Cicle de la vida i paisatges al mar

1El medi natural

dossier El cicle de la vida i paisatges al mar

Dossier del professorat

Presentació de l’activitat

Us convidem a fer un ràpid recorregut pel fons dels mars del nostre planeta. A través d’aquesta llarga odissea ens trobaríem amb multitud de formes animals de tots els colors imaginables vivint en universos molt diferents: esculls coral·lins capaços de satisfer la millor imaginació, praderies d’algues que creixen fins a desenes de metres imitant les esponeroses selves tropicals, immensos deserts on hauríem de recórrer centenars de metres per trobar algun vestigi de vida... tots ells amb una identitat pròpia, un incon-fusible paisatge submarí. Però no cal allunyar-nos tant, a les nostres costes també gaudim de paisatges propis, els de la Mediterrània, una amalgama d’esce-naris diferents gens menyspreable, en cadascun d’ells hi trobem organismes diversos adaptats a les especials condicions del lloc. Què és el que fa que hi hagi tal diversitat? Les espècies viuen allà on poden, allà on els requeriments alimentaris i les condicions ambientals els són òptims per a sobreviure. A la nos-tra mar es donen múltiples combinacions d’aquests factors, d’aquí la seva riquesa. Deduirem conjunta-ment quins són aquests factors que condicionen l’establiment d’organismes i ens submergirem en la gran varietat d’escenaris que hi ha al nostre litoral: els diversos paisatges de costes arenoses i costes roco-ses i els que s’estenen més enllà de la plataforma continental.

Aquest programa es dirigeix a grups escolars d’ESO. Cal assenyalar, però que, a causa de la seva fle-xibilitat, l’activitat admet grups escolars de nivells inferiors i superiors, així com també grups especials.

Els continguts pedagògics d’aquesta activitat s’adapten als continguts curriculars, als crèdits comuns i als crèdits variables dels diferents nivells escolars. Els continguts poden ser d’utilitat perquè el profes-sorat pugui organitzar el seu programa de treball.

Objectius

> Referits a coneixements, fets i conceptes: conèixer els condicionants físics i biològics necessaris per a l’establiment de la vida al mar; com s’estructuren els requeriments alimentaris de les espècies en una xarxa tròfica; diversitat i integrants dels diversos paisatges submarins; l’ésser humà com agent transfor-mador de la natura.

> Referits a procediments: observació de les comunitats marines i les espècies que les integren; con-ceptes i vocabulari, la seva aplicació en els processos biològics; utilització de tecnologies de laborato-ri; síntesi de la informació rebuda en el programa.

> Referits a actituds i valors: comprendre la complexitat i fragilitat dels ecosistemes marins; rigor en el tractament de la informació i la comunicació; adquirir responsabilitat en les relacions de les persones amb l’entorn.

El cicle de la vida i paisatges al marDossier del professorat

2 El medi natural

Estructura de l’activitat

Audiovisual i imatges de vídeo: mitjançant aquests recursos, es comenten els principals paràmetres que condicionen l’establiment de la vida al mar. Es veu com, en variar aquests, s’estructuren al seu entorn els diversos paisatges submarins i l’impacte que determinades actuacions humanes tenen sobre ell.

Taller a l’aula de medi ambient: el taller es desglossa en dues parts. En la primera, mitjançant un micros-copi connectat a una pantalla gran, s’observen mostres de plàncton marí preses al Port de Barcelona. S’aprèn a distingir el fitoplàncton del zooplàncton i s’explica la seva importància dins les xarxes tròfi-ques. En la segona part, es resol un qüestionari que sintetitza la informació donada i emfatitza els aspectes més importants que ens ajudaran a entendre la visita a l’Aquàrium.

Visita a l’Aquàrium de Barcelona: el desplaçament fins a l’Aquàrium es realitza en una embarcació tradicional i es fa una visita pel Port Vell. El mateix educador que ha dirigit el programa a l’aula de medi ambient guia el recorregut pels aquaris mediterranis. Amb aquest suport, i gràcies a les explicacions donades a l’aula, s’observa com varien els escenaris marins i els organismes que integren les diferents comunitats en funció de la fondària.

En resum, aquest programa fa les següents propostes als alumnes:

> Que descobreixin la complexitat d’interaccions que permeten la vida al mar i, per extensió, als ecosistemes terrestres.

> Que coneguin com els requeriments alimentaris de les espècies els assigna un lloc dins la xarxa tròfica.

> Que es familiaritzin amb els paisatges submarins de la nostra costa i coneguin el seu funci-onament.

> Que s’adonin de la fragilitat dels ecosistemes marins i llurs possibilitats de recuperació.

3El medi natural



1. Condicionants físiques

2. Condicionants biològics

2.1. Xarxes tròfiques

3. Paisatges submarins pelàgics

3.1. Plàncton 3.2. Nècton

4. Paisatges submarins bentònics

4.1. Zona supralitoral 4.2. Zona mediolitoral 4.3. Zona rocosa soma 4.4. Coves i galeries 4.5. Coral·ligen 4.6. Costa sorrenca soma 4.7. Alguers de posidònia 4.8. Fons batial

5. El paisatge submarí de Barcelona

6. Terminologia 7. Glossari

1. Condicionants físics

Hi ha tot una sèrie de condicionants físics que fan que en un indret determinat, i no en qualsevol altre, visquin una sèrie d’organismes. Els més importants varien en funció de la distància a la costa i de la profunditat:

Llum i nutrients. Perquè hi hagi fotosíntesi són imprescindibles aquests dos factors. Arreu on es doni plegats hi haurà algues o plantes capaces de créixer i alimentar una xarxa tròfica. La llum és capaç de penetrar els 100 primers metres en aigües molt netes, una fina capa, però, respecte al conjunt de l’oceà. Aquesta és la zona fòtica. En canvi, en els llocs on no hi arriba la llum, trobarem ecosistemes que no són capaços de produir per si mateixos i depenen d’aportaments externes, són les anomenades zones afòtiques (sense vida vegetal).

Substrat. Distingirem aquells sistemes que estan lligats a un suport físic que permet als organismes viure-hi fixats, colgats al seu sediment o moure’s damunt seu. Són els sistemes bentònics i variaran segons la naturalesa del substrat, entre altres factors com la turbulència o el grau d’il·luminació. Els organismes que viuen allunyats d’ell conformen els sistemes pelàgics. En ells trobarem espècies que es deixen arrossegar pel corrent, el plàncton; i d’altres que poden moure’s activament, el nècton, format per espècies de mida molt diferent: des de larves de peixos, bancs de sardines o grans balenes.

Zonació. Entrant més en detall, podem distingir tota una colla d’estatges pels sistemes bentònics a mesura que ens anem endinsant al mar:

Estatge supralitoral. Zona mullada només ocasionalment pels esquitxos de les onades. Arriba fins una altitud de 4 o 5 metres.

Estatge mediolitoral. Zona emergida però recoberta regularment per les onades. Té una extensió d’uns 20 cen-tímetres.

Estatge infralitoral. Zona submergida amb gran presència de llum. Arriba fins als 30-35 metres.

Estatge circalitoral. Zona submergida poc il·luminada, on només poden viu-re-hi les algues que no requereixen gaire llum. S’estén fins al límit de la plataforma continental, a uns 200 me-tres de profunditat.

Estatge batial. Zona absent de ve-getals. Arriba fins les profunditats mà-ximes de la Mediterrània.


4 El medi natural

Zonació litoral © Història natural dels Països Catalans. Vol. 4: Sistemes naturals. Fundació enciclopèdia Catalana, sa. 1990

Infralitoral

Supra-litoral Mediolitoral Infralitoral

Bentos

Nècton

Plàncton

ZONA FITAL ZONA AFITAL

Circalitoral Batial Abissal Hadal

2. Condicionants biològics

A més dels paràmetres físics esmentats abans, cal tenir en compte els requeriments biològics sense els quals no s’entén la constitució final de l’ecosistema. Aquest són infinitament més diversos, però alhora actuen de forma més subtil i difícilment mesurable.

Abasten, entre altres, relacions de competència per l’espai i l’aliment, la capacitat de reproducció i de creixement o la depredació, però també estratègies d’ajuda entre dues espècies diferents per augmen-tar la possibilitat de supervivència.

2.1. Xarxes tròfiques

El funcionament bàsic de les cadenes alimentàries de la vida al mar es pot resumir en la dita: “el peix gros es menja el xic”. Però no tot és tan senzill, hi ha d’haver organismes que siguin capaços de crear vida de nou a partir de matèries no orgàniques, en un procés anomenat fotosíntesi o producció primària. Per fer-ho, els vegetals marins, igual que els terrestres, necessiten matèria (aigua, CO2 i sals minerals) i energia (llum solar). En els sistemes bentònics ho fan les algues i plantes submarines, mentre que en els sistemes pelàgics els encarregats són els integrants del fitoplàncton.

La llum solar només arriba fins a uns pocs metres de profunditat, i d’aquests la gran part són a mar obert no lligat al substrat. Podem intuir, doncs, la gran importància que té el fitoplàncton com a font de pro-ducció al mar.

Els vegetals són consumits pels productors secundaris o herbívors, que alhora són aliment dels carní-vors. Cadascun dels quals constitueix un esglaó tròfic, però l’energia no pot ser aprofitada totalment pel següent esglaó tròfic, perquè els éssers vius necessiten energia per moure’s, respirar o reproduir-se. Només la desena part del total s’inverteix en créixer, i pot servir d’aliment pel següent esglaó tròfic.

Una cadena tròfica a la mar podria ser: fitoplàncton - zooplàncton - sardina - verat - tonyina - home. Però aquest exemple no és més que una simplifi-cació, ja que també la tonyina pot alimen-tar-se de calamars, el verat de seitons o l’home de vedella, transformant-se aquesta seqüència en una colla d’interrelacions molt més complexa i aproximada a la real, que s’anomena xarxa tròfica.

Cal remarcar la gran importància que tenen els organismes descomponedors, els fongs i els bacteris, dins les xarxes tròfiques. Ells són els responsables de transformar les res-tes no consumides, cadàvers i altres detri-tus, altre cop en sals minerals per reiniciar el cicle. Són, en definitiva, el preludi de la vida.

5El medi natural



Xarxa tròfica © Exposició sobre biologia marina “Conèixer el mar” Diputació de Barcelona. 1984

1000KG

100KG

10KG

1KG

3. Paisatges submarins pelagics

Amb una superfície del 70% del total del planeta i una profunditat mitjana de 3.700 metres, el volum de l’espai pelàgic constitueix l’ambient més gran de la Terra. En ell té lloc la major part de producció del mar.

Els sistemes pelàgics són els ambients d’alta mar. En ells hi trobem les espècies que es troben suspeses en l’aigua, ja sigui a la deriva o nedant, i per tant sotmeses a la fluïdesa i la inestabilitat. És un ambient fàcil i perillós alhora, ja que encara que els organismes que hi habiten es troben voltats d’aliment, estan sempre exposats a ser menjats en no tenir un substrat que els proporcioni refugi i cobertura.

Hi ha organismes pelàgics de tots els grups animals i mides: petits bacteris, crustacis, ocells, balenes i, evidentment, peixos. Els que, tot i tenir una petita capacitat mòbil, no poden vèncer el corrent, formen el plàncton i es veuen sotmesos a deixar-se endur allà on aquest els porti. Per oposició, els que són capaços de desplaçar-se a voluntat, a favor o a contracorrent, s’anomenen nècton.

No és un ambient deslligat del sistema bentònic ja que moltes espècies pelàgiques dipositen els seus ous al fons i, així mateix, alguns organismes bentònics alliberen els ous que no s’incorporen al plàncton fins a una etapa més avançada.

3.1. Plàncton

El plàncton està integrat per tots aquells organismes que són arrossegats pel corrent. Té una mida molt variable: des de meduses gegants de 3 m o més, fins a aquelles espècies que no són perceptibles a ull. N’hi ha que apareixen en grans quantitats a l’estiu, ja sigui tenyint l’aigua en un fenomen conegut com a marea roja o, navegant de nit, espurnejant contra el buc. Per aquests organismes tan petits, cal disposar d’un microscopi i d’una xarxa de malla molt fina per filtrar-lo. Durant molt de temps, la millor tela de què es podia disposar era la seda per tamisar farina.

Els organismes del plàncton són d’una gran varietat de formes, estratègies, mides i colors. Pot ser transparent, acolorit o lluminós; unicel·lulars, pluricel·lulars o colonials; vegetals, herbívors o carnívors; ser-hi de forma temporal (els ous i les larves procedents del bentos) o permanent. Per evitar l’enfonsa-ment disposen de vesícules de gas com a flotadors, closques molt lleugeres o potes allargades i pro-veïdes de pèls fins.


6 El medi natural

Fitoplàncton © L’Oceonagrafia I. Introducció a la Ocenografia marina mediterrània. Quaderns de ecologia aplicada. Diputació de Barcelona, 1984.

7El medi natural



Està format per dos grups de gran importància ecològica per ser els primers esglaons de la xarxa trò-fica: el de les algues productores de matèria orgànica, el fitoplàncton, i el dels primers consumidors, el zooplàncton. Són organismes de vida curta i de creixement prodigiós: el fitoplàncton doblaria la seva massa cada dos dies si no fos consumit pel zooplàncton.

3.2. Nècton

És en els sistemes pelàgics on trobem els millors nedadors. Són organismes amb una morfologia molt hidrodinàmica que els permet fer grans recorreguts cercant aliment i els millors llocs de posta.

Aquests ambients estan desprotegits i els organismes que els habiten no disposen d’elements per a buscar refugi o defensar-se dels depredadors. Només tenen dues alternatives: ser molt ràpids i optar per la fugida o disposar d’una pigmentació críptica amb l’entorn.

Per saber-ne més:

www.iespana.es/natureduca/index_ini.htm

marenostrum.org/vidamarina/animalia/plancton/submarinismo/index.htm

www.drpez.com/drcol8.htm

4. Paisatges submarins bentònics

Anomenem bentos a la catifa vivent que entapissa el fons marí, formada pels éssers vius que estan subjectes a ell o nedant i desplaçant-se en les seves proximitats.

És l’antítesi dels sistemes pelàgics, l’existència d’un substrat dóna als organismes refugi i estabilitat. Trobem paisatges més diversos i estructurats que permeten als seus habitants desenvolupar estratègi-es de defensa i tenir una vida més llarga.

En conjunt és energèticament deficitari, ja que a la major part d’ell (99%) no hi penetra la llum i depèn de la pluja d’aliment que li arriba del plàncton o d’excedents d’altres comunitats menys profundes.

Farem primer una aproximació des de les roques en profunditat i desprès des de la platja.

Zooplàncton © L’Oceonagrafia I. Introducció a la Ocenografia marina mediterrània. Quaderns de ecologia aplicada. Diputació de Barcelona, 1984.


8 El medi natural

4.1. Zona supralitoral

Ocupant una estreta franja d’uns pocs centímetres, trobem la zona fronterera entre els ecosistemes marins i els terres-tres. Ni uns ni altres s’hi desenvolupen plenament i només unes poques espè-cies desafien unes condicions de vida duríssimes.

Els esquitxos que hi arriben de forma ocasional són evaporats ràpidament pel sol, fent augmentar molt la salinitat. Les plantes més resistents no en suporten la salabror, però tampoc no poden viure-hi aquells organismes que necessiten el contacte constant de l’aigua.

> Organismes: cargolins de roca, pegellides, glans de mar i líquens negres.

4.2. Zona mediolitoral

Corresponen a la zona d’influència de les marees, tenen un abast petit a la Mediterrània, d’uns 20cm com a màxim.

Aquesta zona es caracteritza pel cons-tant batec de les onades, fet que d’una banda és favorable per l’aportació de nutrients i d’oxigen als organismes que hi viuen, però de l’altra, les espècies que hi habiten han de disposar d’òrgans de subjecció que els permetin resistir l’embat de l’aigua i mètodes d’emmagatzemar-la durant els períodes de dessecació. Un cop supe-rats tots aquests obstacles, és un ambient molt favorable perquè disposa de molta llum i nutrients. Això explica la gran proliferació d’algues en aquesta zona, cadascuna d’elles creixent al llarg d’un estret cinturó on les condicions li són més òptimes per a competir amb les rivals.

Els peixos que hi viuen es veuen obligats a desplaçar-se amb l’anar i venir de les ones. Són petits, molts cops tenen òrgans de fixació i els manca bufeta natatòria. Són territorials i aprofiten els forats naturals o creats pels organismes que perforen la roca, per a la construcció de nius i posta d’ous.

A la Costa Brava i en costes molt exposades és molt típica una formació que creix uns 30 o 35cm per-pendicularment al substrat com una cornisa formada per una alga calcària. Aquesta ofereix un augment de la diversitat i la riquesa perquè hi ha tot un ventall de condicions de llum i humitat en el seu si.

> Organismes: tomàquets de mar, crancs peluts, baldufes i musclos.

Profunditat: de 5 a 0m sobre el nivell del mar.

Profunditat: de 0.2 a 0m sobre el nivell del mar.

9El medi natural


4.3. Costa rocosa soma

Les zones rocoses de poca fondària són l’hàbitat ideal per la majoria dels organismes: les aigües són transpa-rents, molt oxigenades i més càlides que les inferiors, i els animals troben un cau adient en les múltiples es-querdes de la roca.

Si en els estatges superiors el moviment de l’aigua actuava com un factor al qual calia oposar-li resistèn-cia, ara és en aquest on, amb un moviment molt més pausat, actua d’aliat per al creixement dels organis-mes. Els renova l’aigua en què estan immersos aportant gran quantitat de nutrients i partícules alimen-tàries.

Les algues fotòfiles, o amants de la llum, es troben en condicions immillorables, fet que explica el seu gran esclat i el dels herbívors que s’alimenten d’elles. Hi trobem des de comunitats molt senzilles, equi-valents a prats de conreu, fins a comunitats amb diversos estrat de vegetació, equivalents, en certa manera, a les selves tropicals. Els animals, que es nodreixen de les partícules en suspensió i competei-xen amb les algues per l’espai, en resulten els grans perdedors, i s’han de recloure en els racons més ombrívols.

> Organismes: garotes, esponges, poliquets, anèmones, escórpores, capsigranys, fadrins, morenes i una altíssima diversitat de peixos i altres espècies.

4.4. Coves i galeries

Les coves i galeries són paisatges totalment inhòspits però que exerceixen una atracció fascinadora. Són ambi-ents on dominen els colors clars i pastels, amb pinzella-des d’un vermell intens del corall. Sovint pengen del sos-tre estalactites que revelen l’origen aeri de moltes d’elles.

Els paràmetres físics canvien amb molta rapidesa a mesura que ens hi endinsem: la temperatura, l’oxigen i la quantitat de nutrients disminueixen. La llum s’extin-geix ràpidament i amb ella les algues i els herbívors que s’alimenten d’elles. La fauna que hi habita depèn totalment dels corrents de circulació d’aigua com a font d’oxigen i aportació d’aliment.

Els organismes cavernícoles provenen d’ambients de més fondària, especialment del coral·ligen i, en molts dels casos, són relíquies de grups pràcticament extingits, que han quedat reclosos en aquests ambients perquè són els únics llocs on la poca competència els ha permès de sobreviure.

> Organismes: trobem espècies que utilitzen les coves com a refugi ocasional com ara els congres, les mòlleres o els corballs. D’altres hi viuen permanentment com les llagostes, elssastres, les cigales, les gambetes roges o múltiples esponges i altres filtradors.

Profunditat: de 0 a 35m sota el nivell del mar.


dossier


10 El medi natural

4.5. Coral·ligen

En les parets situades a partir dels 30 metres i fins als 60, trobem la comunitat estèticament més atractiva de la Mediterrània, un paisatge extraordinàriament bell i ric en colors, similar a un jardí diminut.

El coral·ligen és exclusiu de la Mediterrània. El nom prové dels pescadors perquè creien que eren les zones formadores de corall vermell, tot i que després s’ha observat que aquest pot créixer en llocs menys pro-funds però poc il·luminats.

La llum escasseja molt i les algues han de créixer lentament i revestir-se d’esquelets carbonatats per protegir-se dels herbívors, lluitant entre elles per aconseguir el màxim de llum. Això ocasiona un singular creixement en plans horitzontals, amb el recobriment i superposició d’unes a altres.

Els animals no poden, doncs, alimentar-se de la producció local i han de fer-ho filtrant el que els arriba de nivells superiors, creixent de forma lenta però intensa: el corall vermell creix 5mm l’any i el ventall de mar, 10. El resultat és un paisatge complex i divers, que tarda uns 25 o 50 anys en estructurar-se.

> Organismes: els ventalls de mar, les esponges i el corall vermell són filtradors. També hi ha nombrosos peixos com els corballs, els cabuts, els congres i els neros.

El coral·ligen © Història natural dels Països Catalans. Vol. 4: Sistemes naturals. Fundació enciclopèdia Catalana, SA.1990.


11El medi natural


4.6. Costa sorrenca soma

Els ambients de costa sorrenca sovint semblen immensos deserts a l’obser-vador submarí. Tot i que els manca l’activitat frenètica de les zones roco-ses, són molt productius per a la pesca.

En els primers metres, la mobilitat del substrat deguda a l’onatge no permet el manteniment de cap estructura per-durable. Però la mateixa naturalesa tova del substrat fa possible als organismes de viure-hi soterrats tot excavant galeries i filtrant l’aliment de l’aigua. Altres espècies es desplacen damunt del substrat i s’alimenten de partícules petites recollides de la superfície del sediment.

> Organismes: enterrats a la sorra trobem escopinyes, navalles, tellerines i galeres. Damunt de la sorra, hi ha cogombres, estrelles, llenguados, molls de fang, peixos aranya i vaques tremoloses.

4.7. Alguers de posidònia

Sovint a les platges podem trobar-nos pilotetes similars a pèls entreteixits entre munts de fulles acintades. Això és un bon indicatiu que no gaire lluny de nosaltres es troba una de les comunitats més riques de la Mediterrània: un alguer o

praderies de posidònia o alga dels vidriers. Però no ens confonguem,

malgrat el seu nom, no es tracta d’una alga sinó d’una planta superior (fanerògama) amb fulles, arrels, flors i fruits, que s’ha adaptat secundàriament a viure al medi aquàtic, similarment a com ho han fet els cetacis.

Altres plantes han colonitzat el medi marí, però cap d’altra ha estat capaç de desenvolupar una comunitat tan rica i exuberant, for-

mant en alguns casos autèntics esculls-barrera.

El pas de les estacions va modificant la fisonomia de la praderia: el creixement de les fulles comença a l’hivern a costa de les

reserves emmagatzemades, però és a la primavera quan traves-sen el moment més productiu. Ràpidament van recobrint-se d’algues i animals fins a finals d’estiu, època en que perden les fulles envel-lides que els temporals de la tardor arrossegaran a la costa.

La praderia és origen i font de matèria orgànica i oxigen, però no es redueix aquí la seva importància: moltes espècies vénen a alimen-

Esquema d’una planta de posidònia© Les fenorògames marines de la Costa Catalana. Dpt. dAgricultura, Ramaderia i

Pesca. Generalitat de Catalunya.

arrels

tija (rizoma)

fulla

Profunditat: de 0,2 sobre el nivell del mar a 35m sota el nivell del mar.


dossier


12 El medi natural

tar-se o a reposar-hi, en d’altres casos la utilitzen com a jardí d’infants per a l’alimentació i protecció dels joves, els quals aniran a altres hàbitats en augmentar la talla. A més, gràcies als seus mecanismes de subjecció, eviten l’erosió dels fons i la degradació de les platges.

Les praderies són indicatius de bon estat de salut, són les comunitats madures que trobem sobre els fons de sorra per sobre els 25 metres de profunditat quan les aigües no són pol·luïdes, ni l’aportació de sediments que fan els rius o els emissaris són excessives. Algunes pràctiques com la pesca de ròssec, l’alimentació artificial de platges o la construcció de ports els són força agressives i difícilment reversi-bles. També la dispersió incidental des de l’aquari de Mònaco de l’alga Caulerpa taxifolia, no natural de la Mediterrània, ha malmès la praderia en entrar en competència directa per l’espai que ocupa.

> Organismes: Si observem de prop les fulles podrem veure una munió de petits organis-mes que les entapissen amb tons marronosos, blanquinosos o rosats, mentre que crustacis, mol-luscs i poliquets s’alimenten d’ells. Sota la massa atapeïda hi trobem organismes més grans com esponges i ascidis, i sobre el sediment garotes, nacres i cogombres de mar engolint la sorra. Grans moles de salpes deixen la seva empremta tot mossegant les fulles en una incon-fusible mitja lluna. Llobarros, orades, pops i altres peixos en busca de petites preses com-pleten l’escenari.

Xarxa tròfica d’una praderia de posidònia © Corbera, J. Els boscos del fons del mar. Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca. Generalitat de Catalunya, 1995.

incorporació sediment

exportació

BACTERIS I FONGS

13El medi natural



4.8. Fons batial

Aquest és el regne de la foscor absoluta, d’aigües fredes i corrents molt suaus. Tot i que representa el 80% del fons marí, és poc conegut, ja que la gran distància a superfície, la pressió hidrostàtica i la manca de llum n’han dificultat l’estudi.

Està constituït per sediments fins, fangosos i compactes, els únics que poden ser arrossegats fins a aquestes profunditats. El poblament d’aquest fons és pobre i de mida petita donat que s’ha de nodrir del poc aliment que conté el sediment.

> Organismes: diverses esponges, espardenyes, gambes blanques, vermelles i rosades.

Per saber-ne més:

www.aquariumbcn.com/immersio/mediterrani/index.htm

marenostrum.org/vidamarina

5. El paisatges submarí de Barcelona El fons marins que s’estenen davant del pla de Barcelona són eminentment sorrencs i els trams rocosos que hi ha són artificials. Tot i així, el gran desenvolupament de la zona portuària fa que, actualment, una part considerable de la costa sigui rocosa.

Mòduls colonitzats al fons del mar © Litoral Consult

Profunditat: a partir de 200m sota el nivell del mar.

En el passat les aigües del litoral barceloní eren molt netes, com ho demostra el coneixement històric de l’aprofitament que feien els romans de les ostres que aquí creixien, i, en temps més recents, dels cultius de musclos dins el mateix port. La dinà-mica litoral anava estretament lliga-da a l’aportació de nutrients que feien els rius Besòs i Llobregat, enri-quint les aigües on desembocaven.

Amb el desenvolupament industrial, s’afegeixen a aquests nutrients tot tipus d’elements contaminants. La seva influència es deixa notar en els últims anys fins uns quatre quilòme-tres de la costa, on hi ha una capa de llots d’uns 10 a 15 cm resultat de l’aportació de residus d’origen domèstic i industrial a través dels emissaris i claveguerams que s’abocaven a mar. Aquests materials són molt rics en matèria orgànica i, un cop sedimentats, es descomponen esgotant l’oxigen existent. A causa d’aquestes particularitats, les comunitats s’han simplificat i substituït per organismes més resistents a la contaminació.

Amb tot, i gràcies a la implantació de noves tècniques de depuració i tractament d’aigües residuals, la prohibició d’abocar els fangs de les depuradores i la instal·lació d’esculls artificials davant de la costa de Barcelona està provocant la reversió del procés i s’està recuperant el medi amb aquelles espècies que els són típiques.


14 El medi natural

Parcs d’esculls de Barcelona © Litoral Consult

Mòduls de tipus apilables © Litoral Consult

6.Terminologia

En la confecció d’aquest quadern hem optat per no utilitzar el nom científic de les espècies en el text. Donada la gran varietat de noms locals, considerem oportú incloure aquí els seus principals sinònims i la seva equivalència en llatí.

> Zona supralitoral: pegellida (Patella rustica); liquen negre (Verrucaria symbalana); cargolins de roca (Littorina sp).

> Zona mediolitoral: glans de mar (Balanus perforatus); tomàquet de mar (Actinia equina); baldufa (Monodonta turbinata); pegellida (Patella aspera); musclo (Mytilus galoprovincials); cranc pelut (Eriphia spinifrons); alga calcària formadora de cornises (Lythophyllum totuosum).

> Zona rocosa soma: garota, garoina o vogamarí (Arbacia lixula i Paracentrotus lividus); anemone (Anemonia sulcata); escórpora (Scorpaena porcus); capsigrany (Parablennius gattorugine); fadrí (Thalassoma pavo); morena (Muraena helena).

> Coves i galeries: congre (Conger conger); mòllera o capellà (Phycis phycis); corball (Sciaena umbra); llagosta (Palinurus elephas); sastre (Galathea strigosa); cigala, esclop (Scyllarus arctus); gambeta roja (Heminysis speluncola).

> Coral·ligen: ventall de mar (Paramuricea clavata); corall vermell (Corallium rubrum); cabut (Anthias anthias) i nero o mero (Epinephelus guaza).

> Costa sorrenca soma: escopinya (Cardium edule); navalla (Ensis ensis); tellerina o tellina (Tellina sp.); galera (Squilla mantis); cogombre (Holothuria); llenguado o palaí (Solea vulgaris); moll o roger de fang (Mullus barbatus); peix aranya (Trachinus sp.); vaca tremolosa (Torpedo marmorata).

> Alguers de posidònia: posidònia o alga dels vidriers (Posidonia oceanica); salpa (Sarpa salpa); llo-barro o llop (Dicentrarchus labrax); orada, dorada o auradella (Sparus aurata); pop (Octopus vulgaris); cogombres de mar (Holothuria sp.); nacra (Pinna nobilis).

> Fons batial: gamba blanca (Parapenaeus longirostris); gamba vermella (Aristeomorpha foliacea); gamba rosada (Aristeus antennatus); espardenya o llongo (Stichopus regalis).

15El medi natural



7. Glossari

> Autòtrofs: organismes capaços de sintetitzar la matèria orgànica a partir de compostos inorgànics i amb la llum com a font d’energia.

> Bentos: conjunt d’organismes que habiten sobre fons marins, fixos, colgats en el substrat o despla-çant-se per la superfície.

> Colònia: conjunt d’organismes de la mateixa espècie que viuen compartint una mateixa estructura.

> Fitoplàncton: conjunt d’organismes que formen part del plàncton vegetal.

> Fotosíntesi: procés de síntesi de matèria orgànica a partir del diòxid de carboni, aigua i nutrients dissolts a l’aigua, utilitzant la llum com a font d’energia.

> Heteròtrofs: organismes que incorporen del medi matèria orgànica per mantenir les seves funcions biològiques.

> Marea roja: proliferació d’algues vermelles del plàncton, sobre tot a l’estiu, i a vegades tòxica.

> Nècton: conjunt d’organismes amb capacitat natatòria suficient per poder nedar contra corrent.

> Pelàgic: conjunt d’organismes que habiten a mar oberta.

> Plàncton: conjunt d’organismes que viuen a mar oberta i que es deixen dur pels corrents marins.

> Producció primària: biomassa que es produeix deguda a la fotosíntesi d’algues i plantes.

> Simbiosi: associació de dos organismes diferents i que habitualment es beneficien l’un de l’altre.

> Xarxa tròfica: conjunt d’interrelacions que s’estableixen entre els organismes dels diferents esglaons tròfics a l’hora d’alimentar-se.

> Zona fòtica: part de la columna d’aigua on arriba llum solar suficient per a què les algues puguin fer la fotosíntesi.

> Zona afòtica: part de la columna d’aigua on no arriba la llum solar.

> Zooplàncton: conjunt d’organismes que formen part del plàncton animal.


16 El medi natural

Documents

Cicle de la vida i paisatges al mar