolupament i la democràcia s'e-xigeixen mutuament i, depenen a la vegada, del'educació."

Emilio Hormías i Sandra BestraténArquitectes coordinadors del projecte:"Educació per al Desenvolupament" [email protected] / [email protected]

La llista dels estudiants que han participat fins almoment és la següent:

2000: Eva Palaudaries, Sandra Algué2001: Leticia Soriano, Laia Renalias, Gema

Montalvo, Elisenda Rifé.2002: Gemma Lara, Jordi Galtés, Maria del Mar

Vidalot, Luís Rodríguez, Sofia Melero, Estela del Pozo.

Participació activa dels voluntaris de la UPC ila pròpia gent del lloc:"la unió és la força".

L'educació com a motor del desenvolu-pament.


12

QUÈ VOLEM?Creiem i defensem valors com la convivència, la tole-rància, la solidaritat i la igualtat. Volem conèixer lessituacions d'injustícia i desigualtat per poder treballarper millorar la realitat de la gent que les pateix en lamesura de les nostres possibilitats com estudiantsd'arquitectura i arquitectes. Volem lluitar per aconse-guir un desenvolupament més equilibrat tant al tercermón com a casa nostra. També volem participar en l'a-nàlisi entorn de la formació que rebem a l'Escolad'Arquitectura per recordar la vessant social de la nos-tra feina i el seu valor per a la convivència i el desen-volupament humà. Per això treballem dins el camp del'arquitectura en l'anàlisi i l'estudi, la planificació, laconstrucció i la divulgació.

La feina que cal fer és molta i és cosa de tots, perquètots podem trobar el nostre espai i treballar per què allòque ens preocupa i ens indigna no s'oblidi ni ens deixiindiferents. Creiem que és necessari informar-nos delsproblemes i la situació en què viuen tant la gent queens envolta com aquella que viu a milers de quilòme-tres, per poder fer valoracions i formar-nos-en una opi-nió crítica.

COM HO FEM?Estem organitzats en diferents comissions, cadascunade les quals treballa en l'àmbit d'una proposta concre-ta. Ens reunim tots una vegada a la setmana, els dime-cres, a l'Escola d'Arquitectura per compartir les nostresidees, explicar l'evolució dels projectes i dialogarentorn de tot allò que ens preocupa i interessa.

Cadascú hi participa lliure i voluntàriament, dedicant-hiel temps que pot de forma desinteressada, tant partic-ipant en els debats i xerrades com responsabilitzant-seen diferents activitats i projectes.

QUE FEM ACTUALMENT?Hi ha dues branques d'actuació. D'una banda, ensinteressa molt la divulgació. Es a dir, donar a conèixer

temes que ens preocupen i parlar-ne. D'aquestamanera, es duen a terme diferents xerrades, l'ultimade les quals, va ser sobre barreres arquitectòniques.

A més, també redactem un butlletí periòdic on s'expo-sen els projectes que s'han dut i es duen a terme. I ontambé s'escriu sobre temes que ens interessen.

D'altra banda, tenim tres projectes duent-se a terme.Un és a l'Argentina, treballant conjuntament amb elsmoviments camperols, on es va viatjar l'any passat perviure-ho en persona. L'altre, es desenvolupa a ElSalvador. I per últim, a casa nostra, s'està treballantsobre l'habitatge per a joves al districte de SantAndreu.

VOLS PARTICIPAR-HI?Pots venir a informar-te a les reunions setmanals elsdimecres a les 14:30 a la DEDAB (Delegaciód'Estudiants) al 3r pis a l'ETSAB. T'explicarem qui somi què fem. Si t'interessa pots treballar amb nosaltres. Itambé escoltarem de bon grat les teves propostes.

CONEIXES ESFA?QUI SOM?Som un grup d'estudiants d'arquitectura i joves arquitectes constituïts com aassociació dins l'ETSAB per crear un espai de diàleg i treball amb esperitcrític entorn de la cooperació i la formació que rebem a la universitat.


13DIMECRES 30 ABRIL

FESTA DE DIA!El 30 d'abril es farà a l’ETSAB la festa de dia. Per als nous: es tracta d'undia on ocupem l’escola i sortim a fer festa. Per tant, fora classes, fora pro-jectes i fora dibuixos, tots a la terrassa Coderch de festa! Des d'aquí usavancem alguna de les activitats que aquest any s’estan preparant:

· El ja mític concurs de paelles· La xocolatada· Servei de bar: amb begudes, entrepans, més begudes…· Concerts de música, a càrrec d'estudiants· Torneig de butifarra· Activitats espotives: concurs de bàsquet 3x3, campionat de ping-pong,…· Activitats d'ESFA (Estudiants Sense Fronteres d'Arquitectura)· Activitats de la comissió de Fotografia· L'exitós intercanvi de missatges anònims (la majoria amorosos, clar...)· Taller de grafitis al fons de la Sala d’Estudis, a l'edifici Coderch (això estànegociant-se..)

TOTES LES ACTIVITATS LES ORGANITZEN ELS ESTU-DIANTS, AIXÍ QUE, SI VOLS PARTICIPAR EN ALGUNA OPROPOSAR-NE DE NOVES, PASSA'T PER LA DEDAB!!

a c t i v i t a t s . . .Per optimitzar aquesta secció, us fem un llistat de coses que us recomanen de veure, visitar o escol-tar. Si teniu interès en algun esdeveniment en particular, ja us buscareu més informació !! La questióes que almenys sapigueu que podeu fer coses com....

10 anys d’apunts de viatges.És l’exposició del vestíbul... Com expressar en un fullel que estas veient, en només 5 minuts? Tots elsdibuixos d’aquesta exposició son fets per alumnes,això demostra que tampoc costa tant dibuixar cosesamb sentiment ! Alguns apunts son realment fantàs-tics: No deixeu de fer-hi una ullada !!

Mobiliari de Le CorbusierExposició (i venta) a la Galeria Greek. C/Rubinstein,4. Fins al 27 de març. Alguns mobles mitics estanallà... més detalls, a www.greekbcn.com

Joan Hernández PijoanExposició al MACBA, fins al 23 de març (es a dir,aquest diumenge !!). Per saber més coses, llegiu l’ar-ticle al final de la revista. I també a www.macba.es

Any del DissenyTot aquest any, en lloc de parlar de Gaudi, ens dona-ran la tabarra amb aquest tema: “el disseny es quasitot !!” Ja sabeu que cada mes faran un concurs oberta tothom, per millorar diferents racons de Barcelona?Idees, propostes... Per anar fent boca, mireu-vos lapàgina web: www.anydisseny2003.org

Cinema SolidariEl diumenge 30 de març, projecció del film “El GranDictador” a benefici de les activitats de cooperacióque s’estan fent a la UPC. Aquest any els dinersseràn per un projecte ideat a l’ETSAB (veure articlesobre l’optativa Habitatge i Cooperació). Una bonapeli, i una bona causa... t’ho perdras ??? Per sabermés, busca pel vestíbul els cartells amb la foto delChaplin...

Nova web de la DED’ABBen aviat hi haurá canvis en la web de la delegació.A més, hi penjarem tots els números de DIAGONALen format PDF, així ja podreu llegir-la encara que noencara que no hagueu trobat cap exemplar enpaper...

www.etsaweb.tkRecordeu que hi ha pàgines “no oficials” de l’ETSAB,on podeu trobar arxius, noticies, i fòrums on escriureamb total llibertat tot allò que vulgueu...

Tot plegat, si teniu temps... però com diu el FernandoRamos a l’entrevista, “Hem de saber aturar-nosuna estona per sentir creixer la gespa !”

CONCURS DE RELATS !!Tema: “La festa de dia”

Llargada: 10 linies, aprox Estil: el que vulguis

Dóna llibertat a les teves idees, iescriu-nos coses ben surrealistes,

divertides, excitants, poètiques, o sen-zillament originals... el que vulguis !!

I el premi?Els tres millors relats seràn

llegits pel seus autors, a l’escenaride la festa, entre cançó i cançó.

No ens direu que no us atreviu a llegirles vostres propies creacions, oi???

Va... que tb caurà algo de beguda idues entrades per la Festa de Nit !!

[email protected](data limit: 25 d’abril)


14

Joan Hernández PijuanTornant a un lloc conegut

En uns moments en que la pintura sembla la gran oblidadadel panorama artístic. En uns moments en que la pintura hadeixat de ser objecte de la crítica en general i oblidada en eldebat contemporani. Mentre a les revistes dels diumengesaprofiten els ja clàssics ready-made de Duchamp o la"merda" de Piero Manzoni per discutir sobre el valor de l'artactual...

Mentre tot això passa el MACBA ens retorna a terrenysmenys moguts regalant-nos dues exposicions de pinturaaquest inici d'any, potser amb la intenció de rescatar la pin-tura. Es tracta de dos artistes contemporanis: BlinkyPalermo (1966-1977) i el barceloní Joan Hernández Pijuan(1931). L'objectiu d'aquest breu escrit és presentar-vos irecomanar-vos l'exposició d'aquest darrer artista.

Hernández Pijuan és un dels artistes espanyols més cone-guts internacionalment. La seva obra és molt singular icamina paral·lelament, desvinculada, als corrents artísticscontemporanis a ell. Abstracta a primera vista, però figurati-va en el fons, la seva pintura gira entorn al tema de l'espai.D'aquesta manera, després d'una primera etapa més realis-ta la seva pintura es desplaça cap a la representació de pai-satges i de petits elements de la natura que són els prota-gonistes dels quadres. Però a mesura que la seva pinturaavança, l'espai comença a prendre el veritable protagonis-me de tots els llenços. L'espai passa a ser un element viudel quadre i no un pur fons de la pintura.

Per Hernández Pijuan "els quadres són l'espai d'algunacosa viscuda", amb això l'artista ens vol dir que pinta al seutaller recordant els llocs on ha estat. Reprodueix en l'espai,

en el no-lloc, ritmes produïts per la memòria i el record.Aquests ritmes o ressonàncies queden impresos en els qua-dres mitjançant l'espàtula que moldeja les múltiples capesde pintura a l'oli amb què Pijuan dota les seves pintures.

Aquestes capes caracteritzen les pintures de certa pastosi-tat que es contraposa a la idea de no-lloc, però que a lavegada remeten de debò a un espai únic i a un univers quetracta la pintura com a font de coneixement i no de comuni-cació.No deixeu escapar l'exposició! Espero que gaudiu d'un pas-seig silenciós, envoltats de paisatges i natura enmig delsoroll i l'activitat de la ciutat.

Ricard Gratacòs-Batlle

Camí horitzontal, 1996. Oli sobre tela. 150 x 225 cm


15


16


17


18


18

Novetats de

Parlant de novetats discogràfiques fresques, enhorabona als amants deLinkin Park. El grup de Chester Beninngton treu un nou single el dilluns17 d'aquest més, on hi trobarem la cançó en directe de "My december",que ja fa mesos que ronda per internet. I l'àlbum hauria d'estar a la vendael dia 25 del mateix mes, i en principi s'anomenarà "Meteora".

Sens dubte la cançó emblema d'aquest nou cd serà "Somewhere Ibelong", bastant tranquil·la, però essent sempre fidel a l'estil de mesclade rap i rock que tant bé els hi ha resultat a Linkin Park. La contraposi-ció de temps molt suaus front als acords de les guitarres acompanyantles parts més animades de la cançó recorden molt l'èxit "In the End",número 1 durant varies setmanes en les llistes del nostre país.

La mala notícia és que fent una ullada al calendari d'aquest grup, podem veure com en el llistat de ciutats de la giraeuropea '03 no surt cap del nostre país.

Andreu Griñó

Des de la revista, esperem poderdonar a conèixer grups que no siguingaire comercials, entre d'altres coses.

"Bueno Andreu, y tú te estarás pre-guntando el porqué. Pues es obvioAndreu, si los demás ya hablan de losgrupos conocidos, no estaría aportan-do nada nuevo a la conversación, porlo tanto, esa es la grandeza de larevista."

Aquesta setmana és notícia el grupde Maryland, Good Charlotte, per a lasortida a la venda del que és el seusegon disc, "Young and Hopeless".

Estem parlant d'una d'aquestes ban-des que es van iniciar a l'institut, dosbessons i un parell d'amics. Ambinfluències de grups dels '70 i '80 comClash i companyia, desprenen una

música agressiva i carregada de rit-mes rock-punk-pop.

Ja han sortit dos singles, el que dónanom al disc, i "anthem", molt benrebuts per la crítica i especialmentpels mitjans de comunicació, com laMTV. S'ha parlat sobretot de la ràpidaevolució musical que han tingut desde la primera publicació. Ara ambcançons més variades, treballades,més melòdiques algunes, potser unamica més pop, peròsense perdre el caràc-ter i la força del primercd. Per tant, un grantreball fàcil d'escoltarper als amants de l'in-digorock i neopunk.

Per cert, d'aquí poccomença la gira pels

EEUU amb A New Found Glory, undels mites de les noves generacionsd'aquest estil de música. Si els hi vabé, amb una mica de sort es deixarancaure per Europa.

Un últim consell, no passeu per altcançons molt interessants d'aquesttreball com, "girls and boys", "wonde-ring", "riot girl" i "moving on". Us man-tindrem informats.

ATENCIÓ!Es ven: casa antiga però moderna; situada aPlano (Illinois); dissenyada per arquitectefamós. El comprador tindrà dret a viure-hi i fer-hinegoci.Motiu: l'estructura d'acer i vidre necessita manteniment.Interessats: poseu-vos en contacte amb la revista.Preu: 7.000.000 $ (1.100 milions de pessetes).

OCASIÓideal parejas

ALEGORIA D’UNA CORRECCIÓ DE PROJECTES...

Aquest és l'actual logotip de la Delegació:Va guanyar el concurs que es va fer el gener de 1985(ara fa 18 anys) arrel del canvi de denominació de"alumnes" a "estudiants" dins dels estatuts de l'escola.L'autor del logo guanyador va ser Juan Carlos RoureNuez, estudiant de 6è curs. El premi va ser d'un talóde 10.000 pta. a la llibreria de l'escola.

Ara, amb la "majoria d'edat" del nostre logotip hem pensat que era una bona ocasió per posar aprova l'enginy de tots nosaltres i actualitzar-lo respecte el nou mil·leni del que ja formem part.

CONCURS PER RENOVAR EL LOGOTIP DE LA DED'AB

BASES DEL CONCURS:Objectiu:Deixant el camp obert a propostes innovadores esbusca un logotip relacionat amb l'escola i el món del'arquitectura per a simbolitzar la DED'AB (Delegaciód'Estudiants d'Arquitectura de Barcelona) i que seràtambé utilitzat com a logo en la en la festa de dia dela E.T.S.A.B. d'enguany.

Participants:Alumnes de l'E.T.S.A.B (de qualsevol cicle). Cadaparticipant podrà presentar un o més projectes degu-dament identificats amb un lema i pseudònim. Es potparticipar individualment o en equips sempre i quanquedi clara la composició dels mateixos.

Normes de presentació del projecte:Caldrà presentar dins d'un sobre DIN-A4, amb elpseudònim de l'autor i el lema a l'exterior :

· Una làmina DIN-A4 sobre suport rígid amb el dis-seny del logotip en blanc i negre i que contingui lessigles DED'AB i el nom "Delegació Estudiantsd'Arquitectura Barcelona". A l'anvers hi ha de constar

el pseudònim de l'autor, el lema i / o una breu expli-cació. Cal tenir present que s'ha de poder reduir a5x5cm, aproximadament.· Un sobre tancat, amb el pseudònim de l'autor i ellema a l'exterior del mateix, que contingui:- Pseudònim- Lema- Nom complet, DNI i telèfon de contacte

Jurat:El jurat estarà composat per tres professors i dosalumnes (un de cada cicle) de l'escola.

Entrega:A entregar a la DEd'AB en horari de becaris abansdel dia 26 / III / 2003.

Premi:El premi està dotat amb 300�, i inclou una còpiadels elements on aparegui el logo en la Festa de diad'enguany i dues entrades per a la Festa de nit. Potser declarat desert.

Animeu-vos a participar!

Qui fa la revista DIAGONAL? Dons.... en aquest número han participat:Carlos Alonso, Roger Blasco, Renata Gomes, Ricard Gratacòs, Andreu Griñó, Alberto Hernández,

Xavi Jordà, Marta Martínez, Laia Molero i Jaume Molins, més alguns col.laboradors anònims...Tot plegat, coordinat (o no) per Albert Comerma

Documents

diagonal. 03