Aquesta història comença l'any 2000, quan l'Ariana, l'Arnau, el Jordi, la Maria i la Marina, de la Llar d'Infants, vam envair el gimnàs de l'escola d'Avinyonet del Penedès. Vam arribar amb una gran motxilla, que pesava més que nosaltres. Vèiem el gimnàs gegant, ja que érem uns taps de bassa. Aquell curs vam aprendre a parlar millor, cantar, pintar,... i a reconèixer les lletres, cosa que posteriorment seria molt important en la nostra vida. Val a dir que també vam aprendre que ens podíem portar malament. Era molt divertit.

El curs següent, P4, encara estàvem al gimnàs, però ja no el vèiem tan gran. Havíem crescut una miqueta. Vam arribar el Hamid (que necessitava aire), la Micaela Eucaristia i l'Enric. D'aquella època, entre moltes coses, recordem que encara ens feia por el Drac de Sant Jordi, i algú encara plorava. Per fer-nos més valents i forts, jugàvem a ser superman amb les bates lligades al coll. Les mestres ens renyàvem, però nosaltres, continuàvem.

A P5 ja érem tan grans que van haver d'instal·lar un mòdul. Era groc, imitant la fusta d'un xalet de muntanya. Vam començar a treballar en equip, per les coses bones i per les dolentes. El mòdul s'havia de descobrir. Vam experimentar la vida de miners, i vam fer un forat que duia a sota el mòdul. I ens hi vam posar. En vam treure una granota, o alguna cosa semblant. Al fer trontollar els fonaments, va caure la pissarra quan érem a sota. Quin esglai! Algú va intentar pintar el mòdul de verd. La mestra li va dir: - Per què no pintes el menjador de casa teva?. I ella així ho va fer. Quin embolic! També decoràvem el mòdul de dintre, omplint el sostre de boletes de plastilina. Cap a final de curs va arribar el nostre amic Mandarí. Ens va acompanyar durant 3 cursos.

Al veure que sabotejàvem el mòdul, ens van enviar a fer 1r al Cau, ja que érem excavadors. Vam fer plegar dues mestres, fins que a la tercera va ser la vençuda. Aquell curs recordem un dia de molta pluja que ens entrava l'aigua per les escales com si fos una cascada. Ja gairebé llegíem sense entrebancs. Ens estàvem preparant pel curs següent.

A 2n vam anar a la classe del darrera, l'antiga biblioteca. Va arribar la Mireia. La vida de miner ja no ens interessava. Fer pastissos era molt més emocionant. Els féiem amb paper de wàter, aigua i sabó. Vam gastar dos rotllos, d'aquells tan grans, amb un dia. És clar que els vam haver de reposar de casa. Aquell curs va passar una cosa que ja no es deixaria fins que sortíssim de l'escola: una mestra ens entrava a explicar contes, i ens feia quedar bocabadats. Recordem amb emoció el de L'Avet de Nadal. Des de llavors, aquella senyoreta cada curs ens ha anat explicant contes.

A 3r estàvem a la classe del davant. Va ser l'any de les gamberrades: pega a les cadires, caminar per sobre les taules, anar descalços, experimentar amb substàncies (oli, colònia, vinagre, llimona, guixos de colors, erugues, cucs, ...) tot ben barrejat. Però aquella mestra, tot i les nostres dolenteries, ens continuava explicant contes.

El proper curs, 4t, canvi radical. Aquella escola petitona, que nosaltres en coneixíem tots els racons, s'havia fet petita. I vam anar a un nou edifici. Tot era gran. Tornava a semblar aquell gimnàs de quan érem taps de bassa. Mai havíem vist tantes portes ni tantes rajoles. Qui més qui menys s'hi perdia. Tot era nou. Però, quina sort! Aquell lloc també tenia una biblioteca! Era portada per una senyoreta “velleta”, amb ulleres, molt simpàtica, que ens sonava d'alguna cosa. Aquella mestra estava llegint L'Avet de Nadal als nens i nenes de P3. Això ens va fer reflexionar. Era la Maria! La mestra que ens explicava contes. Ja ho enteníem. Estàvem salvats. Tornàvem a ser al lloc de sempre, la nostra escola, més nova i gran, però la nostra escola. Vam haver de desaprendre a fer dolenteries, tot i que no ho vam aconseguir. Ens estàvem fent grans i ens havíem de comportar. Vam estudiar força.

A 5è la Maria ens continuava acompanyant en el nostre viatge pel món de la lectura. Hem de reconèixer que a vegades la fèiem enfadar i ens feia copiar.

I ara estem a 6è. Som els grans i volem que la Maria ens recordi i la recordin. Per això hem escrit aquesta història per tu, i perquè faci companyia als teus contes.