20
04 Reportatge 18 Conversa 12 Opinió 24 Entrevista 28 Notícies 32 Recerca 38 Llibres 02 Editorial 01 Portada Gener 2014 | Universitat Ramon Llull | Núm. 30 Bojos per l’esport A la recerca dels propis límits

Bojos per l'esport

  • Upload
    letuyen

  • View
    225

  • Download
    2

Embed Size (px)

Citation preview

Page 1: Bojos per l'esport

04 Reportatge 18 Conversa12 Opinió 24 Entrevista 28 Notícies 32 Recerca 38 Llibres02 Editorial01 Portada

Gener 2014 | Universitat Ramon Llull | Núm. 30

Bojos per l’esportA la recerca dels propis límits

Page 2: Bojos per l'esport

04 Reportatge 18 Conversa12 Opinió 24 Entrevista 28 Notícies 32 Recerca 38 Llibres01 Portada 02 Editorial

4 | Editorial | Sumari

Al curs vinent, Blanquerna impartirà dues noves titulacions

de grau, Farmàcia i Traducció i Llengües Aplicades (anglès)

–totes dues en procés de verificació–. Els projectes neixen

amb l’objectiu de respondre a les necessitats de dos sectors

que en aquests moments, com tots els àmbits productius,

estan sotmesos a canvis importants, tant des del punt de

vista professional com dels processos de producció. El diàleg

amb institucions, experts, indústria, empreses i professio-

nals dels dos àmbits ha permès crear els plans d’estudis per

formar futurs farmacèutics i experts en traducció i llengües,

que respondran a la demanda dels nous temps. Dos plans

d’estudis diferenciats dels de les facultats que imparteixen

estudis semblants.

El Grau en Farmàcia s’oferirà a la Facultat de Ciències

de la Salut Blanquerna-URL, conjuntament amb l’IQS-URL.

04Reportatge

18Conversa

24Entrevista

Revista semestral de Blanquerna-URLPasseig de Sant Gervasi, 4708022 BarcelonaTel. 93 253 31 22 | Fax 93 253 30 [email protected]: Blanquerna-URL

Directora: Marta ClosRedacció: Neus Fajas i Jessica BoxConsell de redacció: Sandra Balsells, Pablo Capilla, Andreu Ibarz, Sergi Corbella, Anna de Montserrat, Isabel Pérez, Carles Ruiz, Marçal Sintes i Josep Rom

EDITORIAL

Dos nous estudis de grau per a nous temps

12Opinió

Editorial | Sumari | 5

Serà la primera vegada que dues institucions de la Universi-

tat Ramon Llull impartiran un grau conjuntament, posant

en pràctica la política d’aliances que demanen els nous

temps. I el resultat serà la suma de l’expertesa de l’Institut

Químic de Sarrià en l’àmbit de les ciències i el de Blanquer-

na en la formació de professionals que tenen cura de la salut

de les persones. La titulació tindrà una clara orientació hu-

manisticocientífica i una càrrega important de pràctica en

laboratori i simulació. La suma de les institucions i empre-

ses que tenen conveni de pràctiques amb l’IQS i Blanquerna

serà un actiu important per a la futura inserció laboral dels

estudiants.

El Grau en Traducció i Llengües Aplicades (anglès)

s’impartirà a la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació

i de l’Esport Blanquerna-URL i tindrà dues mencions: En-

senyament de Llengües i Mediació Intercultural. La llarga

tradició en la formació de mestres de Blanquerna i el fet de

ser pioners en la introducció de l’anglès en els plans d’estudi

del 1970 aportaran el coneixement per formar professionals

que puguin ser, entre altres coses, professors de llengua (ca-

talà, castellà i anglès). El nou grau s’ha pensat també en clau

de mediació intercultural, fet que facilita un perfil amb mul-

titud de sortides professionals.

28 32Notícies Recerca

38Llibres

Disseny i compaginació: Servei de Disseny i Publicacions BlanquernaFotografia de portada: Pere Virgili (participants de la Marató de Barcelona 2012)Correcció: Txema MartínezImpressió: Nova Era

Aquesta publicació és impresa sobre paper ecològicÒfset centaure blanc de 110 gTiratge: 18.000 exemplarsISSN: 1575-4642Dip. Legal: 25.555/1999

Page 3: Bojos per l'esport

18 Conversa12 Opinió 24 Entrevista 28 Notícies 32 Recerca 38 Llibres02 Editorial01 Portada 04 Reportatge

Reportatge | 5

Bojos per l’esportA la recerca dels propis límits

a pràctica esportiva està en auge. Cada cop més persones surten a pedalar, córrer o nedar els caps

de setmana. Aquests hàbits responen a la interiorització dels trets de les societats modernes: ser

productius fins als últims dies de la vida, perseguir el desig de l’eterna joventut i fer-ho de manera

individual i, sobretot, al marge de qualsevol institució. L’afany de superar-se un mateix és, segons

els experts consultats, la principal motivació dels esportistes. Una de les tendències més significatives dels

últims anys és assolir reptes cada vegada més difícils. Prova d’això, els 26 nous triatlons que es van crear

durant el 2013. Els que es marquen aquestes fites recorren als professionals, com ara entrenadors personals,

fisioterapeutes i nutricionistes, per aconseguir els millors resultats.

L

Text: Susana Pérez SolerFotografies: Pere Virgili

REPORTATGE

Els espanyols fan cada cop més activitat física: en-

tre 2005 i 2010, el percentatge de ciutadans entre

15 i 75 anys que en practiquen ha passat del 37 al

43%, segons l’última enquesta sobre els hàbits es-

portius elaborada pel Consell Superior de l’Esport

l’any 2010. Avui, més de 16 milions de persones

fan exercici físic habitualment a Espanya (12,6 mi-

lions ho feien el 2005). La pràctica esportiva entre

les dones ha augmentat d’un 27 a un 31% en els

últims deu anys, però la diferència respecte dels

homes és encara molt elevada (de 18 punts per-

centuals, és a dir, un 49% dels homes fa esport).

Els joves són els que fan més exercici, però és sig-

nificatiu l’augment d’activitat entre la població de

55 anys i més (un 30% en practica). Una de les

tendències més significatives és que es fa esport

d’una manera més desinstitucionalitzada, la qual

cosa significa que és un costum interioritzat pel

ciutadà. Fins aquí el retrat de la situació actual.

“Aquestes dades són un reflex de les societats

hipermodernes”, apunta l’antropòleg i professor

de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació

i de l’Esport Blanquerna Ricardo Sánchez. “Tots te-

nim el desig d’estar sempre joves, tenir hàbits salu-

dables, ser productius durant tota la vida, assumir

reptes”, afegeix. Cal indicar, però, l’absència d’un

compromís esportiu sòlid i tradicional. “A diferèn-

cia de les pràctiques modernes, els compromisos

d’entrada o permanència en l’activitat i en el grup

són renovats constantment. Es tracta d’una carac-

terística de la societat individualista dels nostres

temps.” L’exercici a l’aire lliure i sense vinculació

a una institució augmenta. Paradoxalment, men-

tre l’esport popular creix, les federacions estan en

crisi. L’activitat més practicada és la gimnàstica,

seguida, en aquest ordre, pel futbol, la natació, el

ciclisme i el running.

Fa un parell de dècades, les persones que feien

esport per la ciutat eren vistes com a espècimens

estranys. Ara han conquistat espais públics: els

corredors abunden a la nit a l’avinguda Diagonal,

la gimnàstica es fa en llocs habilitats al passeig Ma-

rítim, els skaters han aterrat a les places del MAC-

BA i dels Països Catalans i els ciclistes són tots els

Sortida de la Marató de Barcelona, Barcelona 2011.

Page 4: Bojos per l'esport

18 Conversa12 Opinió 24 Entrevista 28 Notícies 32 Recerca 38 Llibres02 Editorial01 Portada 04 Reportatge

Reportatge | 76 | Reportatge

ses estan massificades i el repte puja un esglaó. De practicar

un únic esport passem al triatló”, afegeix. El cinquè triatló

Challenge Barcelona-Maresme va batre un rècord d’inscrip-

cions el passat 6 d’octubre, amb 1.350 persones apuntades.

“La marató és una pràctica del que el sociòleg francès

Paul Yonnet anomena cultura de la resistència, una cursa len-

ta i llarga que és similar a una activitat de supervivència que

requereix l’economia d’un mateix. Una metàfora de l’ac-

tual societat en crisi. I és que les crisis econòmiques, entre

altres factors, comporten un auge de la pràctica esportiva.

Ho vam veure amb el primer boom de l’esport a finals dels

70, després de la crisi energètica del 73, i ho tornem a veure

ara”, explica Sánchez. No hi ha res més econòmic que cal-

çar-se unes vambes i sortir a córrer, no necessites cap instal-

lació i no depens de ningú més que de tu mateix.

Entre els esportistes que fan activitats de resistència hi

ha molta filosofia. Per què córrer 100 kilòmetres? Per què

pujar a la bicicleta i notar que els quàdriceps es tensen i els

bessons no poden més? Com pot estar això de moda? En un

primer moment es va plantejar que es feia per plaer, però els

estudis demostren que hi ha motivacions més complexes.

Es fa per obtenir una recompensa. En primer lloc, com a

assoliment d’una meta personal, i després per millorar l’ap-

titud física i per les interaccions socials que comporta, se-

gons l’estudi Raons per participar en curses de resistència, amb

corredors aficionats, elaborat el 2006 per David Llopis Goig

i Ramón Llopis Goig de la Universitat de València. “Tenim

un impuls vital per posar-nos a prova i superar-nos”, indica

Segura. Està també la motivació de l’ego. “Quan acabo una

marató creix la meva autoestima i això enganxa molt”, ex-

plica des de la pròpia experiència Pucurull.

Els mitjans de comunicació també han posat el focus

sobre el fenomen. L’atleta Kilian Jornet i l’esportista Josef

Ajram han empès molts joves a deixar el futbol de banda

per sortir a córrer a la muntanya els caps de setmana. De fet,

les curses que més creixen són les de muntanya (com apun-

tàvem a dalt se n’han creat 124 de noves, com si el gaudi

que es desprèn de l’esport s’amplifiqués en la mesura que té

com a escenari l’entorn natural). Els experts assenyalen que

caps de setmana a la carretera. “Fa 30 anys només hi

havia dues curses l’any”, recorda el veterà corredor de fons i

estudiós del tema, Miquel Pucurull, que va començar a cór-

rer l’any 79 i amb 75 anys encara hi continua. “Les dues pri-

meres maratons de Barcelona es van haver de celebrar a la

localitat de Palafrugell, els anys 78 i 79, perquè el consistori

de Barcelona d’aquella època no donava permís per tallar

carrers”, explica. La situació ha canviat dràsticament. L’any

2013, a Catalunya es van celebrar 1.413 carreres. L’oferta és

tan gran que per primera vegada s’organitzen curses noc-

turnes i entre setmana.

L’exercici físic contraresta bona part dels elements ne-

gatius de la vida a les grans ciutats del segle XXI, com ara

el sedentarisme, la contaminació o l’estrès. No és estrany,

doncs, que una de les principals motivacions per fer esport

és “dur una vida més saludable”, com assenyala el psicòleg

i professor de la facultat de Psicologia, Ciències de l’Edu-

cació i de l’Esport Blanquerna Jordi Segura. “En la pràctica

de l’esport hi ha molt de ritual. Fer exercici és un ritual al

voltant del propi cos, que, a més, sovint comporta la con-

gregació d’un grup de persones i la pràctica a l’aire lliure,

en contacte amb la natura.” A banda d’aquests incentius,

estètics i socials, l’activitat aeròbica, com ara córrer o nedar,

allibera endorfines i mioquines, substàncies que influeixen

en les reaccions químiques del nostre cervell amb efectes

relaxants i euforitzants.

Més difícil, encara?“Posar-se a prova un mateix” és una de les fites més per-

seguides pels esportistes. Ho explica de la següent manera

l’escriptor japonès Haruki Murakami –capaç de córrer 100

quilòmetres en gairebé dotze hores– en el llibre De què parlo

quan parlo de córrer: “L’orgull (o alguna cosa semblant) d’ha-

ver aconseguit acabar la cursa és el criteri veritablement re-

llevant per als corredors de fons.” No es competeix contra

els altres. Es competeix contra un mateix. El desafiament,

un concepte molt lligat a l’àmbit esportiu, cotitza a l’al-

ça en els últims anys i els esportistes cada vegada busquen

proves més difícils de superar. És una altra tendència. La

moda del jogging, que va arribar a Espanya a finals dels anys

70, s’ha anat estirant en el temps i el quilometratge do-

nant pas a la febre de les maratons i, més recentment, dels

triatlons. L’afany de superació és incombustible. Serveixi

com a exemple la Cursa dels Bombers. L’any 2000 va reu-

nir 3.000 persones, ja llavors una de les carreres catalanes

més concorregudes. L’últim mes d’abril, va aplegar més de

23.000 intrèpids corrent pels carrers de Barcelona. La meca

d’aquest fenomen és la marató de Nova York, que se celebra

tots els anys el primer diumenge de novembre. L’any 2013,

dels 48.000 participants, 1.000 eren espanyols.

Només el 2013, a Catalunya, es van crear 107 curses de

ruta, 124 de muntanya, 26 duatlons/triatlons i 9 d’orienta-

ció –competicions camp a través, contra rellotge i sense un

itinerari preestablert–, segons un estudi fet per Pucurull a

partir de la pàgina web Runedia, que publica el calendari de

carreres populars més complet. En total, 266 curses noves.

“La popularització del córrer avança en forma de piràmi-

de”, introdueix el doctor en Ciències de l’Activitat Física i

l’Esport i professor de Blanquerna Sixte Abadia. “Vint anys

enrere fer una marató era quelcom heroic. Ara aquestes cur-

L’any 2013, a Catalunya s’han creat 266 curses. No hi ha res més econòmic que calçar-se unes vambes i sortir a córrer, no necessites cap instal·lació i no depens de ningú més que de tu mateix

La moda del ‘jogging’, que va arribar a Espanya a finals dels anys 70, s’ha anat estirant en el temps i el quilometratge donant pas a la febre de les maratons i, més recentment, dels triatlons

Jordi Pradell, entrenador personal i estudiant del màster universitari “Esport, lleure i canvi social” de Blanquerna-URL, al club DIR Hispà, Barcelona.

De dalt a baix, un esportista fent estiraments a la 33a Cursa El Corte Inglés, Barcelona 2011. La Cursa Bombers al seu pas per l’Eixample, Barcelona 2011. Detall de la sortida d’una cursa popular a Barcelona 2012.

Page 5: Bojos per l'esport

18 Conversa12 Opinió 24 Entrevista 28 Notícies 32 Recerca 38 Llibres02 Editorial01 Portada 04 Reportatge

8 | Reportatge Reportatge | 9

també és diplomada en fisioteràpia. Quines conseqüències

pot tenir en la pròpia salut la pràctica de proves de resis-

tència? “Si no les tracto adequadament, aquestes lesions es

cronifiquen. Sento dolor, no moc l’articulació i aquesta perd

la funcionalitat. Penso que hi ha joves que practiquen aquest

tipus d’esport i tenen lesions que no estan tractant bé. Enca-

ra no hi ha estudis que ho evidenciïn, però crec que serà un

problema en un futur”, afegeix.

Els que s’hi preparen han de ser conscients dels riscos.

L’entrenament per una prova d’aquestes característiques

s’arrodoneix tenint cura de l’alimentació. “En cas contra-

ri es pot patir deshidratació o rampes, que no permeten

acabar la cursa”, introdueix la nutricionista, exesportista

d’elit i campiona d’Espanya de pentatló modern, Marta

Carrasco. “El nutricionista actua abans, durant i després

de la prova. Abans i després, l’hidrat de carboni i una

mica de proteïna és el que ha de predominar a la die-

ta. Si la pràctica esportiva dura més d’una hora, és molt

important hidratar-se mentre es fa l’exercici. No només

amb aigua, sinó també amb begudes isotòniques i amb

algun aliment sòlid ric en hidrat de carboni d’absorció

ràpida”, afegeix Carrasco, que treballa al Consell Català

de l’Esport i és professora de la Facultat de Ciències de la

Salut Blanquerna. “Estudis recents apunten que un cop

finalitzada la cursa, abans que transcorrin trenta minuts,

s’ha de fer un petit refrigeri en el qual per cada tres grams

d’hidrat de carboni n’hi hagi un de proteïna. Per córrer

una marató t’has de preparar a consciència. És una prova

que no tothom pot fer”, conclou.

La solidaritat com a motor Parlar d’atletisme i solidaritat és parlar d’una unió que ve

d’anys. Els països capdavanters són els Estats Units i el Reg-

ne Unit. A les maratons de Nova York i Londres, alguns cor-

redors recapten diners mesos abans de la cursa amb la vo-

luntat de contribuir a una determinada causa. L’any 2011,

a Nova York es van aconseguir més de 53 milions de dòlars

gràcies a la unió de la solidaritat i l’atletisme. A Catalunya,

i a la resta d’Espanya, aquesta pràctica és poc habitual. En-

guany, el corredor popular de 75 anys Miquel Pucurull ha

emprès una campanya per recaptar fons per avançar en la

investigació de la diabetis infantil, malaltia que pateix una

de les seves nétes. En pocs mesos ha recaptat més de 5.000

euros a través de la plataforma de crowdfunding migranode-

arena.org. El seu repte: córrer la marató de Barcelona del 16

de març de 2014. La seva causa: trobar substitut a l’agulla

per a la insulina que manté en vida molts nens. El seu desig:

la popularització d’aquest tipus d’iniciatives entre els atle-

tes més coneguts.

“La tecnologia, i concretament el crowdfunding, ha fa-

cilitat enormement el vincle entre esport i solidaritat”,

assenyala el professor de la Facultat de Psicologia, Cièn-

cies de l’Educació i de l’Esport Blanquerna Sixte Abadia.

no és saludable portar les activitats físiques fins a aquests

límits. En un article publicat aquest estiu a La Vanguardia, el

filòleg i escriptor Antoni Puigverd s’hi referia de la següent

manera: “De totes les contradiccions del nostre temps (i

són moltes), la més estúpida és la que fa compatible l’exi-

gència malaltissa de seguretat amb la passió malaltissa pel

risc. Prohibiríem els accidents naturals, però aplaudim els

accidents esportius. La nostra societat s’indigna davant la

mort per causa alimentària, aeronàutica o ferroviària, però

fomenta el suïcidi dels esportistes cèlebres i dels seus milers

d’imitadors: els empeny a superar, a canvi de fama i diners,

els límits de la biologia; i a trencar les barreres del sentit

comú.” Puigverd escrivia aquestes línies amb relació a la de-

saparició d’Álvaro Bultó, que va morir mentre feia paracai-

gudisme amb vestit ala. En aquell mateix article, l’escriptor

també es referia a Kilian Jornet: “Jornet s’ha convertit en un

perill per als centenars de joves imitadors.”

En bones mansEls esportistes que volen enfrontar-se a una prova de re-

sistència –marató; mitja marató; triatló; marxa cicloturista,

un altre esport que també bat rècords inimaginables fa un

temps– i que tenen cura de la seva salut recorren als profes-

sionals, com ara entrenadors personals, fisioterapeutes i nu-

tricionistes, per aconseguir els millors resultats. Augmenta

la pràctica esportiva i també ho fa tot el negoci que se’n

deriva. L’entrenador personal del DiR i estudiant del màs-

ter universitari Esport, lleure i canvi social de Blanquerna,

Jordi Pradell, assenyala que “els esportistes que es posen en

mans de professionals tenen menys risc de patir lesions”.

Una persona que es vol preparar per córrer una marató, per

exemple, se sotmet en primer lloc a una prova d’esforç. “I

després mirem quin és el seu historial esportiu i quines lesi-

ons ha patit, i comencem a preparar el cos de mica en mica

amb petits reptes. A més de sortir a córrer, treballem per

prevenir lesions de turmells, genolls i malucs, que són les

articulacions que resulten més afectades per l’impacte de la

gambada”, explica.

L’esport en el temps de lleure pot tenir implicacions favo-

rables o desfavorables. Tot depèn de la pròpia capacitat física

i les proves que es volen assolir. Un exercici físic moderat és

saludable, però les pràctiques extremes –com les Ironman,

consistents en una nedada de 3,8 quilòmetres, una pedalada

de 180 i una marató (42 quilòmetres), i fins i tot les matei-

xes maratons i els triatlons estàndard– no ho són. “És cert

que en el cas de les maratons fas un treball a nivell aeròbic,

disminueixes la freqüència cardíaca i la tensió arterial, però

l’impacte que reben les articulacions és molt fort. El cos no

hi està preparat”, apunta la doctora en Ciències de l’Activi-

tat Física i l’Esport i professora de les facultats d’Educació i

Salut Blanquerna Maria Giné. “Les lesions més habituals que

poden patir les persones que s’hi preparen són tendinitis, so-

brecàrregues musculars i contractures”, assenyala Giné, que

L’esport en el temps de lleure pot tenir implicacions favorables o desfavorables. Tot depèn de la pròpia capacitat física i les proves que es volen assolir. L’exercici físic moderat és saludable, però les pràctiques extremes no ho són

Imatges de la pràctica d’esport a la serra de Collserola, Barcelona 2014.

En un primer moment es va plantejar que els esports de resistència es practicaven per plaer, però els estudis demostren que hi ha motivacions més complexes. Es fa per obtenir una recompensa

Page 6: Bojos per l'esport

18 Conversa 24 Entrevista 28 Notícies 32 Recerca 38 Llibres02 Editorial01 Portada 04 Reportatge 12 Opinió

10 | Reportatge

“A diferència de les curses solidàries, en què els corre-

dors hi participen més per la prova esportiva que no pas

per la causa, aquestes plataformes impliquen més direc-

tament l’entorn de l’atleta en l’assoliment de l’objectiu”,

afegeix.

A Catalunya, el fenomen de les carreres solidàries està

en auge des de fa uns anys. Cada cap de setmana se’n

celebren diverses arreu del territori. N’hi ha que donen

suport a combatre el càncer, prevenir l’ictus o investigar

el Parkinson. Serveixin com a prova de l’esclat tres exem-

ples. El passat mes de novembre, la Cursa de la Dona, que

recapta diners per lluitar contra el càncer de mama, va

batre un nou rècord de participació amb 20.700 inscrip-

cions (i 50.000 euros aconseguits per a la investigació).

La Intermón Oxfam Trailwalker, que a l’abril celebrarà la

quarta edició a Catalunya i que combina el repte de recór-

rer 100 quilòmetres en menys de 32 hores amb equips de

quatre persones, ja ha recollit més de 120.000 euros. Des

que se celebra a Catalunya, l’any 2011, més d’1.800.000

euros han estat recaptats. I la Barcelona Magic Line, que

organitza l’Obra Social de Sant Joan de Déu el pròxim 2

de març, recull diners per als projectes socials d’aquesta

institució.

Eclosió femenina en curses de mitja distànciaTot i que la pràctica esportiva de les dones és inferior a la dels

homes (la relació és de 31/49, segons l’última enquesta sobre els

hàbits esportius elaborada pel Consell Superior de l’Esport l’any

2010), a Catalunya cada cop són més les dones que corren curses.

Serveixi com a exemple la Marató de Barcelona. “A la primera

marató popular, celebrada a Palafrugell, hi varen córrer tres do-

nes, les tres catalanes”, explica Pucurull. “Dos anys després, ja a

Barcelona, el nombre seguia sent testimonial, 20”, afegeix. L’any

2000, 157 dones la van acabar, però va ser el 2010, en ple boom

de la marató a Catalunya, que la xifra va canviar de manera signi-

ficativa, amb 1.343 participants. L’any passat van ser unes 2.000.

Val a dir, però, que la majoria són estrangeres. El 2013, una

mica més del 60% de les participants eren de fora d’Espanya.

Tot i així, l’augment exponencial de la seva incorporació a les

carreres populars era inimaginable tan sols uns anys enrere. La

participació femenina és molt significativa en les curses de mit-

ja distància (especialment les de cinc i 10 quilòmetres). El passat

mes d’abril gairebé 9.000 van córrer la Cursa dels Bombers i més

de 2.000 ho van fer en la de Desigual (ambdues de 10 quilòme-

tres). En algunes proves de cinc quilòmetres, la seva presència

és superior a la dels homes, com ara en la de RACC Montmeló

(57%), Sant Cugat DiR (56%) i Igualada Urban (56%).

Cursa de la Dona. Avinguda Maria Cristina, Barcelona 2013

VINE A LES CONFERÈNCIES INFORMATIVESFacultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna

c. Císter 34 08022 Barcelona93 253 30 [email protected]

4 de febrer a les 19 h22 de març a les 10.30 h28 d’abril a les 19 h24 de maig a les 10.30 h1 de juliol a les 19 h

Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna

Plaça Joan Coromines s/n08001 Barcelona93 253 31 32 | 93 253 31 [email protected]

20 de febrer a les 19 h27 de març a les 19 h26 d’abril a les 11 h29 de maig a les 19 h3 de juliol a les 19 h

Facultat de Ciències de la SalutBlanquerna

c. Padilla 32608025 Barcelona93 253 32 [email protected]

22 de febrer a les 10.30 h20 de març a les 19.15 h26 d’abril a les 10.30 h29 de maig a les 19.15 h28 de juny a les 10.30 h

Bonfutur.com

C

M

Y

CM

MY

CY

CMY

K

anunci graus.pdf 1 17/01/14 10:16

Page 7: Bojos per l'esport

04 Reportatge 18 Conversa12 Opinió 24 Entrevista 28 Notícies 32 Recerca 38 Llibres02 Editorial01 Portada 12 Opinió

12 | Opinió Opinió | 13

Opinió

El lideratge i el llegat de Madibaa fa més d’un mes del traspàs de Nelson

Mandela, i dels deu dies de dol oficial i

cerimònies que precediren el seu sepeli al

poblet de Qunu, on havia nascut noranta-cinc anys

abans i havia fet de pastor, tot i procedir d’una fa-

mília de l’aristocràcia tribal que havia estat depo-

sada –precisament– per les activitats anticolonials

del seu pare.

Inicià la seva carrera política seguint les passes

d’un altre gegant del segle XX, el Mahatma Ghandi,

que també havia endegat la seva faceta d’activista

precisament com a jove advocat a Sud-àfrica. Se-

guint Ghandi, s’inicià en la praxis de la resistència

no violenta que mantingué fins al 1961, quan arran

de la matança de Shaperville es decidí per la lluita

armada, tot i que limitada sempre al sabotatge i amb

instruccions taxatives d’evitar víctimes personals.

Una lluita contra un règim racista i injust que el

dugué a un llarg empresonament de vint-i-set anys,

divuit dels quals en condicions extremament dures,

esdevenint el famós pres número 46664.

Com digué Obama en el seu impressionat dis-

curs en la cerimònia a l’estadi de Soweto –una obra

mestra de l’oratòria, que convido a reveure–, el cas

de Mandela és el millor exponent que “les idees no

es poden empresonar dins els quatre murs d’una

cel·la, ni tampoc poden ser eliminades per la bala

d’un franctirador”, en una clara referència al presi-

dent Kennedy, de qui també s’ha commemorat re-

centment el cinquantenari de l’assassinat a Dallas.

“Només un home com Madiba podia de ser

capaç d’alliberar no sols el presoner, sinó també

el carceller”, reblà el president nord-americà, fent

referència a la relació especial que Mandela establí

amb els seus vigilants, però extrapolant-ho a tota la

comunitat blanca sud-africana que donava suport

–o tolerava– aquell terrible règim. I és que la volun-

tat d’empatia amb tots els seus interlocutors, així

com l’esperit de superació, eren també trets que el

definien.

Empatia que combinava amb la seva rotunda

determinació i coherència; coherència que li donà

el lideratge moral entre els seus companys de presó

quan rebutjà les propostes de tractament de favor

que li feren des del règim de l’Apartheid. Lideratge

que li permeté promoure la “universitat Mandela”

entre la comunitat de presos, on es recitava l’Invic-

tus de Harley, alhora que es discutia de política i fins

i tot s’aprenia l’afrikaner, la llengua dels seus guar-

dians i del règim contra el qual lluitaven. Coneixe-

ments, també els lingüístics, que més endavant li

serien extremament útils, per entendre la psicologia

dels seus oponents, però també per generar proxi-

mitat quan convingué, com fou el cas de la seva

primera roda de premsa pública amb De Klerk, en la

qual la seva intervenció en afrikaner fou tot un cop

d’efecte de cara a la comunitat blanca.

Fer allò que és inesperat, un altre element defi-

nidor de molts grans líders. Quan tothom preveia

l’eclosió d’Àfrica del Sud enmig d’una espiral de

venjança i violència, l’home que havia estat vint-

i-set anys pres optà per la reconciliació, la unió i la

integració de l’antic enemic. I no dubtà a utilitzar

totes les eines al seu abast, inclòs el rugbi, per gene-

rar cohesió en una societat profundament dividida.

Un procés i un lideratge, però, que foren possi-

bles gràcies a un context internacional molt especial,

el de la fi de la Guerra Freda i la caiguda del Mur de

Berlín, orquestrada i permesa per un altre gran mes-

tre de l’inesperat, Mikhaïl Serguèievitx Gorbatxov.

Ens ha abandonat un referent global, però es-

sencialment africà, quelcom significatiu en uns

moments especialment complexos, on ni l’Àfrica

ni el món en general van sobrats de punts de refe-

rència. Però el seu llegat, personal i també d’obra

col·lectiva, roman. Un llegat de coherència política,

però també personal, en el seu compromís de lluita

contra la sida o a favor dels drets de les dones.

I és que, en el cas dels grans lideratges, la di-

mensió moral i ètica esdevé central. En aquest cas,

és prou eloqüent que fos precisament la superioritat

moral de Mandela, i dels seus companys de lluita, la

que acabés amb un règim basat en una suposada –i

absolutament indigna– “superioritat racial”.

JManuel Manonelles

i Tarragó, Professor del Grau en

Relacions Internacionals de la Facultat de Comu-nicació Blanquerna-URL i director de la Fundació

Cultura de Pau i del Fòrum UBUNTU

“Ens ha abandonat un referent global, però essencialment africà, quelcom significatiu en moments complexos, en què ni l’Àfrica ni el món en general van sobrats de punts de referència”

Crisi econòmica i salut mental

’any 2008, la premsa es feia ressò d’aquesta

notícia: “La crisi econòmica també afectarà

la salut mental.” La notícia se centrava en

les declaracions de Margaret Chan, directora de

l’OMS, en les quals deia que la crisi econòmica

provocaria “més estrès, depressió i altres desor-

dres mentals” en la població en general. La matei-

xa Chan afirmava que la pobresa, l’atur i l’exclu-

sió social en un context de violència i inseguretat

constituïen un còctel explosiu per al benestar psí-

quic. A més, pronosticava que en poc temps aug-

mentarien els casos de consum excessiu d’alcohol

i de suïcidis. En aquelles declaracions, Margaret

Chan demanava que els governs actuessin al més

aviat possible per evitar que aquestes situacions

afectessin les famílies i sobretot els nens, els més

vulnerables.

Lamentablement, les previsions de Chan s’han

acomplert. Els governs en lloc d’invertir en salut

mental han retallat serveis i això ha comportat

patiment psíquic. A nivell internacional s’ha par-

lat a bastament sobre aquest tema. Segurament

l’informe de l’OMS titulat “Impact of economic

crisis on mental health” sigui el més conegut. En

aquest informe queda clar que la crisi econòmica

genera més trastorns del tipus quadres d’ansietat,

depressió reactiva o estrès, que deterioren la salut

mental de la població. A més a més, les persones

que ja patien trastorns mentals greus han quedat

molt afectades pels efectes col·laterals de la cri-

si: al ser persones molt vulnerables, pateixen les

conseqüències de l’atur, que és molt més alt en

persones amb trastorns mentals que en la pobla-

ció general.

Però a més de l’impacte sobre les persones

hem de tenir en compte el que la crisi econòmica

exerceix sobre els serveis de salut mental i els ser-

veis socials que li donen suport. Aquests són els

encarregats d’ajudar les persones afectades pels

trastorns mentals. I la majoria han patit directa-

ment l’efecte de les retallades.

Efectivament, s’han reduït les plantilles de

professionals que atenen els malalts i les subven-

cions a entitats de treball protegit. Com a conse-

qüència d’això, aquestes persones perden la seva

feina i no tenen cap possibilitat de trobar-ne una

de nova. El risc de deteriorament de l’assistència

comunitària i ambulatòria s’acompanya del risc

de deteriorament dels serveis socials amb el con-

seqüent hospitalcentrisme i l’augment del con-

sum de psicofàrmacs.

A més, aquestes previsions de l’OMS ja s’han

fet realitat a Espanya. Margalida Gili i col-

laboradors han publicat a la European Journal of

Public Health un interessant article titulat “Els

riscs per a la salut mental de la crisi econòmica a

Espanya: evidència des dels serveis d’Atenció Pri-

mària”, basat en el seu estudi IMPACT realitzat el

2010, en plena crisi econòmica, en el qual s’ava-

luen 5.876 pacients de 17 comunitats autònomes

de l’Estat espanyol. I han comparat els resultats

amb les dades del seu estudi Screen, obtingudes

de 7.940 pacients el 2006, abans de la crisi. Els

resultats són força evidents: en només 4 anys

(2006-2010) s’ha produït un augment de pacients

que consultaven els metges d’assistència primària

per trastorn afectius, ansietat (en totes les seves

formes), trastorns somatomorfs i problemes de

consum d’alcohol.

A partir de l’estudi de les dades, les autores

afirmen que els factors de risc que han pogut con-

tribuir a l’augment del malestar psicològic i la

conseqüent pujada de consultes són: la situació

d’atur (del pacient o de familiars), les dificultats

per fer front al pagament de la hipoteca o el risc

de desnonament.

Davant d’aquesta realitat, cal prendre mesures

urgents tant de tipus econòmic com social. Quant

al que es pot fer des dels serveis sanitaris, no hi ha

dubte: no es poden retallar serveis (o disminuir

les subvencions, que és el mateix), sinó que cal

fomentar encara més la integració dels serveis de

salut general amb els de salut mental i els soci-

als, i fomentar vol dir tornar a invertir en la sa-

lut mental de les persones, l’única manera eficaç

d’assegurar el futur d’un país.

L Carles Pérez i Testor, doctor en Psiquiatria,

director de l’Institut Universitari de Salut

Mental Vidal i Barraquer i professor de la

Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i

de l’Esport Blanquerna-URL

“Cal invertir en la salut mental de les persones, l’única manera eficaç d’assegurar el futur d’un país”

Opinió

Page 8: Bojos per l'esport

04 Reportatge 18 Conversa 24 Entrevista 28 Notícies 32 Recerca 38 Llibres02 Editorial01 Portada 12 Opinió

14 | Opinió

L’Aprenentatge Servei, també a la universitat ’aprenentatge servei és una proposta

educativa que combina processos d’apre-

nentatge i de servei a la comunitat en

un sol projecte ben articulat en què els partici-

pants aprenen treballant en necessitats reals de

l’entorn amb la finalitat de millorar-lo” (Centre

Promotor de l’Aprenentatge Servei). Aquesta breu

definició del que és l’ApS inclou una important

complexitat de processos. Per una banda eviden-

cia la possibilitat d’aprendre de manera reflexiva

tot fent un servei útil a la societat. Però és més

que un simple voluntariat, perquè els alumnes

desenvolupen part dels seus crèdits curriculars en

una entitat social. Així, des de l’àrea de llengua i

literatura la Maria i el Marc llegeixen contes un

dia a la setmana a la biblioteca de l’escola amb

un grup de nens i nenes que tenen dificultats de

lectura; en Joan i la Carme i el seu grup han acon-

seguit que s’obri el pati de l’escola tot oferint-hi

jocs tradicionals per als nens del barri; uns estu-

diants de periodisme ajuden una entitat sense

ànim de lucre a crear el seu web; uns estudiants

d’infermeria/fisioteràpia col·laboren amb una

entitat social que facilita serveis sociosanitaris a

una població que no podria permetre-se’ls; des de

l’àrea de medi de l’escola, un grup s’ha proposat

anar a plantar arbres al bosc que s’havia incendiat

l’estiu anterior... Tots ells estan fent ApS perquè

fan un servei i aprenen continguts i competèn-

cies curriculars: si només plantes arbres, fas un

voluntariat; si estudies el tipus de vegetació d’una

zona, fas un aprenentatge; si analitzes quin és el

tipus de vegetació necessària per a aquella zona i

n’hi plantes, fas ApS. És més que un voluntariat,

perquè en l’ApS, una vegada queden clares quines

són les necessitats a atendre, els estudiants s’hi

impliquen personalment: des de la planificació

i disseny de les activitats a desenvolupar, la re-

alització i fins a l’avaluació. I són més que unes

pràctiques professionalitzadores on només fan la

pràctica derivada de les necessitats acadèmiques.

Aquí és important donar resposta a una necessitat

social, fent ús de les competències treballades a

la facultat o a l’escola, perquè no oblidem que

són molts els escolars a Catalunya, Europa i el

món responsables i compromesos amb la socie-

tat que els ha tocat viure. I aquesta és una bona

notícia: més enllà dels informes PISA, hi ha tot

un col·lectiu d’infants i joves que posen els seus

coneixements al servei d’una nova societat, que

“treballen” per fer un món millor.

I per què ApS des de la universitat? Perquè la

universitat, a part de la docència i la recerca, té

una tercera missió: la responsabilitat social. I fer

l’ApS és una manera de propiciar la implicació a

la comunitat, a l’entorn, com a institució. I els

mestres i professors hi col·laboren perquè l’ApS

és també una opció metodològica, on es treballa a

partir de la màxima que se n’aprèn fent i reflexio-

nant sobre la pràctica. I això ensenya. “Se n’aprèn

fent servei, perquè fer servei ensenya.” El servei i

l’aprenentatge es retroalimenten. A la universitat,

des de Bolonya, el treball per competències l’obli-

ga a articular noves fórmules per treballar en es-

cenaris de complexitat. És doncs aquest també un

bon moment per repensar les metodologies d’en-

senyament/aprenentatge i l’ApS és un mètode que

apropa l’estudiant a un context real, és eficaç per-

què els nois i noies troben sentit al que estudien

quan fan ús dels seus coneixements i habilitats en

una realitat concreta, ja que les seves propostes no

queden sobre el paper sinó que es duen a la pràcti-

ca. Això implica, alhora, superar la distància entre

l’acadèmia i les necessitats de la societat a la qual

hauran de respondre els futurs titulats.

L’ApS és una proposta d’alt impacte formatiu

i transformador, que millora les persones, l’apre-

nentatge, les entitats, la comunitat i la universitat.

LFrancesca Criach,

pedagoga i professora de la Facultat de Psicologia,

Ciències de l’Educació i de l’Esport

Blanquerna-URL

Opinió

“L’ApS és una proposta d’alt impacte formatiu i transformador, que millora les persones, l’aprenentatge, les enti-tats, la comunitat i la universitat”

“A la universitat, des de Bolonya, el treball per competències l’obliga a articular noves fórmules per treballar en escenaris de complexitat”

Opinió

Informe PISA 2012. Claus per a la reflexió

am acomiadar el 2013 amb la publicació

dels resultats de les proves PISA 2012 que,

en aquesta edició, estaven més centrades en

matemàtiques. Més enllà dels resultats globals i la in-

evitable simplificació dels rànquings, les proves pro-

porcionen informació interessant per a algunes refle-

xions. Els aspectes següents en són un breu resum.

En primer lloc, convé recordar que PISA avalua

competències, és a dir, no només el que els estudiants

saben, sinó allò que saben fer en situacions similars a

les que hauran d’encarar al llarg de la seva vida. Això

explica que les preguntes de matemàtiques facin re-

ferència per exemple a vendes de grups musicals o al

funcionament de les portes giratòries d’un aeroport.

En aquests contextos, es formulen preguntes sobre

continguts matemàtics i es demana als estudiants

que raonin a diferents nivells de complexitat. Els re-

sultats dels estudiants espanyols són similars als de

la resta de països de l’OCDE fins que ens situem a

la franja de més complexitat. Això vol dir que no hi

ha diferències en preguntes de baixa dificultat com

ara calcular els metres quadrats de rajoles necessàries

per pavimentar una habitació. En canvi, els resultats

espanyols a preguntes que impliquen prendre decisi-

ons i aplicar fórmules complexes per resoldre proble-

mes rellevants de la vida quotidiana són inferiors (4

punts percentuals) que la mitjana de l’OCDE. Aques-

ta dificultat remet a com ensenyem, quines activitats

matemàtiques es fan a les nostres aules i, en definiti-

va, quin tipus de ciutadà aspirem a formar.

En segon lloc, per primera vegada des de 2003

les proves de matemàtiques i lectura s’han contestat

en paper i ordinador. Curiosament, els estudiants es-

panyols obtenen millors resultats quan responen en

paper, a l’inrevés del que succeeix a la resta de països

de l’OCDE, on la puntuació mitjana dels estudiants

per ordinador és 22 punts més alta en matemàtiques

i 31 en lectura. En aquest cas, no és que els estudiants

no estiguin familiaritzats amb l’ús de les tecnologies,

sinó més aviat que no són capaços de fer-les servir

com a eines d’aprenentatge, la qual cosa interpel·la

la manera com s’ha integrat la tecnologia a les aules

i l’ús que en fem els ensenyants.

En tercer lloc, els resultats espanyols no són, ni

de lluny, homogenis. També en aquest tema hi ha

més d’una Espanya, amb comunitats que se situen

per sobre de la mitjana europea –Madrid, Castella i

Lleó, Navarra i també Catalunya en matemàtiques

i lectura– i d’altres que estan per sota, com Múrcia i

Extremadura. Tenint en compte que les diferències

poden arribar a ser de més de 30 punts, les autoritats

educatives haurien de fer una anàlisi rigorosa dels

trets diferencials culturals, socioeconòmics, polítics

i educatius d’aquestes comunitats per entendre què

passa, en comptes d’insistir en polítiques homogene-

ïtzadores sense arguments sòlids que les avalin.

Finalment, hi ha factors associats als resultats que

són interessants. El primer té a veure amb els repeti-

dors, que a Espanya són gairebé el doble que als paï-

sos de l’OCDE tot i les diferències entre comunitats.

Mentre que Catalunya té el percentatge més baix

(21%), seguida pel País Basc (22%), encara per sobre

la mitjana de l’OCDE (16%), hi ha comunitats com

Múrcia o Extremadura que arriben al 45%. Si s’analit-

zen per separat, la majoria dels estudiants repetidors

no arriben al nivell mínim, mentre que els estudiants

espanyols no repetidors superen la mitjana europea.

El problema és complex i no es resol desagregant les

dades. L’alt percentatge de repetidors i la consideració

de la bondat de la mesura no es poden deslligar d’una

concepció de l’aprenentatge, encara molt arrelada a

la nostra societat, en la qual el resultat és responsabi-

litat exclusiva de l’estudiant, de la seva persistència,

esforç, dedicació o intel·ligència. Tot i que en deter-

minades situacions la repetició pot tenir sentit, n’hi

ha moltes en les quals, sense altres mesures associa-

des, és difícil que tingui els efectes esperats.

La llista podria seguir. En general, es tracta de

qüestions que la recerca educativa ha posat de ma-

nifest de manera reiterada. I no deixa de sorprendre

el seu baix impacte mediàtic i la nul·la repercussió

que han tingut en les polítiques educatives. El debat

recent sobre l’anomenada llei Wert n’és un exponent

prou clar i decebedor. Tant de bo, almenys en el con-

text de l’escola catalana, siguem capaços d’avançar

VMontserrat Castelló,

doctora en Psicologia i professora de la Facultat

de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport

Blanquerna-URL

“També en aquest tema hi ha més d’una Espanya, amb comunitats que se situen per sobre de la mitjana europea”

Opinió | 15

Page 9: Bojos per l'esport

24 Entrevista 28 Notícies 32 Recerca 38 Llibres02 Editorial01 Portada 12 Opinió04 Reportatge 18 Conversa

16 | Opinió

El cas Edward Snowden: qui va cometre realment espionatge?

spionatge o espiar: un govern o individu,

adquirir l’accés a la informació sense el co-

neixement o consentiment de la persona o

organització que la posseeix.”

El juny del 2013, es va proporcionar un paquet

d’articles als diaris britànic i alemany The Guardian i

Der Spiegel. Informaven, amb tots els detalls, del grau

en què les agències d’intel·ligència del govern, en

particular l’Agència Nacional de Seguretat dels EUA,

porten a terme habitualment la vigilància, generalit-

zada i de llarg abast, de les comunicacions digitals.

A més, es va revelar que aquestes agències accedien

a xarxes fins llavors segures, com les que posseeixen

Google, Facebook i Microsoft. Més preocupant en-

cara, però, va ser la revelació que la vigilància del

govern es va dur a terme en els estats que es consi-

deraven aliats principals dels Estats Units, així com

organitzacions de desenvolupament internacional.

La revelació que els estats altrament amisto-

sos s’espien els uns als altres és menys sorprenent

del que alguns polítics admetrien públicament. No

obstant això, el grau en què la vigilància del govern

penetra en les dades i les comunicacions digitals pú-

bliques, abans considerades com a privades, és més

inquietant.

La informació revelada per Snowden suggereix

que la NSA és meticulosa i rigorosa quant als proces-

sos pels quals recull i analitza la informació digital.

Tanmateix, això consolarà més aviat poc aquells les

comunicacions privades dels quals ara es recullen i

s’analitzen sense permís.

Hi ha el temor entre els principals països euro-

peus, encapçalats per Alemanya, que la informació

recollida i analitzada pel Govern dels EUA podria

ser mal utilitzada i mal interpretada.

Malgrat que Edward Snowden ha estat acu-

sat per la Llei d’Espionatge del 1917, d’acord amb

l’evidència disponible, el motiu sembla no estar

relacionat amb cap antiamericanisme, espionat-

ge o sedició. El seu videotestimoni a The Guardian

enregistrat el 2013 va revelar que el motiu d’haver

filtrat els documents era portar llum a l’“immens i

institucionalitzat estat de vigilància, a escala indus-

trial, un Leviatan que ha anat clarament més enllà

del mandat original de fer front al terrorisme”. De

fet, no pot haver-hi una discussió responsable de la

seguretat nacional, Internet i la vigilància sense una

certa divulgació pública.

Altres experts en seguretat a Internet han ar-

gumentat que la capacitat per a la vigilància gene-

ralitzada de la comunicació digital s’ha construït

d’amagat a la xarxa en virtut de la manca d’encrip-

tacions o altres protocols de seguretat. L’expert en

seguretat digital Bruce Schneier, del Harvard Berk-

man Centre, ha argumentat que “la NSA ha conver-

tit Internet en una plataforma gegant de vigilància

[en què les dades] s’emmagatzemen i es busquen

cada vegada més”.

També és important recordar que les empreses

segueixen vigilant de prop els hàbits de compra dels

seus clients i de la competència a través de la distri-

bució de targetes de fidelitat, transaccions finance-

res, xarxes socials i altres activitats d’Internet.

Una de les principals conseqüències de les acci-

ons de Snowden és portar a l’esfera pública el conei-

xement de la mesura en què els governs monitoren

i analitzen una informació que abans es creia priva-

da. Mentre els polítics i els alts càrrecs corporatius

debaten i decideixen sobre els límits de privacitat i

seguretat que cal aplicar als protocols d’Internet i la

comunicació digital, com a membres d’un públic

informat, és important que siguem més conscients

de les nostres interaccions en línia. És important re-

cordar que el teu perfil en línia és públic i controlat

en última instància per tu mateix.

Per tant, fes tot el possible per esculpir la versió

de tu mateix que t’agradaria que la gent percebés

en lloc de cedir el control a altres persones. Aquesta

conducta en línia requereix parsimònia, un enfoca-

ment i una profunda observació abans d’interactu-

ar on line, cosa que, malauradament, els serveis de

la xarxa avui dia no fomenten.

ELawrence Ampofo,

professor del Grau en Relacions Internacionals de la Facultat de Comu-nicació Blanquerna-URL i director de Semantica

Research Limited

Opinió

“El teu perfil en línia és públic i contro-lat en última instància per tu mateix. (...) Fes tot el possible per esculpir la versió de tu mateix que t’agradaria que la gent percebés”

Envolta’t de professionals de prestigi, posa en pràctica el que aprens i amplia el teu networking

www.blanquerna.url.edu

Oberta la preinscripció a partir del dia 4 de febrerConsulteu tota l’oferta de cursos de postgrau i doctorat al web

Prepara’t

Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport

Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals

Facultat de Ciències de la Salut

· Psicologia general sanitària* (1a edició)

· Psicologia del treball, organitzacions i recursos humans (2a edició)

· Psicologia de l’educació (interuniversitari) (9a edició)

· Educació especial: atenció a la diversitat i escola inclusiva (5a edició)

· Formació del professorat d’educació secundària obligatòria i batxillerat, formació professional i ensenyament d’idiomes (6a edició)

· Innovació pedagògica i lideratge educatiu en el segle XXI (2a edició)

· Psicopedagogia* (1a edició)

· Ensenyament i aprenentatge de l’anglès a l’educació infantil i l’educació primària* (1a edició)

· Pedagogia musical 0-12 (interuniversitari)* (1a edició)

· Educació física i psicomotricitat* (1a edició)

· Esport, lleure i canvi social (gestió d’organitzacions esportives) (5a edició)

· Activitat física, salut i entrenament esportiu (5a edició)

· Ciències socials del desenvolupament: cultures i desenvolupament a l’Àfrica (interuniversitari) (3 a edició)

c. Císter, 34. 08022 BarcelonaTel. 93 253 30 [email protected]

· Ficció en cinema i televisió. Producció , guió i realització (10a edició)

· Periodisme avançat. Reporterisme Blanquerna - Grup Godó (9a edició)

· Estratègia i creativitat publicitàries (9a edició)

· Comunicació política i social (4a edició)

· Producció i comunicació cultural (4a edició)

· Direcció d’art en publicitat (4a edició)

c. Valldonzella, 2308001 BarcelonaTel. 93 253 31 [email protected]

· Investigació i innovació en cures d’infermeria (interuniversitari conjunt amb la UAB i la UPF)

c. Padilla, 326-332. 08025 BarcelonaTel. 93 253 31 [email protected]

Màsters Universitaris Blanquerna-URL | curs 2014-15

* En procés de verificació

Page 10: Bojos per l'esport

04 Reportatge 12 Opinió 28 Notícies 32 Recerca 38 Llibres02 Editorial01 Portada 18 Conversa

Conversa | 19

22 Entrevista

Josep Anton Cordero.: És evident que la crisi està afectant

fortament molts farmacèutics en actiu. Coneixem els pro-

blemes que tenen les farmàcies per cobrar de l’Adminis-

tració o els de la indústria farmacèutica innovadora. L’en-

torn és de crisi, però podem dir que el sector farmacèutic

està en crisi?

Pere Berga.: Jo diria que en aquest moment hi ha una trans-

formació del sector, tant pel que fa a la dispensació de

l’oficina de farmàcia com també en la manera d’investigar

i desenvolupar nous medicaments. La crisi sí que ens ha

arribat, evidentment: l’oficina pateix, la indústria pateix,

la distribució pateix. Però potser també és un moment per

redefinir noves maneres de treballar, d’atendre el pacient

a l’oficina de farmàcia, per establir nous cànons de recerca

de cara al futur i de preveure les necessitats des del punt

de vista terapèutic. Potser res no serà com ha estat fins ara,

però la crisi ens farà reconduir el que fa el farmacèutic.

Rafael Guayta.: Hi ha crisi, que etimològicament vol dir opor-

tunitat, canvi. I jo penso que s’ha de prendre així. Les coses

estàtiques no evolucionen, de vegades falten aquestes sac-

sejades econòmiques o socials per replantejar-nos proces-

sos, procediments i estructures, des del seu dimensionat

fins a la seva optimització i operativització. Les necessitats

de la societat canvien, les necessitats de salut i les respostes

que han de donar els serveis no són les mateixes ara que

quan jo vaig acabar la carrera, fa 32 anys. Han aparegut

malalties emergents, altres tipus de necessitats, uns altres

tipus d’atenció. La demografia també ha canviat i, evident-

ment, allò que servia ara no serveix. Hem de fer front als

reptes de salut i, per tant, hem d’investigar noves línies.

J. A. C.: Fa unes setmanes, l’economista Vicente Ortún par-

lava de la situació que s’ha viscut abans de la crisi: “Quan

les empreses funcionaven bé, tots els gestors eren bons.”

Però també deia que “quan la marea baixa, es veu qui por-

tava banyador i qui no”. Vostès creuen que la indústria

farmacèutica, l’oficina de farmàcia o l’Administració Sa-

nitària portaven banyador? Per exemple, es va preveure la

internacionalització del mercat per no ser tan vulnerable

a les variabilitats del mercat intern?

P. B.: Jo puc parlar del cas d’Almirall, que n’és un exemple:

el 60% de les seves vendes són al mercat internacional.

Quan aquesta empresa familiar es va plantejar la inter-

nacionalització, ens vam haver de preguntar “on ens po-

sem?”. Evidentment, estàvem seguríssims que havíem de

cobrir mercat perquè el nivell d’investigació era bo i, per

tant, podíem exportar. En aquest cas, ens vam anticipar.

Potser el sector industrial s’anticipa moltes vegades en el

mapa comercial, però també ens hem d’anticipar en la

part d’innovació, de recerca i de tecnologies. I, sobretot,

focalitzar-nos en un àmbit, una decisió que moltes empre-

ses no van prendre sinó que van diversificar massa i en el

moment de concentrar-se no hi van arribar a temps. Però

no podem generalitzar. Els qui es van anticipar ara estan

més tranquils que d’altres que no ho van fer.

R. G.: Jo crec que qui es va preocupar de buscar-se un banya-

dor, i de saber on hi havia aigües tèrboles i on estaven

clares, s’adaptarà millor. És un procés evolutiu clàssic, i

el mercat no deixa de ser també evolució. Fa prop de deu

anys, persones com en Joan Duran o en Jordi de Dalmases

ja deien que la farmàcia havia de canviar. I no només ells,

també professors universitaris, gent de les societats cien-

tífiques, que deien que la farmàcia comunitària havia de

canviar perquè estava canviant arreu del món. I no només

les companyies i les organitzacions farmacèutiques o els

mateixos professionals, també totes les altres, perquè el

món ara és global. La gent que s’ha preparat per això, òb-

viament, tindrà més oportunitats de sortir-se’n.

J. A. C.: Ja des del segle passat es parla del nou paradigma as-

sistencial del farmacèutic, és a dir, fent funcions no només

com a expert del medicament sinó com a professional de

la salut que assessora el malalt. A l’horitzó 2020, veurem

finalment un model de farmàcia assistencial centrat en

l’atenció al pacient i integrat dins del sistema sanitari?

R. G.: Jo ho espero. El fet de començar a parlar de la farmà-

cia comunitària, de l’atenció comunitària i del farmacèutic

amb un rol assistencial de comunitat, ha iniciat un canvi

estratègic. El farmacèutic és un professional de Ciències

de la Salut i la farmàcia comunitària és el primer punt de

demanda d’atenció de salut per part del ciutadà, ja que és

molt proper, està integrat a la mateixa estructura del bar-

ri; un ciutadà contacta amb el seu farmacèutic set vegades

més de les que freqüenta el seu metge de capçalera i, a més,

la xarxa de farmàcies té un equilibri territorial i una inter-

connexió i densitat que no té cap altra. Per tant, prescin-

dir d’aquest recurs, no optimitzar-lo, no facultar-lo perquè

doni resposta a la demanda, és un exercici d’una gran irres-

ponsabilitat. Els governs, que tenen una visió estratègica

de com volen que el seu país funcioni en termes sanitaris,

estan apostant clarament per aquest model. Catalunya, des

de fa uns anys, ja ho ha fet i el canvi de procés és pràcti-

cament imparable. I, a més, aposta molt clarament per un

18 | Conversa

atalunya acull el 52% del total de laboratoris farmacèutics de tot Espanya, disposa de 24 parcs

científics i tecnològics, hospitals de referència internacional i instituts de recerca capdavanters,

a més a més de grans infraestructures científiques com el Sincrotró, el Centre de Regulació

Genòmica o el Barcelona Supercomputing Center. Es tracta d’un sector estratègic tant per a l’economia

del país com per a la millora de la ciència i de la salut de les persones. En aquest context, Blanquerna,

juntament amb l’IQS, posa en marxa el curs vinent el nou grau en Farmàcia, una titulació que en aquests

moments només s’imparteix a Catalunya a una única universitat pública. El disseny d’aquest nou títol

de la Universitat Ramon Llull ha obligat a anticipar el futur del sector per adequar els continguts a les

necessitats d’una professió que canvia molt ràpidament. Sobre aquests canvis parlen a la següent con-

versa dos reconeguts experts: el Dr. Rafael Guayta-Escolíes, metge, especialista en Medicina Preventiva i

Salut Pública i actual director de Projectes i Recerca del Consell de Col·legis Farmacèutics de Catalunya,

i el Dr. Pere Berga Martí, farmacèutic, director de Gestió, Recerca i Desenvolupament de fàrmacs dels

Laboratoris Almirall (primer Laboratori espanyol) i actualment assessor en la indústria farmacèutica a

més d’acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Farmàcia de Catalunya.

C

El sector farmacèutic en l’horitzó 2020

CONVERSA

Els experts Rafael Guayta i Pere Berga conversen, de la mà del professor del nou Grau en Farmàcia Josep Anton Cordero, sobre el futur d’un sector estratègic per a Catalunya.

Fotografies: Pere Virgili

Page 11: Bojos per l'esport

04 Reportatge 18 Conversa12 Opinió 28 Notícies 32 Recerca 38 Llibres02 Editorial01 Portada

20 | Conversa

18 Conversa

niques. Potser a l’Administració li falta donar un vot de

confiança més decidit a la tasca assistencial del farmacèutic.

R. G.: No deu ser per falta d’iniciativa. Hi ha projectes d’orien-

tació alimentària, per a l’obesitat, per a la hipertensió, que

poden ser molt interessants. La iniciativa hi és, però falta

un vot de confiança i un ajut per part de l’Administració.

J. A. C.: Veurem algun dia els farmacèutics catalans prescriure

(receptar) en malalties menors (o no tan menors)?

R. G.: Hauria de poder ser possible i, de fet, probablement serà

possible. Cal un consens sobre quant i què s’ha de pres-

criure. I aquest consens ha de ser interprofessional. Avui

per avui, el llibre de les Professions Sanitàries i la llei es-

tableixen que el diagnòstic, el tractament i la prescripció

són exclusivament competència del facultatiu, del metge.

A Anglaterra, per exemple, els farmacèutics prescriuen i

dispensen en situacions d’emergència, situació de símpto-

mes menors o repetició de prescripcions en cas de malaltia

crònica, per exemple. Això trencarà el paradigma, necessi-

tarà un consens i pot generar conflicte d’interessos, però

si es protocol·litza en guies clíniques consensuades i pro-

cediments molt ben establerts que arribin a la prescripció

i dispensació d’aquell fàrmac en concret i estableixin amb

quina posologia, durada i quina forma d’administració, no

hi ha d’haver cap problema. Tots estem acostumats a ac-

tuar amb guies de pràctica clínica, per què no actuar amb

guies de pràctica farmacèutica? De fet, ara estem treballant

des de la farmàcia, per exemple, a poder descartar davant

d’una odinofàgia, d’un mal de gola, si el procés té una eti-

ologia vírica o bacteriana a través d’uns procediments de

calibratge molt senzills i barats. Per tant, si el farmacèutic

pot detectar que la malaltia és vírica i sap que necessita un

tractament simptomàtic i, a més, pot dispensar els fàrmacs

adients per afrontar una etiologia bacteriana per estrepto-

coc, per què no ens posem d’acord a dir que el pacient

necessita penicil·lina i que amb això s’estalviarà assistència

sanitària i representarà un guany a tots els nivells?

P. B.: Hi estic totalment d’acord. El farmacèutic coneix molt

el medicament, la farmacologia, i té la mateixa capacitat

per donar consells, com a mínim, que el metge pel que

fa a malalties primàries. Evidentment, el metge ha d’es-

tar sempre al darrere però, com a capacitat, el farmacèutic

està totalment preparat per fer aquesta tasca.

J. A. C.: Fa més de deu anys que la FDA, l’agència americana,

va alertant els implicats en el desenvolupament de nous

Pere Berga “Els serveis que pugui oferir la farmàcia sempre reduiran la despesa sanitària, això l’Administració ho sap, i pot donar un va-lor afegit a la dispensació. El cribratge per a càncer de colon va donar uns resultats excel·lents des del punt de vista d’informació”

vertebrat públic i privat, molt important en la provisió de ser-

veis, i també perquè altres stakeholders juguin amb això.

Com més units estem en la consecució d’un objectiu, és

millor per al pacient, que és el nostre principal interès.

P. B.: Aquí també hi ha un vessant econòmic. Els serveis que

pugui oferir la farmàcia sempre reduiran la despesa sanità-

ria, i això l’Administració ho sap i, per tant, pot donar un

valor afegit a la dispensació. Per exemple, el cribratge per

a càncer de colon de les farmàcies va donar uns resultats

excel·lents des del punt de vista d’informació. I aquest és

un servei que segurament l’àmbit sanitari en general pot

reduir en despesa econòmica. Ja hi ha el camí fet i falta

que políticament s’accepti.

J. A. C.: És un rol a tenir molt en compte pels resultats cost-

efectivitat, per exemple en el tractament de malalties crò-

Conversa | 21

22 Entrevista

fàrmacs que el cost es dispara i el nombre de noves entitats

químiques es redueix cada any. Aquesta doble tendència

escanya el sistema i registrar un nou medicament només

està a l’abast de laboratoris molt grans. S’està esgotant la

via clàssica de generar nous fàrmacs? La biotecnologia

continuarà sent la font principal de fàrmacs innovadors?

P. B.: No, a mi em semba que la química convencional en-

cara té vida. Evidentment, la biotecnologia té recursos

per generar nous fàrmacs, i no oblidem que és la mateixa

naturalesa que ens pot oferir noves aportacions terapèuti-

ques, perquè surten coses força interessants. Per exemple,

Almirall recentment ha descobert que el cànnabis conté

un derivat que té una eficàcia demostrada amb l’esclerosi

múltiple. La química convencional no s’ha d’oblidar, té

milions de possibilitats gràcies al coneixement de la base

molecular de les malalties, permet dissenyar fàrmacs que

actuïn sobre una diana selectiva i sobre el causant de la

malaltia sense els efectes secundaris que poden ocasionar

altres medicaments. Es complementen a la perfecció la bi-

otecnologia i la química convencional, i aquesta darrera

s’ha millorat moltíssim utilitzant, per exemple, la robòti-

ca o la química combinatòria, que ofereixen més quanti-

tat de molècules i, per tant, més probabilitat d’èxits en el

disseny de medicaments. Però també és cert que el model

d’investigació està canviant, perquè les petites empreses

farmacèutiques només intervenen en una part del procés

de producció del fàrmac i mai en tot el desenvolupament.

Hi ha una gran externalització, perquè tenim petites em-

preses aquí a Barcelona que tenen grups amb moltes inici-

atives, però cal que el laboratori tingui un bon coordina-

dor que posi diners i aprofiti aquest talent oblidat.

R. G.: L’optimització dels recursos i les aliances estratègi-

ques són el futur. I el futur és saber en què és expert

cadascun, què pot aportar, i buscar un objectiu comú.

El mercat expulsa els petits perquè no tenen capacitat

per coordinar tot el procés productiu. El futur és apren-

dre a treballar junts per millorar la salut del pacient. Ja

hi ha exemples de companyies que s’uneixen per una

estratègia determinada i es complementen, guardant

la seva identitat però compartint una línia de treball

i aprofitant la sinergia. I aquesta estratègia és positiva.

Això hem d’aprendre-ho. Metges i gestors han de tre-

ballar junts, per exemple. L’altra dia parlava sobre per

què hem de tenir un Consell d’Infermeria, un Consell

de Medicina i un Consell de Farmàcia. Seria molt millor

que féssim un consell interprofessional, ja que tots tre-

ballem pel mateix objectiu.

Rafael Guayta “L’optimització dels recursos i les aliances estratègiques són el futur. I el futur és saber en què és expert cadascun, què pot aportar, i buscar un objectiu comú. El mercat expul-sa els petits perquè no tenen capacitat per coordinar tot el procés productiu”

P. B.: Basant-me en aquest comentari que has fet sobre el tre-

ball en equip dels consorcis, hi ha un llibre de gestió de

projectes que diu que allò ideal seria que el 2020 neces-

sitéssim 2.020 dies per desenvolupar un fàrmac. És a dir,

set o vuit anys, i ara estem en deu-dotze. Escurçar aquest

temps significa també reduir despeses. Però tot això pas-

sa per una bona coordinació i una bona entesa entre els

diferents departaments, evidentment respectant la pro-

pietat intel·lectual i la propietat industrial. Però sí que és

necessari treballar en equip en aquest aspecte i comple-

mentar-se l’un amb l’altre.

J. A. C.: A Catalunya tenim un entorn de privilegi per fer xar-

xa amb investigadors de reconegut prestigi internacional,

producció científica al nivell d’Àustria o Finlàndia, més de

cent centres de recerca, sis campus d’excel·lència interna-

cional, més de vint parcs científics i tecnològics,

Page 12: Bojos per l'esport

04 Reportatge 12 Opinió 28 Notícies 32 Recerca 38 Llibres02 Editorial01 Portada 18 Conversa

22 | Conversa

instal·lacions úniques a Espanya (Sincrotró o el Centre de

Regulació Genòmica, per exemple). De fet, Catalunya se-

gueix aplegant encara la meitat dels laboratoris farmacèu-

tics d’Espanya...

P. B.: Sí, continua sent així més o menys. El que passa és que

aquí hi ha les empreses nacionals concentrades i a Madrid

hi ha grans multinacionals que han posat allà les seves ofi-

cines. Però les grans empreses nacionals, com per exemple

Almirall, Esteve, Ferrer, Lacer, Uriach, etc., són empreses

la majoria d’origen familiar que estan establertes a Cata-

lunya. Per tant, la recerca es fa a Catalunya, sobretot la R

(la D no tant). A Madrid es fan més desenvolupaments clí-

nics. Ara, la indústria farmacèutica a Catalunya hauria de

ser el pal de paller de tot el que hi ha al voltant del sector

recerca, del Mare Nostrum, per exemple. Hi ha una xarxa

de riquesa científica i tecnològica que s’ha d’aprofitar i ho

pot fer no només el sector farmacèutic, també el sector ali-

mentari, que és molt potent aquí a Catalunya. La capaci-

tat de la gent que està treballant-hi en aquest moment són

referents, i Catalunya ho és en investigació de càncer, per

exemple, amb diferents hospitals que treballen en àrees

específiques. Catalunya està molt ben situada i són moltes

les publicacions que es fan aquí, tenim tota una massa

crítica al costat de casa que també beneficia la indústria.

És a dir, no hem perdut el tren, encara.

R. G.: Hi ha un tema molt important: Catalunya té un fort

esperit innovador i, a més, li agrada amalgamar volun-

tats. Té molt bons centres, amb molt bons professionals,

un bon teixit empresarial dedicat a la salut i unes compa-

nyies farmacèutiques especialment potents. El fet d’unir

les voluntats de centres d’excel·lència, professionals de

reconegut prestigi, línies d’investigació i del sector privat

farmacèutic per desenvolupar noves molècules, noves

presentacions… fa que Catalunya vulgui i pugui tenir una

agenda de recerca com a país. És molt important comptar

amb tot un entramat que crea una agenda de recerca per

establir què és necessari, què hem de fer, on hi ha els mi-

llors investigadors, si hi ha molècules esperançadores, on

cal treballar i on no. Catalunya té tot això i, per tant, pen-

so que està a l’agenda del govern afavorir aquestes sinergi-

es, sobretot pel mateix que deia el Dr. Berga, que tenim un

patrimoni de companyies farmacèutiques catalanes que

investiguen i que es mantenen contra vent i marea, i tot

això s’ha de cuidar. I tenim uns professionals que tam-

bé s’han de cuidar, i uns centres d’excel·lència que també

s’han de cuidar. Això és una mixtura que ha d’anar bé.

P. B.: I cal coordinació. Ha d’haver-hi tres o quatre línies d’in-

vestigació a la catalana i focalitzar-les.

R. G.: Exacte. Tenim, per exemple, experts en Alzheimer, en

càncer, en malalties respiratòries, en hepatologia, en ma-

lalties cardiovasculars i metabòliques, per citar les de més

impacte, de molt prestigi. I estaria bé que prioritzessin i

decidissin en què volen ser capdavanters∫. I que es coordi-

nin, perquè si no hi ha quatre equips fent el mateix.

J. A. C.: Bé, veig que anem coincidint en el titular: “El futur

passa per treballar junts”... Respecte al nou Grau en Far-

Pere Berga “Catalunya està molt ben situada i són moltes les publicacions que es fan aquí, tenim tota una massa crítica al costat de casa que també beneficia la indústria”

22 Entrevista

Conversa | 23

màcia que engeguem el curs vinent, com creuen que ha

de ser el professional del futur? Què és el que més valoren

dels nous farmacèutics?

P. B.: Jo crec que el sector industrial necessita formació, però

formació de nivell. Per exemple, que l’anglès no es demani

sinó que ja es tingui. L’anglès en la recerca és molt impor-

tant. La formació en la tecnologia, perquè la tecnologia

evoluciona molt i cadascun s’ha de formar paral·lelament.

També serà important per al farmacèutic conèixer bé el di-

agnòstic i la teràpia individualitzada. I, després, una cosa

molt important que les universitats no valoren tant, que

són les actituds. Les aptituds i les actituds en la balança de

la farmàcia per a mi han d’estar gairebé al mateix nivell.

És a dir, la formació la donaran les universitats, però les

actituds per saber treballar en equip, per avançar-te i aju-

dar un company, o per tenir una idea i compartir-la amb

un altre, tot això també entra dins l’àmbit formatiu. Per

exemple, la investigació d’un nou fàrmac no té pare ni

mare. Tothom diu que el pare és el químic. Sí, el químic

ha fet la molècula, però si el farmacòleg després no ho

ha investigat aquella molècula no serveix per a res. I si el

biofarmacèutic no diu que s’absorbeix tampoc no serveix

per a res. Per tant, cada fàrmac té molts pares i saber tre-

ballar en equip aquí és molt important. I aquestes eines

es poden donar en el procés de formació. També és molt

important la creativitat, formar gent que tingui il·lusió. La

innovació per a mi és una suma d’is: idees, intel·ligència,

etc. I totes sumades poden resultar en innovació.

R. G.: Uns estudis de farmàcia de grau han d’adequar-se a

les necessitats globals que tingui el mercat farmacèutic.

Per tant, no canviarà gaire la sortida però sí que proba-

blement, tal com ha dit el Dr. Berga, canviarà el tipus de

professional que l’entorn i el mercat demanaran. Per tant,

és obvi que necessitem bons professionals, molt bons pro-

fessionals. Han d’entrar ja bons estudiants a la universitat.

Jo sóc molt crític amb la manera d’accedir a la universitat.

M’agrada molt més el model americà; algú t’ha de pregun-

tar, a més de la nota, si t’agrada el que esculls, i si t’agrada-

rà tota la vida. T’agradarà la gestió del dol, el malalt, la in-

teracció amb la família? Si els estudiants no n’estan segurs,

que facin una altra cosa. Necessitarem bons professionals

que arribin a la universitat convençuts i ben orientats. I

també necessitem actituds a més de coneixements i habili-

tats: el fet de no ser egoista, o orgullós, de ser solidari, em-

pàtic, respectuós, de pensar, sempre que s’hagi de prendre

una decisió de salut, primer en la persona. És evident que

es desenvolupen fàrmacs per ser punters, però el nostre

objectiu final ha de ser millorar la vida a algú, curar algú

o, si més no, apaivagar-li el sofriment. I també és molt im-

portant aprendre a interaccionar amb la gent. El futur de la

farmàcia comunitària passa per algú que sigui expert en les

persones i que tingui, a més, formació clínica perquè no hi

pot haver un divorci entre els coneixements sobre fàrmacs

i el coneixement clínic, ja que una cosa s’aplica a l’altra.

Hi hauria d’haver un enfocament troncal per a infermers,

metges i farmacèutics. El farmacèutic ha de ser una perso-

na que pugui solucionar problemes amb proximitat, que

estalviï costos d’oportunitat, que sàpiga integrar-se en un

equip de salut, que sigui bon investigador i un bon far-

macèutic de primària. Aquest és el perfil professional que

necessitarem en el futur. La farmàcia ha de ser assistencial.

Els vessants amb un biaix fortament comercial, tot i legí-

tims, segur que tindran molt menys impacte i seran menys

atractius per a qualsevol sistema de salut.

Rafael Guayta “El futur de la farmàcia comunitària passa per algú que sigui expert en les persones i que tingui, a més, formació clínica”

Page 13: Bojos per l'esport

04 Reportatge 18 Conversa12 Opinió 28 Notícies 32 Recerca 38 Llibres02 Editorial01 Portada

24 | Entrevista

“Hi ha una clara necessitat tant d’aprendre idiomes com d’aprendre a traduir”

Fotografies: Pere Virgili

ENTREVISTA al professor Frank Austermuehl

Maria González Davies: Traduir és una de les fei-

nes més antigues del món i encara es manté

ben viva. De quina manera creu que això és

cert avui dia, al segle XXI?

Frank Austermuehl: Aquesta és una pregunta

difícil. D’una banda, veiem una creixent de-

manda de serveis de traducció a tot el món.

De l’altra, estem experimentant un atac, di-

guem-ne, de la traducció automàtica sobre els

traductors humans. El fet que els sistemes de

traducció automàtica s’utilitzin cada vegada

més sovint sembla causar canvis en la forma

en què fem la nostra feina, és a dir, les mà-

a globalització i les noves tecnologies ha canviat radicalment moltes pràctiques i perfils. La ne-

cessitat de professionals amb un domini no només de diferents idiomes sinó també dels entorns

culturals i dels recursos per ensenyar llengües ha impulsat la creació d’un nou grau que la Facultat

de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna-URL impartirà el curs vinent, Traducció i

Llengües Aplicades (anglès). Sobre aquests temes parlen en la següent entrevista feta per Skype el pro-

fessor Frank Austermuehl (des del seu despatx a Nova Zelanda) i la professora Maria González Davies (des

de Blanquerna). El Dr. Frank Austermuehl és traductor professional, vicedegà de Relacions Internacionals

i director de la School of European Languages and Translation, Universitat d’Auckland (Nova Zelanda) i

ha publicat diversos treballs sobre tradu cció, especialment en l’àmbit de les noves tecnologies. També és

autor de diferents llibres, entre els quals Electronic Tools for Translators (Manchester: St. Jerome). Serà un

dels professors del nou grau que coordinarà la Dra. Maria González Davies, traductora professional i autora

dels llibres Multiple Voices in the Translation Classroom (Amsterdam & Philadelphia, John Benjamins) i

Medical Translation Step by Step. Learning by Drafting (Manchester: St. Jerome), entre d’altres.

L

24 Entrevista

quines ofereixen els esborranys que els traductors reals

després revisen i fan acceptables. A més, que la traducció

automàtica s’usi tan a bastament ens demostra que hi ha

un gran interès i una demanda significativa de traducció.

Per tant, podríem pensar que el mercat es fa més petit a

causa de la traducció automàtica, però potser també des-

cobrirem just el contrari, a mesura que la gent s’adoni de

com d’important és traduir, i traduir bé.

M.G.D.: Ens situem davant de dos escenaris. Un és el mer-

cat global i la demanda de serveis d’idiomes que, segons

la Common Sense Advisory, ha mogut uns 35 milions

de dòlars el 2013, una xifra elevada, sens dubte, i que

inclou, com vostè deia, la gestió terminològica, la tra-

ducció automàtica, la traducció audiovisual, etc. I l’al-

tra és la idea romàntica del traductor com un escriba

amb llapis i paper mentre que les TIC juguen també

un paper central en la traducció. Tenint en compte

aquests dos escenaris, quin tipus de formació creu que

els traductors necessiten per al segle XXI? Hauria de

centrar-se tan sols en la traducció o en com les llengües

hi incideixen?

F.A.: Crec que no cal separar-les. Hi ha una clara necessitat

tant d’aprendre idiomes com d’aprendre a traduir. Per

descomptat, per comunicar-se a través de les llengües i

cultures a través de la traducció cal el coneixement lin-

güístic i el cultural, entre altres coses, per poder com-

parar i relacionar dues llengües i dues cultures. Així

que no crec que fos útil separar aquestes dues àrees. A

més, si ens fixem en la realitat de la formació traduc-

tora o en l’educació arreu del món, en alguns països

s’ha fet més difícil separar ambdós elements. Simple-

ment no es pot separar l’un, l’aprenentatge d’idiomes,

de l’altre, aprendre a traduir –l’enfocament hauria de

centrar-se molt més en la necessitat de comunicació

entre llengües i cultures–. I crec que el que vostès pro-

posen amb el seu nou Grau, és a dir, la combinació de

l’aprenentatge d’idiomes, la traducció i la comunica-

ció intercultural, no és tan sols una cosa molt sòlida,

sinó que també és una forma de trencar les barreres que

existeixen sovint en els programes tradicionals de for-

mació traductora a Europa. Sembla com si aprendre un

idioma sovint quedi subordinat, en aquests programes,

a una cosa que gairebé es dóna per suposada. Si

Entrevista | 25

Page 14: Bojos per l'esport

04 Reportatge 18 Conversa12 Opinió 32 Recerca 38 Llibres02 Editorial01 Portada 24 Entrevista

26 | Entrevista

podem arribar a veure que l’aprenentatge d’idiomes és

una manera de millorar la competència traductora i la

traducció és una forma d’aprendre un idioma, tots en

sortirem beneficiats.

M.G.D.: De fet, la majoria de les facultats de traducció va

néixer als anys vuitanta, arreu i, com vostè deia, hi havia

una gran divisió entre els departaments d’idiomes i els

de traducció. El que hem de fer és ajuntar-los, perquè hi

ha molts llocs de treball que es poden obtenir a través de

l’ús de les llengües en plural...

F.A.: Hi estic molt d’acord –especialment per als títols de

grau–. Crec que la clau aquí és “futurs ciutadans”, o

anem més enllà, “futurs ciutadans globals”. Això és el

que estem mirant i buscant –la formació d’especialistes

en llengües, en cultures i en comunicació intercultural

per al futur–. Si ens fixem en les competències tradicio-

nals necessàries per traduir –el coneixement d’idiomes,

de cultures, la capacitat d’aprendre amb rapidesa, la

recerca de la informació, escoltar i comunicar-se...–, es

tracta d’un bloc que podem utilitzar bàsicament a tot

arreu. Així que incorporar les llengües, la traducció i les

competències de comunicació intercultural de forma ex-

plícita com a part d’un grau marca una gran diferència i

és una opció d’estudi molt atractiva. El que heu decidit

fer és força únic, innovador, atesa la necessitat d’educar

els futurs ciutadans del món.

M.G.D.: Almenys aquí a Europa la Comunicació Intercultu-

ral no està normalment relacionada amb l’aprenentatge

d’idiomes, tret d’algunes facultats i el treball d’alguns

investigadors. I això és una cosa que volíem incloure

també en el nostre grau. I, d’altra banda, hem decidit in-

cloure l’alemany i el xinès en el grau, a més de l’anglès, el

català i l’espanyol, les tres llengües que es parlen aquí...

Què en pensa?

F.A.: Bé, si ens fixem en la història de la traducció i en la

demanda de serveis de traducció i de combinacions lin-

güístiques específiques, ens adonem que són, molt so-

vint, la realitat econòmica i els esdeveniments econò-

mics els que impulsen la demanda. I si ens hi fixem, si

observem la Xina i Alemanya com les poderoses naci-

ons exportadores i comercials que són, i si ens fixem en

les fortes relacions que Espanya i Catalunya tenen tant

amb Alemanya –pensem en el turisme o els cotxes– com

amb els països asiàtics, i amb la Xina en particular, la

tria d’idiomes té molt de sentit. A més, pensem en la

migració xinesa, l’interès de la Xina en l’Amèrica Llatina

i la necessitat massiva per a la formació de traductors a la

Xina. Així que tenir experiència en qualsevol d’aquests

dos idiomes, i la inusual combinació lingüística que ofe-

reixen, té molt de sentit també per als futurs titulats. Des

del punt de vista de la seva universitat, és una decisió

intel·ligent. Quant a la tradicional mala relació entre

les llengües i la comunicació intercultural, hi estic molt

d’acord. Com dèiem, crec que hi ha una separació aca-

dèmica entre l’aprenentatge d’idiomes més tradicional i

28 Notícies

Entrevista | 27

els departaments, que se centren en els estudis literaris

i culturals i les àrees més específiques, com la traducció

o la comunicació intercultural. Trobo aquesta separació

força artificial. No crec que sigui res que els nostres es-

tudiants realment vulguin o necessitin i probablement

no ho entendrien. Per exemple, he començat a impar-

tir un curs de traducció a l’alemany a pregraduats aquí

a Auckland –en general només ho oferim a postgradu-

ats– perquè deien que volien un tipus diferent de curs

d’alemany, una alternativa al que s’ha ofert fins ara. Així

que el que mirem de fer per a aquest nou curs és una

combinació d’aprenentatge de la llengua, una mica de

lingüística comparada, una mica d’estudis culturals con-

temporanis específics sobre Alemanya i la traducció com

a mitjà de comunicació. I sembla que realment la cosa

funciona amb els estudiants...

M.G.D.: La qual cosa ens porta també a la manera d’apren-

dre idiomes. Un dels nostres itineraris és formar futurs

professors d’idiomes en totes les llengües que estudiaran.

Creu que seria positiu professionalment per als nostres

alumnes? Com pot, l’estudi de la traducció, des del punt

de vista que estem parlant, beneficiar la seva formació

com a professors d’idiomes?

F.A.: Al meu parer, la traducció és una molt bona manera

d’entendre un idioma. Òbviament, jo vinc de la traduc-

ció, així que en tinc una visió una mica esbiaixada. Però

penso que per traduir un text cal anar més enllà de la

superfície dels dos idiomes; tens un element comparatiu

i, ras i curt, en primer lloc cal entendre què és el que

es vol traduir en un idioma i aleshores cal saber com,

i per quines vies, comunicar aquesta comprensió a un

altre idioma. Jo diria que això va més enllà del que els

aprenents d’idiomes tradicionalment fan. És, en certa

manera, una forma més implicada, més crítica, d’apren-

dre una llengua. Quant a beneficis generals, crec que

tenir recursos o serveis addicionals, per dir-ho així, per

oferir als empresaris o futurs clients, que no només hi

hagi la capacitat de traduir sinó també la d’ensenyar i

assessorar sobre qüestions culturals, és bo, per descomp-

tat. Molts dels meus estudiants entren en el mercat de

treball i ofereixen no només servei de traducció sinó

també ensenyar la llengua o ser una mena d’assessor

cultural. Tenir una cartera de serveis per oferir als futurs

contractants o al mercat és per a mi el gran avantatge

d’un grau de múltiples facetes com el que vostès pro-

posen.

M.G.D.: Tot plegat pot estar relacionat amb el nostre altre

itinerari: la comunicació intercultural i la cooperació in-

ternacional en ONG, hospitals, el gran servei turístic que

tenim aquí a Espanya... Hi ha una necessitat de media-

dors interculturals formats.

F.A.: Per descomptat. I crec que aquí hi ha diferents nivells:

en la base trobarem una gran quantitat de persones im-

plicades, per exemple, en ONG a nivell local i arreu. En

aquest cas, i per descomptat en altres situacions com hos-

pitals, tribunals o turisme, hi ha molt de contacte entre

diferents cultures i llengües i la traducció i interpretació

són tasques essencials en el dia a dia d’aquests profes-

sionals. A més, també necessitem tenir experts capaços

de veure i entendre el panorama general, que veuen les

necessitats comunicatives de, diguem-ne, una ONG i que

són capaços d’organitzar i dirigir, per exemple, una xarxa

de voluntaris en situacions de crisi, o de coordinar es-

forços multinacionals en situacions d’emergència, o de

gestionar la traducció d’un lloc web a qualsevol nombre

d’idiomes. Crec que aquí és on un títol universitari real-

ment marcarà la diferència en el tipus de feina que els

graduats dels departaments de llengua i traducció poden

aconseguir. Aquests llocs de treball juguen clarament en

una lliga diferent i ofereixen meravelloses oportunitats

per als graduats per acceptar feines plenes de responsa-

bilitat i de sentit.

Page 15: Bojos per l'esport

04 Reportatge 18 Conversa12 Opinió 24 Entrevista 32 Recerca 38 Llibres02 Editorial01 Portada

28 | Noticies

Notícies

El passat 30 d’octubre,

la nedadora olímpica

Mireia Belmonte va

rebre el Premi Esport

Blanquerna 2013 du-

rant la XII Jornada Es-

port Blanquerna orga-

nitzada per la Facultat

de Psicologia, Ciènci-

es de l’Educació i de

l’Esport Blanquerna-

URL amb la col·laboració de la Real

Federación Española de Natación

(RFEN). Blanquerna-URL, a través del

grau en Ciències de l’Activitat Física i

de l’Esport (CAFE), concedeix aquest

premi “a persones o institucions que,

des dels diferents àmbits de l’activitat

física i de l’esport, hagin destacat en

qualsevol moment de la seva trajec-

tòria professional per la seva vàlua i

per aportar i transmetre de manera

significativa valors al món de l’esport

i a la societat”.

Prèviament al lliurament del pre-

mi, va tenir lloc la taula rodona amb

el títol “El secret de l’èxit a l’esport

d’alt nivell: el treball interdiscipli-

nari a l’equip olímpic de natació”,

en la qual van intervenir Fernando

Carpena, president de la Real Fede-

ración Española de Natación (RFEN);

Fred Vergnoux, entrenador de Mireia

Belmonte; Raúl Arellano, catedràtic

en ciències de l’esport i responsa-

ble de l’equip de biomecàmica de la

RFEN; Mireia Belmonte, nedadora,

subcampiona dels Jocs de Londres

2012 i al Mundial de Natació de Bar-

celona 2013; i la professora del grau

en Ciències de l’Activitat Física i de

l’Esport Blanquerna-URL Mònica So-

lana, responsable de l’equip de fisi-

oteràpia i prevenció de lesions de la

RFEN.

Mireia Belmonte, Premi Esport Blanquerna 2013 per l’aportació de valors al món de l’esport i a la societat

Durant el mes de gener, 602 estudiants

de batxillerat d’escoles de Catalunya

han participat en els Tallers Salut Escola

que organitza la Facultat de Ciències de

la Salut Blanquerna-URL. Els tallers, que

són gratuïts, s’han organitzat al voltant

dels quatre graus que s’imparteixen a la

Facultat: “Aprèn la reanimació cardio-

respiratòria bàsica” (taller d’inferme-

ria); “Aprèn a utilitzar els músculs cor-

rectament per prevenir lesions: anàlisi

muscular del gest” (tallers de fisioterà-

pia); “Millora el teu rendiment esportiu

amb una bona alimentació” (tallers de

nutrició); i “Els medicaments per dins”

(tallers de farmàcia).

Aquesta activitat està dirigida a es-

tudiants de batxillerat, per donar-los

informació i facilitar-los la tria que

hauran de fer l’any vinent per encami-

nar el seu futur professional.

Més de 600 alumnes participen en l’11a edició dels Tallers Salut Escola que organitza Blanquerna

Més de 140 professionals van participar

el passat octubre en el 15th Annual EU-

PRERA Congress, el principal congrés

europeu dels investigadors en relacions

públiques i comunicació corporativa,

que va organitzar la Facultat de Comu-

nicació. Van estar-hi representades 86

universitats d’arreu d’Europa i els Estats

Units, amb la presència de Robert L. He-

ath, professor emèrit de The School of

Communication University of Houston

i pioner en la investigació històrica de

les relacions públiques dels Estats Units.

També hi van actuar com a ponents els

professors Arvind Singhal, Paul Fadil i

Gregory Payne.

El congrés internacional de Relacions Públiques reuneix més de 140 professionals

Del 18 al 20 de març tindrà lloc la vin-

tena edició de les Jornades Blanquer-

na de Comunicació, que enguany

tractaran el tema de la visualització

de la minoria a l’era de l’espectacle

mediàtic, sota el títol “Comunicar

l’invisible”. La localització geogràfica

del conflicte o el pes estratègic global

dels actors implicats semblen tenir un

pes encara molt gran a l’hora de de-

finir l’agenda mediàtica. Tanmateix,

les xarxes socials es constitueixen

com un nou servei de contrainforma-

ció al servei de les minories.

A les jornades es debatrà sobre la

construcció de l’agenda mediàtica

del segle XXI, el cinema de les mi-

nories, els nous centres de producció

a països en desenvolupament com

l’Índia i Nigèria, el rol de la publici-

tat i les relacions públiques en la vi-

sualització de l’exclòs.

Les Jornades de Comunicació Blanquerna es dedicaran a la visualització de la minoria a l’era de l’espectacle mediàtic

El director general de Blanquerna-URL, Dr. Andreu Ibarz, entrega el premi a Mireia Belmonte

28 Notícies

Noticies | 29

Blanquerna impartirà el curs vinent dues

noves titulacions (en procés de verifica-

ció en aquest moment): el Grau en Far-

màcia i el Grau en Traducció i Llengües

Aplicades (anglès). El grau en Farmàcia

s’impartirà a la Facultat de Ciències de

la Salut conjuntament amb l’IQS. Serà la

primera vegada que dues institucions de

la Universitat Ramon Llull oferiran un

grau conjuntament. L’objectiu és sumar

l’expertesa de l’Institut Químic de Sarrià

en l’àmbit de les ciències i el de la Facul-

tat de Ciències de la Salut Blanquerna en

la formació de professionals que tenen

cura de la salut de les persones per oferir

una titulació amb una clara orientació

humanisticocientífica.

Part de les assignatures del pla d’es-

tudis s’impartiran en anglès i un dels

aspectes innovadors és que, a més a més

de les pràctiques tutoritzades a les ofi-

cines de Farmàcia d’hospitals o d’altres

institucions, els estudiants faran estades

a la indústria farmacèutica. La carrera

suposarà fer més de 1.000 hores de la-

boratori i simulació i 9 (6+3) mesos de

pràctiques obligatòries a oficines de far-

màcia, farmàcia hospitalària i indústria

farmacèutica o alimentària.

A més a més s’ofereixen 4 mencions

o especialitats en Alimentació i Nutri-

ció; Farmàcia Assistencial; Disseny i

Producció de Fàrmacs; i Gestió i Màr-

queting Farmacèutic.

El Grau en Traducció i Llengües

Aplicades (anglès) s’impartirà a la Fa-

cultat de Psicologia, Ciències de l’Edu-

cació i de l’Esport Blanquerna-URL i

tindrà dues mencions: Ensenyament

de Llengües i Mediació Intercultural.

El degà de la Facultat, Dr. Josep Galli-

fa, explica que “de fet Blanquerna ja va

ser pionera en la introducció de l’anglès

en els plans d’estudi del 1970” i amb

aquest nou grau l’objectiu “és formar

professionals que tinguin un alt domi-

ni de llengües, especialment de l’an-

glès, en l’àmbit de traducció, per poder

aplicar aquest domini a una multitud

de sortides professionals” i afegeix que

també és un objectiu “formar profes-

sionals que puguin ser professors de

llengua (català, castellà, anglès) en els

diferents nivells educatius (ESO, bat-

xillerat, formació professional, escoles

d’idiomes, universitats). D’aquesta for-

ma complementarem l’àmbit de la di-

dàctica de les llengües abraçant tots els

nivells educatius. Aquests professionals

podran ser també agents en els proces-

sos d’internacionalització de les institu-

cions educatives”.

Blanquerna impartirà Farmàcia i Traducció i Llengües Aplicades, noves titulacions de grau

La Facultat de Comunicació Blanquer-

na-URL va acollir els dies 28 i 29 de

novembre la 16a edició del festival de

publicitat Drac Novell International, al

qual es van presentar més de 700 pe-

ces, la majoria provinents de les princi-

pals universitats catalanes i de la resta

de l’Estat. Les categories amb més par-

ticipació van ser Cartells, Premsa, Ci-

nema, Comunicació en Salut, Suports

Interactius, Ràdio i Branded Content.

La Facultat serà la seu del festival du-

rant dos anys.

La conferència inaugural va anar a càr-

rec de Juan Pablo Eslava, consultor i for-

mador d’equips en l’àrea de màrqueting,

amb més de 23 anys en gestió de marques

de gran consum a Henkel Ibérica.

La Facultat de Comunicació és la seu durant dos anys del festival de publicitat Drac Novell International

Page 16: Bojos per l'esport

04 Reportatge 18 Conversa12 Opinió 24 Entrevista 38 Llibres02 Editorial01 Portada 28 Notícies 32 Recerca

Noticies | 31

Més de 300 professors d’anglès de di-

ferents escoles de Catalunya van par-

ticipar el passat 7 de novembre en

una “Jornada sobre innovació i bones

pràctiques educatives a l’aula d’anglès”,

organitzada per la Facultat de Psicolo-

gia, Ciències de l’Educació i de l’Esport

Blanquerna-URL en el marc del debat

social sobre la necessitat de domini de

la llengua anglesa.

Joan Mateo, secretari de Polítiques

Educatives del Departament d’Ensenya-

ment, en la inauguració de la jornada

va remarcar que “l’anglès s’ha convertit

en un element fonamental en l’educa-

ció de les persones” i va explicar que

una de les fites de l’any 2020 és que

“més del 50% del nostre alumnat hau-

ria de superar el nivell B1 quan acabés

la Secundària i el nivell B2 quan finalit-

zés el Batxillerat”.

Va apuntar, però, que “aquest repte

no és fàcil. Quan analitzem dades, ve-

iem que la nostra població es troba en

una situació de fractura, un 50% tenen

un nivell alt d’anglès però la resta té

un nivell molt baix”. En aquest sentit,

va manifestar que “el sistema educatiu

resulta insuficient” i que s’està duent a

terme un “replantejament sobre l’en-

senyament de les llengües estrangeres

en el conjunt del sistema”. També va

explicar que s’estan estrenant noves

experiències a Catalunya introduint

l’aprenentatge de la llengua com a ma-

tèria formal. Aquesta experiència ja es

porta a terme a 52 escoles que “impar-

teixen unitats temàtiques transversals

en anglès”. I va afegir que “l’objectiu en

els pròxims cinc anys és que el 15% del

currículum es faci en anglès repartit en

diferents matèries”.

Durant la jornada van tenir lloc

tres taules rodones: en la primera

Natàlia Maldonado (Departament

d’Ensenyament) i Rosa Bergadà (del

CEIP Sant Gil de Torà) van parlar de

les “Bones pràctiques AICLE a l’aula

d’anglès”. A la segona es va abordar el

tema de les “Bones pràctiques i TIC a

l’aula d’anglès” amb la participació de

Yolanda Scott-Tennent (Escola Oficial

d’Idiomes de Tarragona) i la professora

Usoa Sol (de l’Escola Sant Gregori). I a

la tercera taula rodona es va tractar el

tema de les “Bones pràctiques i pluri-

lingüisme a l’aula d’anglès”, a càrrec

de la Dra. Olga Esteve (Universitat

Pompeu Fabra) i de Laura Becerra (Ins-

titut Montgròs).

Més de 300 professors participen en una jornada sobre la millora de l’ensenyament de l’anglès

Es tracta d’un programa de formació

sobre regulació de mitjans i dret de la

informació per a periodistes de països

com Algèria, Egipte, Israel, Jordània,

Líban, Líbia, Marroc, Palestina i Tuní-

sia, que tindrà una durada de tres anys

i que es finança totalment amb fons

europeus. Participen en el consorci in-

ternacional, liderat per la BBC Media

Action, entitats com la International

Federation of Journalists de Bèlgica,

l’institut IREX Europe de França, el Jor-

dan Media Institute i la Federació de

Periodistes Àrabs d’Egipte.

La Facultat de Comunicació Blan-

querna-URL serà el soci acadèmic del

programa titulat Towards Media Sector

Reform in the Southern Mediterranean

Region, una iniciativa que té l’objectiu

global de reforçar la funció dels mit-

jans de comunicació com a exponents

per a la democratització i donar suport

a la llibertat d’expressió a la Mediterrà-

nia del sud.

El dia 4 de febrer s’obre la preinscripció

a les tres facultats de Blanquerna-URL

per al curs 2014-2015 dels estudis que

imparteixen, excepte per als de Farmà-

cia, que es van obrir el passat dia 14

de gener. Els estudiants que vulguin

cursar els seus estudis universitaris a

la Facultat de Psicologia, Ciències de

l’Educació i de l’Esport, a la Facultat

de Ciències de la Salut o a la Facultat

de Comunicació i Relacions Internaci-

onals, podran fer la preinscripció per

Internet o personalment a la secretaria

de la Facultat.

La Facultat de Comunicació participa en un projecte de la Unió Europea amb la BBC

El dia 4 de febrer s’obre la preinscripció a Blanquerna per al curs 2014-15

Notícies

Blanquerna destina 1.800.000 euros a beques i ajuts, un 12% més que el curs passat

En un entorn de crisi econòmica, el

Patronat de Blanquerna-URL va apro-

var un any més destinar un pressupost

d’1.800.000 euros per al curs vinent al

fons de beques i ajuts amb l’objectiu de

facilitar l’accés dels estudiants que ho de-

sitgin als 14 graus que s’imparteixen a les

tres facultats. En aquest sentit, Blanquer-

na ha incrementat un 12% la quantitat

del curs passat que ja s’havia incrementat

un 50%. El fons inclou ajuts diversos: be-

ques per a nous estudiants, ajuts puntu-

als, beques a l’excel·lència acadèmica, al

programa Talent i al finançament de les

pràctiques internes extracurriculars que

suposen un ajut econòmic. Aquest fons

inclou també els diners que es destinen

als doctorands, és a dir, al personal inves-

tigador en formació. D’altra banda, el Pa-

tronat també va aprovar no apujar el preu

de les matrícules per al curs vinent en un

exercici de coresponsabilitat amb el mo-

ment que viu el país.

Des de fa ja molts anys, Blanquerna

facilita el pagament de la matrícula amb

una quota inicial del 50% i la resta es divi-

deix en nou mensualitats. També ofereix

la possibilitat de finançar els estudis amb

crèdits de diferents entitats bancàries.

Els ajuts econòmics

Cada any es destina un fons limitat per a

la concessió d’ajuts econòmics a tots els

estudiants que es matriculen per primera

vegada a Blanquerna-URL i no poden fi-

nançar la totalitat dels estudis. L’estudiant

pot anar renovant aquest ajut cada curs

sempre que continuï complint les condici-

ons inicials. El curs passat 80 estudiants de

primer curs van rebre aquesta beca i se’n

van renovar 180 a estudiants de segon,

tercer i quart curs. Blanquerna disposa

també d’uns ajuts econòmics especials per

a tots aquells estudiants de qualsevol curs

que visquin una situació que afecti l’eco-

nomia familiar i els dificulti greument la

continuïtat dels estudis. El curs passat es

van concedir 99 ajuts d’aquesta modalitat.

Beques a l’excel·lència acadèmica,

la gratuïtat dels estudis

Les beques a l’excel·lència acadèmica

comporten la gratuïtat total de la matrí-

cula durant el primer curs i s’estenen als

cursos successius, en cas de mantenir-se

l’excel·lència acadèmica, fins a la finalit-

zació de la titulació que l’estudiant estigui

cursant. Durant aquest curs s’han conce-

dit 27 beques d’aquest tipus. Altrament, la

resta d’estudiants que obtenen matrícules

d’honor durant els anys de carrera tenen

també descomptes importants.

El programa Talent

El programa Talent té com a objectiu oferir

la gratuïtat total dels estudis que s’impar-

teixen a Blanquerna-URL als estudiants de

batxillerat amb un expedient acadèmic

brillant o que destaquin notòriament per

un fet objectiu i significatiu relacionat

amb els estudis que es vulguin cursar. La

finalitat d’aquest projecte és premiar el

talent i la cultura de l’esforç, contribuir a

la igualtat d’oportunitats a les aules i col-

laborar, des de la universitat, en la creació

de valor social i professional. Les escoles

que participen en aquest programa són les

que seleccionen l’estudiant o estudiants

candidats a tenir aquesta beca i que pre-

senten un informe detallat dels mèrits i les

qualificacions. Aquest curs hi ha 9 estudi-

ants amb aquest tipus de beca.

Pràctiques internes extracurriculars

Els estudiants tenen la possibilitat de fer

pràctiques internes extracurriculars. Són

activitats vinculades a un programa for-

matiu tutoritzat que els estudiants desen-

volupen en els diferents departaments de

les facultats Blanquerna-URL i que tenen

un ajut econòmic. El curs passat 114 estu-

diants es van beneficiar d’aquestes pràcti-

ques amb diferents tipus de durada.

El Suro

Els estudiants de Blanquerna tenen accés,

a través d’El Suro, a la Intranet, a deman-

des temporals compatibles amb l’horari

lectiu. Quan arriba una petició (cangur,

classes de reforç..) en què no es requereix

ser titulat, la sol·licitud es publica a la car-

tellera virtual i l’estudiant la pot gestionar

directament. El curs passat es van tancar

positivament 211 demandes.

30 | Noticies

Page 17: Bojos per l'esport

04 Reportatge 18 Conversa12 Opinió 24 Entrevista 28 Notícies 38 Llibres02 Editorial01 Portada

RECERCA

32 Recerca

Recerca | 33

urant els darrers anys, la memòria col·lectiva ha estat molt present tant en l’àmbit polític com en

el mediàtic. L’interès pel passat recent pot tenir el seu origen en les anomalies d’una Transició

que va convertir el silenci en garantia del pacte com en els intents, a partir del 2007, de restablir

en l’imaginari públic el record de les víctimes del franquisme. Uns intents que van tenir la màxima es-

cenificació en la promulgació de la Llei de Memòria Històrica de 2007. Altrament, els mitjans escrits i

audiovisuals han fet d’aquest passat un tema relativament rellevant de les seves agendes. Els enfocaments

ben sovint han optat per l’espectacularització dels relats o han caigut en visions molt ideologitzades, pre-

dominant sovint la nota emocional. Des de fa dos anys, un equip d’investigadors de la Facultat Blanquerna

de Comunicació, dirigit pel doctor Ferran Sáez Mateu, treballa en el projecte ‘La memòria històrica en la

comunicació de masses’. L’objectiu és d’aquí a un any elaborar una guia de bones pràctiques que orienti els

mitjans de comunicació i, en general, la comunitat educativa, a discernir entre què és memòria col·lectiva

i què no ho és. El projecte compta amb el suport del Ministeri d’Educació i Ciència dins d’un dels seus

programes d’I+D. Formen part de l’equip dirigit per Sáez els doctors Marçal Sintes, Elena Yeste, Francesc

Canosa, Antoni Aira, Josep Sort i Alfons Medina i els professors Francesc Marc Àlvaro Vidal i Jordi Sànchez.

Text: Francesc Viadel Il·lustracions: Esperanza Maestro Babío

D

“Pau per a 129 afusellats del franquisme.” Així

resava fa poc un dels titulars de portada de diu-

menge d’El País referint-se a l’exhumació, a prop

d’Aranda de Duero, de quatre fosses comunes.

Al titular l’acompanyava la imatge d’una afligi-

da dona carregada amb un cofre de color negre

que contenia les restes d’una de les víctimes dels

escamots d’execució. El cas és que després de 77

anys d’espera els familiars dels afusellats de la

petita ciutat burgalesa per fi podien soterrar els

seus gràcies a les gestions de l’Associació per a la

Recuperació de la Memòria Històrica (ARMH) i

malgrat el posicionament de l’actual govern del

PP, que ha deixat sense diners, i per tant sense

efecte, la llei que fins ara permetia les exhuma-

cions. A finals de setembre, el mateix diari es feia

ressò d’un intent de censura prèvia del documen-

tal Los colonos del Caudillo per part d’un dels seus

protagonistes, sense revelar-ne, però, la identitat.

Es dóna el cas que el film, dirigit per Dietmer Post

i Lucía Palacios, comptava amb dos testimonis

d’excepció: Felipe González i l’exministre fran-

quista José Utrera Molina, sogre de l’actual mi-

nistre de Justícia, Alberto Ruiz Gallardón. Per què

a Itàlia, Portugal o Alemanya s’havien esborrat

per respecte les petjades públiques del feixisme

i a Espanya no? Per què a Espanya, a diferència

de l’Argentina o Xile, els crims de la dictadura se-

guien impunes? S’ho preguntava, amb un deix de

perplexitat, la periodista Elsa Fernández Santos.

És un fet indiscutible que les polèmiques me-

diàtiques a compte del passat recent sovintegen a

Memòria col·lectiva i mitjans de comunicacióEntre la història, l’emoció i l’espectacularització del passat

Page 18: Bojos per l'esport

04 Reportatge 18 Conversa12 Opinió 24 Entrevista 28 Notícies 38 Llibres02 Editorial01 Portada

34 | Recerca

casa nostra d’uns anys ençà. Altrament, si els

mitjans progressistes donen veu als vençuts, els

conservadors –com ara Telemadrid– insisteixen a

furgar en velles ferides com la dels afusellaments

de Paracuellos del Jarama o bé a “desmitificar” mas-

sacres com la de Badajoz del 14 d’agost de 1936 co-

mesa sota la responsabilitat del general Juan Yagüe

Blanco. Es tracta de peces periodístiques, sobretot

aquestes darreres, elaborades amb un estil i amb

una composició narrativa poc neutral per no fer un

ús abusiu del terme objectiu.

Possiblement, la promulgació de la Llei de Me-

mòria Històrica de 31 d’octubre de 2007 sigui el

principal detonant tant de la represa pública d’un

debat públic sobre la memòria com de la prolife-

ració de textos o materials de caràcter periodístic

amb tractaments tan diversos com enfrontats. La

llei també ha tingut conseqüències sobre diferents

àmbits de la vida pública espanyola poc estudiades.

Per als membres de l’equip d’investigació que

dirigeix el doctor Ferran Sáez Mateu no hi ha cap

mena de dubte que l’aplicació de “les distintes le-

gislacions” referides a la recuperació de la memòria

col·lectiva s’ha vist afectada per tres grans tipus de

disfuncions. D’una banda, les pròpiament jurídi-

ques, com ara les que es deriven dels conflictes sor-

gits arran de les exhumacions de les fosses comunes

arreu d’Espanya. Només cal recordar els enormes

problemes burocràtics i polítics a què s’han hagut

d’enfrontar els familiars de víctimes del franquisme

en territoris com el del País Valencià, on el PP ha

esmerçat tots els esforços per tal de fer prevaldre el

seu punt de vista sobre el dels partits de l’esquerra

i, sobretot, del dels col·lectius restauracionistes de la

memòria. Un punt de vista segons el qual el con-

sens de la transició implica, sense més, l’oblit sobre

les atrocitats de la guerra civil, especialment sobre

les comeses pel bàndol vencedor.

Disfuncions, també, de caràcter polític exem-

plificades en els distints debats parlamentaris sobre

l’oportunitat o inoportunitat de recuperar una me-

mòria que, com dèiem, per a la dreta havia quedat

limitada pel consens que donà pas a la democràcia.

I, finalment, les de tipus mediàtic, sobre les

quals se centren des de fa dos anys els membres de

l’equip d’investigadors de la Facultat de Comunica-

ció Blanquerna. Unes disfuncions, aquestes darre-

res, que han donat episodis tan significatius com el

del confús tractament periodístic sobre el parador

de les restes mortals del poeta Federico García Lor-

ca per no parlar del controvertit paper de Santiago

Carrillo en els afusellaments de Paracuellos del Ja-

rama a finals de 1936.

El projecte La memòria històrica en la comunicació

de masses, el que pretén en primer lloc és estudiar

quin ha estat el tractament de la memòria per part

dels mitjans de comunicació en altres països com

per exemple França amb relació a la Segona Guerra

Mundial; Sud-àfrica, respecte del règim racista de

l’apartheid, o Alemanya amb relació a l’Holocaust.

D’altra banda, i des d’un posicionament propo-

sitiu, l’equip es marca també l’objectiu d’elaborar

un decàleg o guia de bones pràctiques pensat no

tan sols en els periodistes sinó també en els legisla-

dors i els docents. Una guia que, al capdavall, ha de

servir per a una correcta gestió de la memòria his-

tòrica col·lectiva i que, necessàriament, caldrà que

tingui també una dimensió pràctica així com un

plantejament divulgatiu. El treball hauria de servir,

a més, com un referent per a qualsevol institució

de l’estat espanyol encarregada de vetllar per la me-

mòria. En el cas de Catalunya, aquest referent és el

Memorial Democràtic, una institució pública, reco-

neguda en l’Estatut, la finalitat de la qual és la re-

cuperació, commemoració i foment de la memòria

democràtica durant el període entre 1931 i 1980.

Els investigadors han hagut en primer lloc de

determinar les principals anomalies conceptuals

en relació amb l’actual noció de memòria his-

tòrica, als seus usos teòrics, acadèmics i polítics

mitjançant la recollida de documentació i la rea-

lització de diverses entrevistes amb un caràcter ex-

ploratori. Seguidament, s’han centrat en l’estudi

del paper de la comunicació de masses en el pro-

cés d’estandardització del concepte de memòria

històrica tot intentant discernir la relació existent

entre els media i les iniciatives polítiques i legislati-

ves encaminades al foment institucional de la me-

mòria històrica. Després, i abans de l’elaboració de

la guia de bones pràctiques a què hem al·ludit, han

“Possiblement, la promulgació de la Llei de Memòria Històrica de 31 d’octubre de 2007 sigui el principal detonant tant de la represa pública d’un debat públic sobre la memòria com de la proliferació de materials periodístics”

32 Recerca

Recerca | 35

hagut encara d’interrogar-se sobre quina ha estat

la recepció social de la memòria històrica a tra-

vés d’entrevistes en profunditat i de l’articulació

de grups de discussió dels quals han format part

professionals de l’educació, de la comunicació,

polítics i gestors culturals. Entre tots els entrevis-

tats per l’equip de Sáez, s’hi compten historiadors

i periodistes amb trajectòries professionals dilata-

des i reconegudes com poden ser les d’Enric Cal-

pena, Quim Torra, Dolors Genovés, Clàudia Pujol,

Montserrat Armengol o Queralt Solé. Aquestes en-

trevistes s’han orientat amb l’objectiu d’esbrinar

aspectes com ara quina memòria és la que re-

cuperen els mitjans, sobre l’espectacularització

d’aquesta memòria o sobre la seva ideologització.

Després de més de dos anys de treball, el doctor

Ferran Sáez reivindica l’oportunitat d’un projec-

te d’aquestes característiques. Prèviament, però,

mostra la seva discrepància a l’hora d’emprar el

concepte de memòria històrica. Una objecció amb

una clara voluntat clarificadora i, des del seu punt

de vista, gens fútil. “Memòria històrica”, afirma, “és

un terme que únicament s’usa a Espanya, vinculat

a l’univers jurídic –podríem dir– de la Llei de Me-

mòria de 2007. Té una dimensió jurídica, política,

periodística. La comunitat internacional des de

sempre ha emprat el terme collective memory, mé-

moire collective... En efecte, com recorda el sociòleg

Maurice Halbwachs, més enllà de la memòria psi-

cològica individual, hi ha una memòria compar-

tida per una col·lectivitat o per una identitat. Els

Annales d’Histoire obriren també totes unes altres

expectatives, oferiren la possibilitat de mirar la

història d’una manera molt diferent, que pogués-

sim fixar la nostra atenció en aspectes fins alesho-

res menystinguts com la microhistòria, la història

des de la perspectiva del gènere, la història local....

De tots aquests àmbits, personalment, considero

que el més complex és el que ateny la història de

les mentalitats. Vull recordar la tasca de Jacques Le

Goff i del seu assaig La naissance du Purgatoire. Me-

todològicament és un salt. Tot plegat, per esbrinar

com apareix la noció de purgatori, l’historiador no

pot recórrer als documents. Ha d’especular,

“Després de més de dos anys de treball, el doctor Ferran Sáez reivindica l’oportunitat d’un projecte d’aquestes característiques. Però mostra la seva discrepància a l’hora d’emprar el concepte de memòria històrica”

Page 19: Bojos per l'esport

04 Reportatge 18 Conversa12 Opinió 24 Entrevista 28 Notícies02 Editorial01 Portada 32 Recerca

36 | Recerca

s’aparta d’aquella idea que sense un document

no es pot dir res. En definitiva, s’aparta de la rigide-

sa, que no pas del rigor”.

Al parer de Sáez, el problema apareix quan la

reivindicació de la memòria històrica es posa al

servei d’una determinada identitat. El component

emocional, les intencions o interessos ideològics

menen a la confusió. “Hi ha moltíssims casos on

podem veure clarament com es dóna aquesta con-

fusió. El cas de Federico García Lorca i del lloc on

fou enterrat, per exemple. Es confonen fonts his-

tòriques rigorosíssimes segons les quals el poeta es-

taria enterrat en un cementeri de Madrid, amb el

relat de persones que van viure aquell moment. Es

confon història amb memòria col·lectiva, i encara

diria que es confronten aquests dos punts de vista,

s’intenta confrontar la memòria amb la història.

Això no du enlloc... Altrament, els punts de vista

del revisionisme, de dretes o d’esquerra, posen la

llum sobre fragments determinats de la memòria

col·lectiva en funció d’uns interessos ideològics.”

El resultat, afirma el doctor Sáez, és “una enorme

confusió... Hi ha un revisionisme de dretes, cert,

però també hi ha un altre revisionisme que confon

el terme democràtic amb el terme republicà. Pensar

que Buenaventura Durruti era un demòcrata no té

sentit històricament. El terme democràcia s’associa

en aquells moments a la burgesia, al liberalisme...”.

“La memòria col·lectiva”, diu, “pot completar el re-

lat historiogràfic i a l’inrevés”.

Sàez recorda també com l’oposició del bloc con-

servador espanyol a la Llei de Memòria no deixa

de ser “un cas de revisionisme discret”, però també

recorda de forma molt gràfica que, “quan es posen

morts sobre la taula, de seguida hi intervé el factor

emocional”. Com sigui, “no es pot relativitzar la

repressió del bàndol franquista com tampoc es pot

minimitzar la persecució religiosa per part del bàn-

dol republicà com va voler fer determinada premsa

recentment arran de la beatificació a Tarragona de

màrtirs de l’església”. Al capdavall, del que es tracta

és “de ser honest ara que ja podem ser-ho després

d’anys en què s’havien arribat a escriure autèntics

llibres fantasiosos sobre el que va passar”.

El director d’aquest projecte també s’ha fixat

en els efectes sobre la memòria col·lectiva d’una

Transició política com l’espanyola. “La Transició”,

afirma, “fou un exercici d’oblit col·lectiu. Els pro-

tagonistes de la Guerra Civil decidiren oblidar les

seves trajectòries i pactar allò que convingués. El

pacte, en efecte, pressuposava l’oblit. Les matances

de Màlaga sota la responsabilitat d’Arias Navarro,

de Queipo de Llano a Andalusia o la matança de

Paracuellos del Jarama o del que en realitat van ser

les comunes anarquistes d’Aragó. És una mostra

de generositat i alhora d’hipocresia. El que passa

és que un dia esclata el record i ja no té aturador”.

Així mateix, Sáez lamenta que abans de la

Llei de Memòria no s’hagués produït “una catarsi

col·lectiva, una deliberació prèvia, un drama previ,

igual com va passar a França després de la guerra

d’Algèria o a Alemanya acabada la Segona Gue-

“El problema apareix quan la reivindicació de la memòria històrica es posa al servei d’una determinada identitat. El component emocional, les intencions o interessos ideològics menen a la confusió”

38 Llibres

Recerca | 37

rra Mundial. És un treball que hauríem d’haver fet

molt abans. En aquest moment, ni tan sols podem

parlar segons com acadèmicament de la guerra civil.

Qualsevol matís pot ser interpretat com una agressió.

Caldria establir un consens previ de quines preguntes

caldria que ens férem, sobre quins temes interrogar-

nos, per exemple, sobre la monarquia... Com arriba

aquesta monarquia? Per què Joan Carles I està on

està? Per què és el cap de l’Estat?... L’honestedat és

més important que el rigor”.

En la producció al voltant de la memòria col·lectiva

tot no és confusió o disfunció. A l’altre costat de la

balança, Sáez vol destacar també que sovint trobem

peces periodístiques que no s’han deixat dur per la

nota emocional, capaços també d’incorporar al relat

oral el rigor de la historiografia, de trobar un equili-

bri entre aquest relat i les dades, com passa amb el

treball de la periodista Gemma Aguilera sobre Pedro

Urraca Rendueles, el policia secret que va dur Lluís

Companys fins al paredó.

El camp investigat és com veiem vastíssim i ple de

matisos i

paranys.

“ I n v e s -

t i g u e m

el trac-

t a m e n t

de tota

aquesta memòria col·lectiva en els diaris per discernir

què és memòria col·lectiva i què no ho és a partir

de l’anàlisi de contingut però no en un sentit her-

menèutic, sinó de plantejaments, d’enfocaments de

notícies. Serà el que ens permetrà l’elaboració de la

guia que finalment haurà d’ajudar el periodista a si-

tuar-se davant d’un fet, què és memòria col·lectiva i

què és història.”

En definitiva, del que es tracta és de tenir clar

que –tal com assenyala Santos Juliá–, mentre que

la història cerca conèixer, comprendre, interpretar

o explicar actuant sota l’exigència de la totalitat i

l’objectivitat, la memòria pretén legitimar, rehabili-

tar i condemnar i actua sempre de manera selectiva

i subjectiva.

“Investiguem el tractament de tota aquesta memòria col·lectiva en els diaris per discernir què és memòria col·lectiva i què no ho és a partir de l’anàlisi de contingut”

Page 20: Bojos per l'esport

04 Reportatge 18 Conversa12 Opinió 24 Entrevista 28 Notícies 32 Recerca02 Editorial01 Portada

38 | Llibres

Religions, espiritualitat i valors,

de Francesc Torralba

El Dr. Francesc Torralba relata el nai-

xement d’una nova espiritualitat lai-

ca i planteja si aquesta espiritualitat

obrirà la porta a descobrir nous va-

lors i a recuperar-ne d’antics. El llibre

reflecteix que la crisi de transmissió de valors ha

comportat la irrupció d’una generació de ciutadans

que desconeixen l’univers religiós dels seus avant-

passats, cosa que ha provocat l’eclipsi de valors que

en el passat estaven arrelats en l’imaginari col·lectiu.

Editorial Barcino, 2013.

Posar límits al nen consentit. Un mètode per

educar sense càstigs, d’Ursula Oberst

La professora de la Facultat de Psicolo-

gia, Ciències de l’Educació i de l’Esport

Blanquerna-URL Dra. Ursula Oberst jun-

tament amb Ramon Company, psicote-

rapeuta i exalumne de Blanquerna-URL,

descriuen en aquest llibre els principals errors que es co-

meten a l’hora d’educar els nens i presenten amb detall i

de forma instructiva les alternatives que poden utilitzar

els pares i professionals per millorar la convivència amb

aquests nens més difícils. Pagès Editors, 2013.

Com han de menjar els infants i els adoles-

cents. Aspectes psicosocials i nutricionals de

l’alimentació, de Marta Anguera, Àngels Geis,

Roser Vendrell, Jaume Iglésias i Noemí Cuenca

En aquest llibre, adreçat a pares i profes-

sionals de l’àmbit sanitari i de l’educa-

ció, les professores de Blanquerna-URL

Marta Anguera i Noemí Cuenca (Facultat de Ciències

de la Salut); Àngels Geis i Roser Vendrell (Facultat de

Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport), i el pe-

diatre Jaume Iglésias ofereixen orientacions sobre l’ali-

mentació infantil i pautes nutricionals i educatives des

del naixement fins a l’adolescència. I ho fan des d’un

doble vessant, un vinculat a la nutrició i l’altre, a la

sociabilitat, per afavorir el desenvolupament integral

dels infants i dels adolescents i per possibilitar tant l’as-

sumpció d’hàbits saludables com la consciència de la

importància que tenen els àpats. Pagès Editors, 2013.

L’església davant de la cruïlla: de Benet XVI

al Papa Francesc, de Francesc Torralba

El professor de Blanquerna-URL Dr.

Francesc Torralba analitza en aquest

assaig el llegat intel·lectual de Benet

XVI i tracta els grans desafiaments que

es plantegen a l’Església avui. També

analitza la figura del nou papa Francesc, primer pon-

tífex sud-americà i primer jesuïta. L’assaig reflexiona

sobre diferents qüestions al voltant del futur de l’Es-

glésia, de la seva missió en el món actual, sobre la

seva credibilitat com a institució i de la possibilitat de

salvar el divorci entre Església i modernitat. Editorial

Pòrtic, 2013.

La llentia viatgera, de Vicenç Pagès

Diu la contraportada d’aquest conte que

ha publicat l’escriptor i professor de la

Facultat de Comunicació Blanquerna-

URL Vicenç Pagès: “Tot va començar

amb una llentia que s’avorria al seu hort;

la sortida del sol, la pluja, les plantes...

tot la deixava indiferent. Un dia, les seves germanes van

començar a preocupar-se i li van presentar la síndria, una

dona amb contactes que li presentaria algú que se l’en-

duria a veure món. I dit i fet, la llentia es va fer un fart

d’anar amunt i avall: Nova York, la Bretanya, l’Illa de Mai

Més... Llocs al·lucinants, però cap com l’últim que va vi-

sitar!” Editat per Estrella Polar, 2013.

Creyentes y no creyentes en tierra de nadie,

de Francesc Torralba

El llibre, escrit des de la pròpia expe-

riència intel·lectual i vital, recull nom-

brosos diàlegs entre creients i no cre-

ients. Aquesta obra se situa entre dos

pontificats, el de Benet XVI, que va

proposar la idea de l’Atri dels gentils (un lloc de troba-

da entre creients i no creients), i el del papa Francesc,

que convida els fidels a sortir del recinte de la pròpia

tribu per dirigir-se cap a les perifèries del món en què

viu l’altre. L’autor utilitza una altra imatge: la de la ter-

ra de ningú, la frontera on el creient i el no creient es

troben en la cerca del sentit últim de les coses. Edito-

rial PPC, 2013.

Novetats editorials

38 Llibres

Ars Brevis, núm. 18

L’anuari de la Càtedra Ramon Llull

Blanquerna, en aquesta edició, dedica

l’apartat Monogràfic a “L’esfera espiri-

tual en les societats complexes” amb

articles de Lluís Duch, Josep Otón, Mar

Rosàs i Paul Valadier. L’apartat Estudis

recull 13 escrits que fan referència a temes diversos so-

bre educació, esport, pensament, antropologia, filoso-

fia, història i religió. La secció Recensions tanca aques-

ta 18a edició de l’anuari. Podeu consultar els articles

complets al portal RACO.

Life Without Media, d’Eva Comas,

Joan Cuenca i Klaus Zilles (ed.)

Els professors de la Facultat de Comuni-

cació Blanquerna-URL Dra. Eva Comas,

Dr. Joan Cuenca i Dr. Klaus Zilles són

els editors, amb l’editorial Peter Lang,

d’aquest llibre que recull les aportacions

de diferents autors d’arreu sobre la hipòtesi de la vida

sense els mitjans de comunicació, en què es plantegen

noves preguntes i dubtes amb relació al canvi d’espai

dels mitjans i la dificultat de com delimitar-los. En el lli-

bre també hi han participat els professors de la Facultat

Dr. Jordi Busquet, Kathy Matilla i Ana Cinthya Uribe.

Invitació a la Sociologia de la Comunicació,

de Jordi Busquet i Alfons Medina

Els professors de la Facultat de Comu-

nicació Blanquerna-URL Jordi Busquet

i Alfons Medina presenten les princi-

pals característiques de la sociologia de

la comunicació. S’expliquen els orígens

de la sociologia com a disciplina de coneixement; s’ex-

posen els diversos paradigmes teòrics de la disciplina i

assenyalen en algunes de les aportacions recents més

significatives. Per a ells, la noció de “xarxa social”, de

“societat del risc” o de “societat líquida” són cabdals

per copsar la naturalesa de la societat contemporània.

Recullen també les principals aportacions realitzades

per part de la recerca en comunicació social i tracten

alguns dels àmbits de coneixement més rellevants

com són, per exemple, el camp de la comunicació po-

lítica i l’opinió pública.

Trípodos, núm. 32

La revista acadèmica Trípodos dedica el

tema central del seu últim número als

“Nous temes, mètodes i teories en la

investigació de les polítiques culturals

i de comunicació a Espanya”. Com

a editors convidats, hi participen els

professors David Fernández-Quijada (UAB) i Miquel

Àngel Casado (EHU/UPV).

Mentre parlem. Fragments d’un diari

iniciàtic (1979-1984), d’Enric Sòria

Es tracta de la nova edició íntegra i

revisada del primer dietari de l’autor,

professor de la FCC, publicat l’any

1991 després d’obtenir el Premi Joanot

Martorell. “En aquells moments –es diu

sobre el llibre– fou un esdeveniment i una revelació ja

que es feia present un escriptor jove però que demos-

trava una sorprenent maduresa creativa i intel·lectual.

A les seues pàgines, que traspuen passió pel país, es

combinaven les reflexions literàries, les consideracions

històriques, les observacions més o menys personals i

un dens registre de lectures, sense oblidar un fort in-

terès pel cinema i les arts. El lector actual sabrà fer-se

càrrec de la importància d’aquesta obra primerenca,

confirmada amb escreix en l’obra posterior d’un autor

plenament consolidat.” Publicacions Universitat de

València.

Lideratge per a l’aprenentatge. Estudis

de cas a Catalunya, de Jordi Longás

Un equip d’investigació impulsat per

la Fundació Jaume Bofill en el marc del

projecte Entorns Innovadors d’Aprenen-

tatge de l’OCDE, publica aquest llibre,

coordinat per Màrius Martínez, Joan Badia i Anna Jo-

lonch i del qual és coautor, al seu torn, el professor de

la Facultat Jordi Longás. El llibre mostra els resultats

d’una recerca en la qual participen 14 investigadors ca-

talans, concreta el marc teòric del lideratge per l’apre-

nentatge a partir d’aportacions de l’equip internacio-

nal de l’OCDE i de referents nacionals i desenvolupa

sis estudis de camp en sis centres educatius. Fundació

Bofill, 2013.

Llibres | 39