BLOC I

CLASSICISME CLASSICISME I – GRÈCIA

1. L’ESPAI CRONOLÒGIC, HISTÒRIC I CULTURAL DE L’ART GREC

L’espai cronològic: La civilització grega va sorgir al voltant del mar Egeu cap el tercer mil·leni aC i va assolir el màxim apogeu durant el segle V aC. Podem destacar tres grans períodes:

- L’època arcaica: segles VIII a VI aC - L’època clàssica: segle V a gran part del IV aC (475aC-323aC)- L’època hel·lenística: des de finals del segle IV aC al segle I aC (323aC-31aC)

Làmbit geogràfic: La civilització grega va sorgir a l’extrem oriental de la Mediterrània i es va estendre per un àmbit territorial més ampli que el de la Grècia actual. Totes aquestes zones van mantenir llaços culturals, però no van estar lligades políticament dins d’un mateix estat (exceptuant l’època d’Alexandre el Gran), perquè la història dels grecs va estar molt influïda pel medi físic. Els grecs mai no van constituir un estat unificat, sinó que cada vall i cada illa van formar un estat independent. Van estar territoris grecs:

- La Península Hel·lènica o Balcànica, una zona de valls aïllades entre sí per muntanyes i de costes retallades.

- Al Sud d’aquesta península, la península del Peloponesi, separada de la zona central per l’istme de Corint. Destaquen: Esparta, Olímpia, Micenes, Argos ...

- La Grècia Insular, amb les illes Jòniques (Ítaca), les Cíclades (Delos, Paros, Naxos), les del Dodecanès (Samos, Rodes), Creta i Eubea.

- La Grècia asiàtica, dividida en tres zones: Eòlida, Jònia i Dòrida.

- Els espais colonitzats a la Mediterrània: La Magna Grècia (Sud d’Itàlia i Sicília) , Mediterrani Occidental (Roses, Empúries, Massalia...), Mar Negre i Bòsfor, costa del nord d’Àfrica no colonitzada pels fenicis.

- Amb les conquestes d’Alexandre s’afegeixen els territoris orientals: Pèrsia, Síria, Palestina, Anatòlia, Mesopotàmia, Egipte....

El context històric: a) Època Arcaica

Durant el segle VIII aC, Grècia va començar a emergir de l'edat fosca grega que havia succeït la civilització micènica. A l’època arcaica, els grecs ja s’agrupaven en polis, ciutats que tenien un govern, unes lleis i un exèrcit propis. Per això es diu que les polis eren ciutats – estat. Inicialment, les polis estaven governades per caps locals, però poc a poc el poder va passar a mans de la minoria privilegiada, els més rics, que s’anomenaven a sí mateixos aristoi, que significa els millors. La forma de govern de la polis arcaica era l’oligarquia (paraula grega que significa “el govern de pocs”), el govern el controlaven els grans propietaris.

Al començament de l'època arcaica la riquesa es trobava en la terra (els homes més rics i poderosos eren els propietaris de les grans finques) i les activitats artesanals i el comerç tenien poca importància, l'economia es basava en l'agricultura i la ramaderia. Existien propietaris de finques menys extenses, però aquests es veien sovint amenaçats per la misèria i pels deutes, que acabaven portant-los a l’esclavitud. Durant tota aquesta època, les tensions entre camperols pobres i terratinents van anar en augment. Els primers reclamaven l’abolició de l’esclavitud per deutes, el repartiment de les terres i l’obtenció de drets polítics.

Entre el segle VIII i VI aC es va produir a Grècia una època de crisi. La concentració del poder i de la riquesa en mans d’uns pocs, la superpoblació a les ciutats, el baix rendiment de les terres, que no donaven prou aliment per tothom, i la necessitat de trobar matèries primeres i aliments van portar a la situació de crisi que va tenir com a conseqüència la colonització d’altres territoris costaners de la Mediterrània i del mar Negre. Les polis gregues van fundar nombroses colònies. La colònia serà una polis políticament independent de la metròpolis (ciutat que l’havia fundat), però mantindrà amb aquesta relacions amistoses basades en el comerç, la religió i les tradicions culturals comunes. El procés de la colonització va tenir efectes molt importants i va transformar la vida d’una gran part del món grec:

1

- Es va produir un intercanvi cultural: els grecs van entrar en contacte amb altres pobles, com ara els fenicis, els etruscos o els egipcis. La colonització també va servir per estendre la civilització grega més enllà de les seves fronteres.

- Es va produir un canvi en l’estructura econòmica base blat-ramaderia per una altra base vinya-olivera (comerç).

- Van augmentar les importacions de les primeres matèries (minerals d’occident, vorí d’Egipte, ambre del nord i cereals de la Magna Grècia).

- Van aparèixer noves tècniques de navegació i nous sistemes de pagament, la moneda (680aC). El comerç de bescanvi (intercanvi d’una mercaderia per una altra) fou substituït pel comerç de base monetària.

Els canvis econòmics van alterar les estructures socials i polítiques de Grècia:

- El comerç va crear noves fortunes no basades en la propietat rural, sinó en la mobiliària, el diner. Entre les classes populars, uns pocs es van enriquir i van esdevenir grans comerciants o propietaris de tallers on treballaven esclaus. La majoria de petits propietaris, però, ni podien canviar fàcilment el blat per la vinya i l’olivera, ni podien competir amb els preus dels productes agraris importats de Sicília i del mar Negre; endeutats, aviat es quedaren sense terres i esdevingueren jornalers o esclaus. Es torna a produir una concentració de la terra en mans de grans propietaris.

- Per altra banda, la preeminència militar dels aristoi (la noblesa), base del seu poder, fou discutida i qüestionada amb l’aparició d’un nou guerrer, l’hoplita (infanteria). La substitució del carro i el cavall per la infanteria pesant farà que l’armament esdevingués més barat; el combatent es podia costejar el seu propi equipament de guerra (la defensa de la polis deixava de ser monopoli dels aristoi per esdevenir una tasca col·lectiva).

- Els aristoi volien continuar tenint el poder polític, però el comerç havia enriquit noves classes que exigien un lloc preponderant en la vida de la polis; la nova burgesia reclamava una participació en el poder polític i la redacció de lleis escrites; i els camperols demanaven la supressió de l’esclavitud per deutes i el dret a la terra. Es va produir una lluita de classes i la reivindicació fonamental fou la redacció de lleis escrites, fent sorgir la figura dels legisladors. Però la crisi social no es solucionà amb les reformes dels legisladors, de manera que la ruptura definitiva del sistema la produí l’aparició dels tirans. La tirania serà el sistema polític que ens portarà a la polis clàssica. El tirà serà un usurpador que governarà amb el poder absolut però amb el suport de les masses i la nova aristocràcia dels diners. Eliminarà els privilegis de l’oligarquia i conduirà la polis a la consolidació de la democràcia.

b) Època Clàssica: de les Guerres Mèdiques, principis del segle VaC, fins a la mort d’Alexandre el Gran (323 aC).

Hegemonia d’Atenes. Com a conseqüència de les guerres mèdiques, que van acabar amb la victòria grega, Atenes va esdevenir la principal ciutat grega. Va construir una flota de guerra finançada amb la producció de les mines de plata de Laurion i va formar la lliga Dèlica (477aC), una unió de polis per defensar-se del perill persa. Atenes va dominar les decisions de la lliga, va encapçalar el comandament suprem de les operacions militars i va administrar el tresor de la lliga. La ciutat va esdevenir la primera potència de Grècia.

Aquest moment va coincidir amb el gran desenvolupament cultural de la ciutat, en que Pèricles va esdevenir el símbol de la seva grandesa. Aquest governant va desenvolupar la democràcia i va afavorir l’economia i la cultura (en època de Pèricles es va reconstruir l’acròpoli, destruïda pels perses, i es va potenciar la vida literària i artística, donant lloc a una gran afluència d’intel·lectuals que procedien d’altres llocs de Grècia).

L’auge polític, econòmic i cultural d’Atenes va amenaçar els interessos d’altres polis. Entre el 431 i 404 aC es produeix la Guerra del Peloponesi entre Atenes i Esparta que posa fi a l’hegemonia d’Atenes. La crisi de les polis gregues, provocada per aquestes guerres endèmiques, afavoreix l’expansió macedònica amb Filip de Macedònia i el seu fill Alexandre el Gran (356 - 323 aC). Tot i ser un moment de crisi política i social, es produeixen canvis intel·lectuals i artístics que anuncien l’època següent. Atenes continua sent un focus cultural important, però s’inicia la resurrecció de les zones jònies d’Àsia Menor

2

A l’època clàssica, els grecs van mantenir la seva organització en polis i a Atenes va aparèixer un nou sistema polític, la democràcia (demos=poble i cracia=poder):

- El poder rau en el poble i no recau en cap monarca o grup privilegiat (d’aristoi o sacerdots).

- Tots els ciutadans es reuneixen en assemblea (eklesia) per votar les lleis, decidir la pau o la guerra, o qualsevol altre aspecte de la vida de la seva ciutat.

- El ciutadà d’Atenes té el dret i el deure de participar en el govern : pot votar o parlar a l’assemblea i pot ocupar algun càrrec o formar part d’algun consell destinat a preparar tot allò que cal discutir a l’eklesia. Ara bé, cal no oblidar que bona part de la població d’aquesta polis no participaria d’aquestes llibertats i drets: els esclaus, els metecs (estrangers i fills d’estrangers) i les dones es trobarien al marge de la vida política. Era una societat desigual, dividida entre dos grans grups: els ciutadans i els no ciutadans, que eren la majoria.

L’art es va posar al servei d’aquestes ciutats i de les necessitats polítiques (espais oberts per a les activitats comunes, les àgores per exemple). Artísticament, formació del classicisme: es reconstrueix l’acròpoli d’Atenes i es destaquen escultors com Miró, Policlet, Fídies, Praxíteles ...

c) Època hel·lenística (323 aC al 31 aC)

A mitjans dels segle IV aC el protagonisme polític havia passat a Macedònia, un regne molt extens situat al nord de Grècia. A causa de les guerres entre les polis el món grec es va debilitar, fet que va ser aprofitat pels reis de Macedònia. A mitjans del segle IV aC, el rei Filip II de Macedònia va organitzar un exèrcit molt poderós i va començar a conquerir els territoris grecs i a sotmetre gairebé totes les polis. Es produeix la integració de les ciutats-estat en una unitat política sota el domini de Macedònia. Quan Filip va ser assassinat el va succeir el seu fill Alexandre el Gran, que va continuar les conquestes.

Alexandre el Gran va conquerir un gran imperi que va dividir en satrapies les quals va cedir als seus generals. Va morir a Babilònia, jove i sense haver tingut temps d’organitzar l'immens territori que havia conquerit, els seus generals es van dividir l’imperi, van adoptar el títol de reis i van fundar diversos regnes, coneguts amb el nom de monarquies hel·lenístiques. Es van formar quatre estats: Macedònia (que comprenia també Grècia i les illes); Egipte (seu dels descendents de Ptolomeu i amb capital a Alexandria), Síria, amb capital a Antioquia; i el regne de Pèrgam.

L’estructura política dels nous estats fou sincrètica , amb una barreja de formes gregues i asiàtiques, en que predominaven les darreres. Els monarques hel·lenístics van heretar les tradicions autocràtiques de les civilitzacions fluvials de Pròxim Orient, el poder personal il·limitat, la filiació divina i una administració altament burocratitzada.

A nivell econòmic i cultural es va produir un desplaçament cap a Orient, cosa que va deixar en un segon terme la península grega i les seves ciutats-estat. Per això, durant l’època hel·lenística el centre artístic es va desplaçar de Grècia a les noves capitals de l’hel·lenisme. Ara bé, tot i la disgregació política, va continuar donant-se una unitat cultural, econòmica i lingüística.

Aquesta expansió cultural i la fusió amb la cultura oriental és el que es coneix amb el nom d’hel·lenisme. Van aparèixer nous valors estètics, deguts a la influència d'orient: colossalisme i monumentalitat, naturalisme, realisme i expressivitat, dramatisme i moviment, ...

Context cultural de Grècia: cal considerar la cultura grega antiga com el bressol de la civilització occidental perquè tota la cultura i l'art d’Occident ha estat profundament marcat pel llegat clàssic (conceptes com home, natura, raó, harmonia i bellesa han estat presents en l’evolució de l’art europeu al llarg de la història). Sobre l'art grec va tenir influència:

a) La religió: els grecs eren politeistes, creien en molts déus, tot i que cada ciutat en tenia un de protector, al qual dedicaven els temples principals (Atenes=Atenea). Les divinitats tenien aspecte humà i vivien com els humans (amors, gelosies, lluites, venjances…). Ara bé, tenien dues qualitats divines: eren immortals i tenien poders sobrenaturals. L’escultor grec representa les divinitats sovint, buscant la bellesa perfecta, sempre amb ideals de bellesa humans. Els déus van protagonitzar complicades històries, els mites, aquestes seran el tema predominant de l’escultura.

La majoria de cultes van tenir un caràcter festiu, de trobada o d’oci: els Jocs Olímpics al santuari d’Olímpia, fets cada 4 anys en honor a Zeus; els Jocs Pítics al santuari de Delfos, en honor a Apol·lo;

3

les festes dionisíaques al teatre… Per aquestes festes va caldrà construir temples, estadis, palestres, teatres, ... És per tot això que diem que l’art grec va tenir una significació i funció religiosa.

Els grecs creien que era necessari proporcionar a les divinitats allò que un home normal podia necessitar (casa - el temple- menjar, servei, riqueses…). Els temples en el món grec no eren llocs de culte, no estaven destinats a la reunió dels fidels per orar, eren la llar de la divinitat (en el cas del Partenó, d’Atenea). Dintre es guardaven les ofrenes portades pels fidels per satisfer les seves exigències i la imatge de la divinitat (com l’Atenea de Fídies al Partenó, escultura criselefantina de més de 12m que sols podia ser admirada des de l’exterior en dies assenyalats, quan s’obrien les portes de bronze). Davant d’aquests edificis, a l’exterior, hi havien als altars on es celebraven els rituals religiosos.

Les escultures també tenien sovint una funció religiosa, tot i que també podien tenir-la commemorativa, destinades a ser exposades en algun lloc públic o , en el cas dels relleus, a decorar les parets dels edificis. Les imatges escultòriques podien representar els déus o podien ser ofrenes per a una divinitat; per lloar un atleta que havia guanyat una prova esportiva; o com a recordatori d’un home.

b) La filosofia.

Els orígens de la filosofia grega es situen en l'època arcaica, en el segle VI aC. Durant els segles V i IVaC (coincidint amb l’època clàssica), Atenes va esdevenir el centre de la filosofia grega. En aquesta ciutat hi van viure tres grans filòsofs, hereus del camí de la raó: Sòcrates, Plató i Aristòtil.

La filosofia grega va concedir gran importància a la raó humana, fet que va marcar l’evolució de la seva cultura i va propiciar el sorgiment de l’art clàssic, amb un concepte de bellesa que obeïa a criteris objectius i racionals. Els filòsofs pretenien explicar el que els envoltava de manera lògica, naixent la filosofia racional (l’home fa ús de la raó per comprendre el món).

Les concepcions artístiques gregues van estar molt influenciades per la ciència i la filosofia, perquè el pensament racional s'interessava per:

- Les formes geomètriques (els filòsofs de l’Acadèmia platònica consideraven aquestes formes idees pures).

- L’estudi de les proporcions matemàtiques.

- La realitat, la representació de l’home (ideal de bellesa). El pensament grec va partir de concepcions humanístiques i antropocentristes: l’home és l’eix central de la cultura i l’art grec. La vida en petites comunitats (polis) va generar en els grecs una visió del món a escala humana, sense les desmesures dels despotismes de Mesopotàmia o Egipte. Fins i tot les divinitats gregues tenien aparença i comportaments humans.

La frase de Protàgores, “l’home és la mesura de totes les coses”, pot sintetitzar les característiques generals de l’art hel·lènic. Sobre la base d’aquest pensament, les manifestacions tant arquitectòniques com escultòriques van deixar de banda el monumentalisme dels estils orientals anteriors i van reflectir una recerca incansable de la bellesa a partir de l’harmonia i la proporcionalitat en relació a l’ésser humà.

4

2. CARACTERÍSTIQUES DE L’ARQUITECTURA GREGA

MaterialsEn els primers temps, abans de les èpoques tractades aquí, es construïa amb tova i fusta. La informació ens arriba dels escriptors antics i es constata en la pervivència d’alguns elements arquitectònics que havien estat propis de les construccions antigues fetes en fusta i que després van passar a ser elements decoratius de les construccions clàssiques fetes amb pedra (tríglifs i mètopes). Després la fusta es va abandonar i es va substituir per pedra, primer calcàries dures i posteriorment, a partir del segle VI aC, marbre (es va convertir en el material de construcció preferit).

Els carreus de pedra eren tallats primer toscament a les pedreres i després s’acabaven a peu d’obra abans de ser instal·lats, o bé es polien del tot després de ser col·locats. El resultat final era el de carreus perfectament escairats i units amb grapes (costats horitzontals) i ànimes o cues d’oreneta (verticals). Els grecs no utilitzaven el ciment o similars per unir els materials de construcció.

Actualment veiem la pedra nua de les parets dels temples, però els grecs policromaven aquests edificis (durant l’època arcaica amb colors molt vius, per amagar la qualitat de la pedra o la possible irregularitat dels aparells). També els pintaven per remarcar i donar major

vivesa als elements decoratius. Amb l’ús del marbre, els colors es van aplicar de forma menys agressiva.

Tècniques de construccióEls sistemes de construcció grecs van estar molt senzills. Es van limitar a estructures arquitravades recolzades sobre columnes. Els sistemes arquitravats van portar al predomini de l’horitzontalitat i de la línia recta (els grecs no van utilitzar ni arcs ni voltes).

Objectiu estètic de l'arquitectura grega: la perfecció i la bellesaL’arquitectura grega va adaptar les tècniques constructives a uns nous principis basats en l’ordre i la raó i també en el principi d’adaptar els edificis a l’escala de l’home (antropocentrisme), l’excepció a la monumentalitat va ser l’època hel·lenística. L'objectiu constant va ser la recerca de la bellesa.

Com aconseguir la perfecció i la bellesa?

a) Arquitectura de valors escultòrics, perquè atorgava més importància a l’aspecte exterior que a l’espai interior dels edificis (en el cas dels temples eren llocs reservats a les divinitats, dins dels quals no entraven els fidels); és a dir, la bellesa del "volum" passava al davant de la utilitat de l’edifici, com si fos una escultura.

b) Va seguir un concepte racional de bellesa que exigia l’estudi de les proporcions (fonamentat en la raó àuria), l’harmonia del conjunt, la repetició sistemàtica d’uns elements arquitectònics (columna i entaulament) i l’ús dels refinaments òptics (per aconseguir corregir les pertorbacions òptiques que es podien produir en un edifici basat en les línies verticals i horitzontals):

- Proporcions àuriesLes proporcions a l’arquitectura grega es fonamentaven en el NOMBRE D’OR (PROPORCIÓ ÀURIA). Els antics grecs consideraven el rectangle d’or com la construcció més bella de totes les figures geomètriques que es podien construir. El rectangle d’or és aquell rectangle on un costat és 1,618 vegades l’altre. Aquest nombre rep el nom de raó àuria, divina proporció o núm. Fi.

5

- Formes geomètriques perfectesLes plantes dels edificis es basaven en la simetria i les formes geomètriques regulars (rectangle i cercle). Les formes geomètriques pures eren considerades formes perfectes, la qual cosa volia dir bellesa (acadèmia platònica)

- Refinaments òptics:L’entaulament i l’estilòbat corbats cap amunt evitant la sensació de trencament central, de deformació pel centre; èntasi al fust de les columnes dòriques per evitar l’efecte de concavitat que produirien si tinguessin els costats rectes; diàmetres del fust de les columnes diferents, sent les dels extrems més amples per tal de donar major aparença de solidesa a l’edifici i anul·lar la impressió de feblesa en aquests punts; i consecució de l’efecte piramidal, les columnes es posaven inclinades cap a l’interior del temple perquè no fessin l’efecte que queien; espais intercolumnis també diferent, per tal d’evitar la idea de fragilitat.

- Repetició dels elements arquitectònics: ús dels ordres arquitectònics.

Els ordres arquitectònicsL’arquitectura grega es basava en la repetició sistemàtica d’una sèrie d'elements arquitectònics: columna i entaulament.

Origen sagrat de la columna: en el món micènic la columna era un element sagrat, posteriorment els grecs recordaran aquest símbol i la columna esdevindrà l’element més important de suport, molt més important que el mur que serà més una estructura de tancament.

Les variants sobre aquests elements arquitectònics (COLUMNA I ENTAULAMENT) van donar lloc als ordres. Els arquitectes grecs, quan començaven un projecte ho feien partint d’un edifici-tipus. Van tenir tres ordres arquitectònics: dòric, jònic i corinti (són noms de zones geogràfiques i llengües gregues, però no necessàriament està lligat l’ús d’un ordre amb la zona corresponen):

Els ordres

6

a) L’ORDRE DÒRIC: és el que té un cànon més baix i dóna lloc a un aspecte més massís i auster de temple. S'estructura de la següent manera:

- El basament o crepis del temple s’estructura en tres esglaons. L’estereòbat és el sòcol o pedestal sobre el qual s’aixeca l’edifici. L ’estilòbat és la plataforma sobre la qual es recolzen directament les columnes.

- La columna dòrica no té base i el fust és robust i estriat amb arestes vives. Aquest darrer pot ser monolític o format per tambors i presentar èntasi. El capitell és molt senzill. Presenta collarí, equí i àbac.

- L’entaulament s’estructura en:

L’arquitrau, totalment llis.

El fris format per TRÍGLIFS (plaques adornades amb tres bandes o estries verticals) i MÈTOPES (espai quadrangular decorat amb relleus esculpits, record de les antigues construccions fetes en fusta).

La cornisa o voladís que sobresurt de la façana per poder desviar les aigües de la pluja. Era decorada amb petits MÚTULS

- Finalment, la coberta amb la teulada a dues vessants i els dos frontons triangulars de les façanes, als angles dels quals es col·locaven les acroteri. A l’interior dels frontons, el timpà (lloc destinat a ser decorat amb relleus).

b) L’ORDRE JÒNIC és més esvelt, dóna lloc a una arquitectura més elegant. Les diferències més notòries a la columna, respecte el dòric, són les següents: és més esvelta i amb base (formada pel plint, escòcia i tor); El fust, pràcticament sempre monolític, és més prim (amb acanalats de vora roma i més profunds) i no presenta èntasi. La diferència més important es troba en el capitell, format per una decoració de volutes (possible origen oriental, fenici). Aquestes columnes poden ser substituïdes per figures humanes, les cariàtides o atlants. L’entaulament té un arquitrau composat per tres faixes esglaonades. El fris és llis, sense divisions, i amb decoració contínua a base de relleus.

c) L’ORDRE CORINTI és l’estil de major difusió durant l’època hel·lenística. Similar al jònic, però més enriquit i estilitzat. La columna presenta una major riquesa decorativa: la base és més treballada i el capitell està decorat amb motius vegetals de fulles d’acant.

Tipologia d’edificis

a) El temple

- Funció. El temple era la construcció religiosa més destacada. No era un lloc de culte per als fidels, era destinat a allotjar-hi la imatge d’una divinitat, era la seva llar. Les cerimònies es feien a l’exterior, al voltant de l’ara de sacrificis.

- Localització dels temples. S’edificaven dins d’un recinte sagrat o tèmenos. Aquest ocupava la zona més destacada de la ciutat (acròpolis) i tenia entrades monumentals (propileus)

- Planta i estructura dels temples. Generalment, la planta dels temples era rectangular (un record de la planta mègaron micènica), però també se’n van construir de planta circular, els tholos. Presentaven sovint un estructura tripartida, tot i que també hi havia temples de dimensions molt reduïdes amb un sol espai (la naos). L’espai interior es podia estructurar en:

Naos o cel·la, espai sagrat on es guardava la imatge de la divinitat.

Opistòdom, sala posterior tancada que servia per guardar les ofrenes o tresor.

Pronaos, vestíbul obert que precedeix la naos.

7

- Classificació dels temples segons el nombre de columnes. La gran varietat de mides fa que hi hagi un nom per cadascun dels temples. Segons el nombre de columnes que es compten a la façana, es classifiquen com a:

Dístil (2 columnes)

Tetràstil (4 columnes)

Hexàstil (6 columnes)

Octàstil (8 columnes)

Decàstil (10 columnes)

- Classificació segons la col·locació de les columnes que envolten el perímetre del temple:

Amfipròstil, quan té pòrtic columnat a les dues façanes del temple.

Pròstil, quan només hi ha columnes en el pòrtic d’una de les façanes.

Àpter in antis, si les columnes estan ubicades entre la prolongació dels murs laterals.

Perípter, quan tot el perímetre és envoltat de columnes.

Dípter, quan és envoltat per una doble filera de columnes.

b) El teatre

- Orígens i funció del teatre.

L’edifici públic més significatiu de l’arquitectura grega va ser el teatre. Era un edifici destinat a les representacions de les grans tragèdies dels dramaturgs clàssics. Per als grecs, el teatre no era sols una diversió, era també un esdeveniment religiós. Recordava l’espai on antigament els pagesos feien els seus balls al voltant de l’altar dedicat a Dionís, als peus d’un turó, la vessant del qual era destinat al públic. Posteriorment, es farien grades de fusta i després de pedra. Així doncs, el teatre va néixer com a conseqüència de les jornades festives que es dedicaven a la primavera i a l’hivern al déu del vi (naixia i moria), la qual cosa explica la construcció d’un altar destinat als actes rituals en honor del déu al bell mig de l’orchestra. El teatre era un ritu religiós més que un espectacle profà.

Tant en la tragèdia com en la comèdia s’alternaven parts cantades i parts dialogades. Les parts cantades anaven a càrrec del cor, que al mateix temps que cantava dansava a l'orquestra. Els actors (hypokritai) eren un màxim de tres. No hi podia haver més de tres personatges parlant a les parts dialogades i cada actor havia de representar diversos papers dins la mateixa obra. Els actors, igual que els coreutes, eren exclusivament homes, fins i tot quan representaven personatges femenins, però aquesta incongruència quedava dissimulada pel fet que els uns i els altres duien màscares. Les màscares i els vestits indicaven al públic els papers -qui era el rei o qui el missatger. La màscara impedia veure l'expressió de la cara i, per tant, l'actor expressava els sentiments del personatge amb gestos exagerats o verbalment.

Tant el cor, els actors com el públic que assistia al teatre eren ciutadans. El teatre, per tant, era considerat un fet cívic de gran importància, en la preparació del qual participava el poble i el destinatari del qual era el mateix poble (valors cívics i morals). Per això als primers temps l'entrada era lliure i l'Estat fins i tot donava un ajut econòmic perquè els qui tenien pocs recursos poguessin assistir-hi sense perdre un dia de sou. Més endavant s'havia de pagar una entrada.

Les sessions duraven tota la jornada, fins a la posta de sol. El públic doncs es portava menjar i en el mateix teatre el venedors ambulants oferien les seves mercaderies. L’ambient devia ser força bulliciós, perquè es xiulava, s'aplaudia i es picava de peus.

8

- El teatre clàssic tingué la següent estructura:

Orchestra: lloc destinat al cor. Tenia forma circular (forma geomètrica perfecte) i, al centre, es situava un altar (era el record del CERCLE MÀGIC, on antigament els camperols feien les seves danses rituals en honor a Dionís).

Escena i prosceni: al fons i tangents a l’orchestra. La primera feia funció de teló de fons, reproduint la façana d’un palau reial de tres portes; la segona era la plataforma elevada on actuaven els actors.

Koilon i càvea: al voltant de l’orchestra i als dos extrems els PARODOS (entrades). Aquestes grades es construïen aprofitant el pendent natural d’algun turó. La graderia es dividia en sectors: la primera fila era reservada als sacerdots, als magistrats i als ciutadans distingits. Actualment es discuteix si les dones hi podien assistir. En tot cas, si ho feien, no devien ser gaire ben vistes i seien a les grades més altes.

c) Altres construccions:

- L’estadi era destinat a les curses dels atletes. No era una estructura massa complexa i necessitava poca construcció en pedra (una pista allargada, la d’Olímpia feia 192’28m = 1 estadi). Els jutges se situaven en una tribuna i els espectadors en el terraplè que envoltava l’estadi (les dones no podien ni assistir ni participar-hi). Normalment els jocs esportius estaven lligats a celebracions religioses i tenien un caràcter sagrat (Jocs Olímpics, Pítics, ...).

- El gimnàs i la palestra, llocs per a la pràctica d’exercicis físics i escola de lluita.

- L’hipòdrom, per a curses de cavalls, semblants als estadis, però més grans.

- Els edificis destinats a les activitats polítiques i urbanes, la major part dels quals no han arribat als nostres temps. Podem destacar:

Buleuteri : lloc de reunió del consell o BULÉ. Alguns serien de grans proporcions (el de Milet, de planta rectangular i amb grades, tenia capacitat per 1500 persones).

Eklesiasterion: sales de reunió per a les assemblees populars (prenien de model el Teatre).

Stoá: pòrtic o galeria oberta on es podia passejar, comprar, xerrar... S’edificava en diversos punts de la ciutat, als santuaris, a les àgores...

L'urbanisme: el desenvolupament de l’urbanisme a Grècia va ser degut a dos fenòmens històrics: la colonització d’altres territoris, que implicava el bastiment d’una nova ciutat; i les necessitats religioses, polítiques i econòmiques de la polis, les quals van portar a la creació dels espais públics necessaris.

a) Espais urbans més característics:

- Les zones sagrades destinades a les divinitats, les acròpolis, lloc on s’edificaven els temples.

- Les zones cíviques dedicades a les activitats polítiques, comercials i recreatives-culturals. El centre més important serà l’àgora, plaça on es trobaven els edificis públics i les stoes.

- Les zones residencials. La casa s’organitzava al voltant d’un pati columnat i els exteriors eren senzills.

- L’àrea mercantil, el port, normalment situat quelcom allunyat del nucli urbà principal (perill pirateria).

- I els centres d’hàbitat menors: zones rurals, marineres, ...

9

b) Tipologia de traçats urbans

- Evolució de l’urbanisme a Grècia.

Fins a l’època clàssica va predominar un urbanisme irregular. L’Atenes del segle V aC, per exemple, no tingué un traçat racional. Ara bé, els seus dos espais més importants, l’àgora i l’acròpoli, seguien una lògica interna basada en el recorregut de les processons rituals. De fet, l’urbanisme racional no es va desenvolupar plenament fins a l’època hel·lenística, moment en que es van remodelar o es van construir nombroses ciutats.

- Els models urbanístics:

Milet (Àsia Menor). Hipòdam de Milet va ser el principal urbanista dels segle V aC. Va projectar el barri del Pireu en temps de Pericles i l’any 479 aC. va projectar la ciutat de Milet seguint un traçat ortogonal (planta hipodàmica).

Prienne, també a l’Àsia Menor, va ser un altre exemple de traçat racional. La ciutat fou traslladada a una zona més segura, degut al perill que suposava el riu Pyteos. Els carrers eren rectes i els desnivells es van salvar amb rampes i escales, o reomplint les irregularitats del terreny. A Prienne, es van projectar mòduls quadrangulars de 44’20x35’40m; les cases eren de dos pisos amb pati interior; i l’àgora, presidida per un gran altar dedicat a Hermes, es trobava en el centre de la ciutat.

Pèrgam va buscar el monumentalisme i l’escenografia, sovint fent ús de terrasses.

3. DIFERÈNCIES DE L’ARQUITECTURA GREGA DEPENENT DE L’ESTIL

Les característiques que fins ara hem explicat les podem aplicar, en major o menor mesura, a tota l’arquitectura grega, però cal concretar una evolució estilística:

Estil arcaic: comencen a establir-se les bases formals i conceptuals de l’arquitectura grega. Apareixen els ordres arquitectònics i es configura el temple clàssic, que sovint tenen plantes molt allargades i aspecte massís, sent l’ordre preferit el dòric. Des del segle VI aC es fa habitual la construcció en pedra. Les restes arquitectòniques més importants les podem veure a Paestum, Egina i Olímpia.

Estil clàssic : és la que millor s’ajusta a les característiques generals explicades anteriorment. Tot i que l’ordre dòric s’utilitza per edificis tan importants com el Partenó, també es construeix en altres ordres. Predomina la construcció en marbre i es continuen policromant els edificis. És el moment en que millor s’aplica el racionalisme del pensament grec. L’Acròpoli d’Atenes és el millor exemple.

Durant l’època clàssica tardana es detecta una major monumentalitat i un ús més freqüent de l’ordre corinti, especialment a la zona de la Jònia.

Estil hel·lenístic: és el gran moment de les reformes urbanes. Les ciutats introdueixen la planta hipodàmica i es continua amb la política iniciada per Alexandre el Gran de bastiment de noves ciutats. Els exemples de ciutats hel·lenístiques més importants els trobem a Orient: Pèrgam, Antioquia, Alexandria ...

10

Els elements formals de l’arquitectura no canvien i continua fent-se ús dels ordres, especialment del corinti i del jònic (també la barreja d’ordres). Els canvis més importants són deguts a la influència dels costums orientals: major monumentalitat, efectes escenogràfics, riquesa ornamental, major complexitat de les plantes dels temples... Pel que fa a la tipologia de construccions, més importància de les edificacions públiques i civils, a més a més de les religioses

4. CARACTERÍSTIQUES DE L’ESCULTURA GREGA

Tipologia escultòrica: a l’escultura grega es distingeixen dues tipologies principals: el relleu, utilitzat en la decoració de timpans i frisos en temples i altars, i l’escultura exempta.

Materials i tècniques escultòriques: la fusta fou un material molt important en els primers temps de la cultura grega (les anomenades xoanes eren de fusta, però aquestes obres no s’han conservat). Però el material més utilitzat va ser la pedra, treballada mitjançant la tècnica de la talla, i, a partir del segle VaC, es va estendre també l’ús del bronze mitjançant la tècnica de fosa al buit. Des de llavors, tots dos materials, pedra i bronze, es van utilitzar indistintament, i l’ús d’un o l’altre depenia de les tradicions locals o de les preferències de l’artista.

Dels materials petris destaquem la pedra calcària i el marbre. Aquest darrer, és molt abundant en algunes zones de Grècia (Àtica i illes) i es va generalitzar a partir del segle VI aC (tot i que l’escultura de 2a categoria utilitzava altres pedres).

Cal destacar, pel seu valor, les estàtues CRISELEFANTINES. Estaven fetes d’ivori, or, pedres precioses… Però aquestes imatges les coneixem exclusivament per les fonts escrites (les més famoses foren el Zeus d’Olímpia i l’Atenea del Partenó, obres fetes per Fídies). L’ivori fou un material molt apreciat en el món antic i el van utilitzar per tallar petites figures

Còpies romanes: moltes de les escultures fetes en bronze van desaparèixer degut a que el material va ser reutilitzat en èpoques posteriors. Per això, no han arribat masses obres originals del món grec, la majoria de les escultures que analitzem com a gregues són còpies de l’època romana. Moltes són de mala qualitat i fetes amb materials diferents als originals. Un bon nombre d’elles van ser destinades a decorar les residències de romans rics (en canvi, les estàtues originals havien estat pensades per honrar els déus grecs)

Policromia i accessoris: la majoria d’estàtues necessitaven accessoris, els quals es fabricaven amb diversos materials: pedres de colors i vidre per als ulls, diademes i corones, arracades, llances... (avui sols ens queden els forats). Pel que fa a la policromia, la majoria d’estàtues i relleus estaven pintats total o parcialment (llavis, celles, ulls, ...). D’aquesta manera aconseguien un major realisme i naturalisme.

El model: l'home

Per l’escultor grec la figura humana va ser el motiu principal d’estudi i reflexió (es constata la influència del pensament antropocentrista abans explicat). Els models a seguir van ser les obres dels artistes anteriors i l’observació del cos dels atletes, considerats durant molt de temps el model paradigmàtic de la bellesa física i espiritual.

El principi grec de considerar “l’home com a mesura de totes les coses” va tenir en l’escultura una aplicació molt més explicita que en l’arquitectura. En l’estatuària grega observem plenament el caràcter antropocèntric de la cultura (el principal INTERÈS ÉS L’HOME) que dóna lloc a una preocupació constant per la representació de la figura humana, mentre que el món animal i vegetal van quedar relegat a un pla secundari. Però la representació de l’anatomia humana i del moviment va anar evolucionant: mentre que a l’època arcaica van dominar els trets estereotipats i la rigidesa; a la clàssica es va introduir un major naturalisme i actituds harmonioses i tranquil·les que van anar canviant en el segle IV aC per concloure en l’època hel·lenística en un naturalisme ple i en actituds exagerades, tràgiques i dinàmiques.

11

Els ideals de bellesa

Els ideals de bellesa del poble grec es manifesten plenament en l’escultura. Els grecs busquen la IDEALITZACIÓ amb l’objectiu de trobar la bellesa perfecte. El secret d’aquesta es basa en la simetria i proporció entre les diverses parts del cos humà. Per a l’artista grec, la bellesa s’aconseguia amb composicions equilibrades, serenes i de proporcions harmonioses i matemàtiques (l’estudi del CÀNON).

La bellesa s’havia de basar en la recerca de la veritat (la realitat, la imitació de la natura o del que hauria de ser la natura). De nou ens trobem en la influència del pensament racional i l’esperit científic sobre l’art. Els artistes van mantenir una preocupació constant per representar el cos humà mitjançant un sistema de proporcions correctes basat en càlculs matemàtics (raó àuria).

Temes: els més habituals van estar els MITES grecs (històries de divinitats i herois). Però també representen els atletes i les competicions atlètiques o les lluites de guerrers. En canvi, es reprodueixen poques vegades els temes històrics tipus grans batalles (els quals havien estat molt importants en les cultures de Proper Orient).

Significat i funció: la majoria de les escultures o relleus van tenir una funció religiosa, decoraven els temples (frisos i frontons) o bé l’interior de la cel·la, o també eren destinades a ser exposades en un lloc públic de la polis, perquè l’escultura commemorativa va tenir un paper important, sovint una victòria es celebrava erigint una estàtua. També es commemoraven d’aquesta manera els triomfs dels atletes o els tractats de pau.

Per als grecs l’esport era molt important; per això, no és estrany que abundin les estàtues d’atletes. La gimnàstica, l’activitat física, estava reservada als ciutadans de sexe masculí i es practicava sense roba (en grec gymnós vol dir nu), formava part del programa educatiu de l’individu. Els atletes adquirien una fama tan gran com els herois més valents, que esdevenien símbols de les virtuts i la valentia guerrera. Les competicions esportives, com els Jocs Olímpics, eren grans esdeveniments dedicats als déus. A Grècia la majoria de cultes van tenir un caràcter festiu, de trobada o d’oci: els Jocs Olímpics al santuari d’Olímpia, fets cada 4 anys en honor a Zeus; els Jocs Pítics al santuari de Delfos, en honor a Apol·lo; les festes dionisíaques al teatre... En aquests santuaris s’alçaven les construccions destinades als Jocs (estadis, palestres, teatres, ...) i a les divinitats, els temples. Els temples van ser construïts com a casa per aquests déus i els fidels portaven les ofrenes per satisfer les seves exigències. Les imatges escultòriques, que es guardaven en aquests temples, es basaven en ideals de bellesa humans. Per això podem dir que la religió té un paper molt important en el desenvolupament de l’art.

5. DIFERÈNCIES ESTILÍSTIQUES DE L'ESCULTURA GREGA

Les característiques que fins ara hem explicat les podem aplicar, en major o menor mesura, a tota l’escultura grega, però cal concretar una evolució estilística:

Època arcaica (segle VII i VI aC)

Al començament l’estatuària grega va adoptar la tècnica egípcia de treball, que consistia a dibuixar els contorns de la figura desitjada en tres o quatre cares d’un bloc de pedra per cisellar-lo després a poc a poc cap endins. Igualment, va ser l’estatuària egípcia la que va inspirar la postura i les proporcions; i fins i tot la mida, que normalment superava els dos metres d’altura.

De les primeres estàtues no ens han quedat restes, però les coneixem per les fonts escrites. Eren les XOANES o XÒANON, imatges de sacerdotesses o divinitats fetes en fusta, que van tenir molta influència sobre l’escultura arcaica. Tampoc ens han arribat els noms dels artistes i sols coneixem el de Dèdal, nom d’un personatge llegendari que ha estat considerat prototipus de l’artista universal (arquitecte, pintor i escultor). A Dèdal o a l’escola dedàlica s’atribueix la DAMA D’AUXERRE, de finals del segle VII aC. Pot ser considerada una versió en pedra de les primitives xoanes de fusta i el punt de partida del tipus d’escultures que coneixem amb el nom de KORÉ (la Dama d’Auxerre es caracteritza per la frontalitat, la rigidesa i la simetria. Avança un peu i porta una perruca d’influència egípcia).

L’escultura d'època arcaica es va caracteritzar per la representació de figures anomenades Kouroi i Korai (obres de les PAU):

12

a) Els kouroi (kouros, en singular): Podien ser representacions d’un jove atleta o del déu Apol·lo, encara que també eren imatges votives que es col·locaven sobre les tombes en memòria d’un difunt. En tots podem observar els trets característics següents:

- Influència estètica oriental (art egipci).

- La nuesa, reservada als atletes i a Apol·lo, el seu déu protector (sempre representen joves atlètics nus).

- Cànon poc realista, són figures estereotipades, no són retrats: els mateixos ulls ametllats de mirada fixa, frontal; el somriure arcaic; la mateixa actitud.

- Hieratisme, falta d’expressió: mirada fixa, somriure arcaic.

- Moviment poc natural i repetitiu: el peu avançat en els homes (generalment la cama esquerra). Ni la composició, ni el tractament de les superfícies, ni l’expressió o la forma que incideix la llum suggereix dinamisme. Kouros

- Domina la rigidesa i l’angulositat de les formes: predomini de la recta, no de la corba. Els punys units a les cuixes.

- Composició basada en la frontalitat i la simetria. La llei de la frontalitat ressalta la simetria del cos humà a partir d’un eix vertical que el divideix en dues meitats idèntiques.

- Esquematisme de l’anatomia. Volums i proporcions poc naturals (amb anatomia tosca / plana).

- Estilització dels cabells, que sovint adopten formes geomètriques.

- Estàtua bloc (volum tancat), influència de l’escultura egípcia. Volums geomètrics. Produeixen la sensació d’obres compactes, pesants, sense concavitats o vuits.

b) Les Korai (Koré en singular). Eren probablement exvots, perquè apareixen en santuaris i porten ofrenes. El seu tractament és una mica diferent del dels kouroi:

- Van vestides, per la qual cosa no s’aprecia la rigidesa en l’anatomia, sinó en la indumentària, que varia segons les modes de cada moment.

- Els braços i les mans presenten major varietat de postures, perquè moltes estan en actitud d’ofrena.

- Però mantenen tots els altres trets en comú amb els kouroi: Influència estètica oriental (art egipci); cànon poc realista, són figures estereotipades, no són retrats; falta d’expressivitat, somriure arcaic; frontalitat; hieratisme; domini de la rigidesa i l’angulositat de les formes (a les korai les línies de les túniques són plecs verticals, sense moviment i el mateix passa amb la representació dels cabells); esquematització; estàtua bloc (volum tancat) i volums geomètrics.

Korai

13

Època clàssica Auriga de Delfos

a) Època de transició (estil Sever). Un primer moment del classicisme en que es constaten avenços cap al naturalisme en l’anatomia, el moviment, l’expressió dels rostres i l’actitud. Obres: Auriga de Delfos / Relleus temple Egina.

Relleu d’Egina

b) Primer classicisme. El període clàssic va mostrar la preocupació dels artistes per reproduir l’anatomia humana amb proporcions equilibrades, en les quals s’intentava assolir el model de bellesa humana. Són característiques d’aquest període:

- El domini de la tècnica escultòrica.

- Els canons de bellesa idealitzats. És una bellesa d’expressions serenes i actituds de repòs (calma clàssica), basada en l’harmonia, l’equilibri i l’estudi de les proporcions de les diferents parts del cos humà.

- Major naturalisme de l’anatomia i el moviment: arrodoniment de la musculatura, postures més naturals, pèrdua de la rigidesa i cànons de proporcions matemàtiques entre el cap i la resta del cos.

- L’escultura clàssica trenca definitivament amb la llei de la frontalitat i introdueix el contrapposto, l’oposició rítmica de les parts simètriques del cos humà; mentre una cama avança, l’altra es manté rígida i suportant tot el pes, si una espatlla s’aixeca l’altra s’abaixa.

- Les estàtues d’homes, generalment nues, ratifiquen l’interès de l’artista pel cos humà (atletes). Quan les figures estan vestides, com és el cas de les dones, el tractament de la roba permet suggerir les formes ocultes (“plecs fidiacs”, “draps molls”) , en comptes d’amagar-les (cosa que feien durant l’època arcaica).

Artistes i obres: Guerrers de Riace (artista desconegut) / Miró (Discòbol) / Policlet (El Dorífor i el Diadumen) / Fidies (relleus del Partenó i estàtua criselefantina d’Atenea i Zeus).

Discòbol

c) Segon classicisme. Cap el segle IV aC s’inicia un període anomenat postclàssic o segon classicisme. Les seves característiques formals i conceptuals són:

- Hi ha més realisme, expressió i moviment. Per primer cop trobem representat el patetisme, la malenconia o d’altres sentiments propers a la realitat humana. S’allunyen dels herois serens i plasmen expressions més exaltades i major espiritualitat.

- S’aprecia major sensualitat, l’aparició de l’erotisme (dones nues en actituds sensuals).

- Individualització dels personatges representats (apareix el retrat).

- Nou cànon més estilitzat (8caps ) i canvi d’ideals de bellesa

Artistes i obres: Praxiteles (Hermes amb Dionís i Afrodita de Cnidos)/ Scopas (Ménade)/ Lisip (l'Apoxiòmenos). Aquests artistes van practicar un art més lliure i subjectiu, i davant la idealització del període anterior, van mostrar més interès per l’expressió d’emocions individuals.

Ménade

14

Època hel·lenística

Producció artística més variada que a l’època clàssica, tot i que també trobem certa continuïtat del món hel·lènic, produint-se encara obres lligades a la tradició clàssica. L’època hel·lenística és el moment de les còpies i de la creació de museus o col·leccions artístiques.

a) Característiques:

- El camp temàtic es va ampliar enormement : Individualització i ruptura barrera ètnica (altres pobles: gàlates, negres…); diferenciació d’edats (nens, joves, grans i vells); representacions anecdòtiques i populars; nus femenins; i valoració de les personalitats dels individus (fins i tot imperfeccions); i importància del retrat.

- En general, abandonament dels arquetipus clàssics (els ideals de bellesa).

- Teatralitat i dramatisme en els temes escollits (continuen els mitològics). Preferència per la representació de situacions tràgiques i les expressions patètiques.

- Exageració de les formes que ajuden a expressar millor aquest dramatisme. A la composició, línies i moviment hi predominen: diagonals, corbes (contorsions i recargolaments del cos, moviment dels vestits, …), contrastos de llum i complicació de les formes i les composicions.

- Naturalisme i realisme: domini de l’anatomia, detallisme, expressions tràgiques, violentes i patètiques.

- Monumentalitat.

b) Dispersió dels centres artístics:

- Pèrgam: destaquen les figures dels gàlates i la decoració de l’altar de Pèrgam (expressions exaltades, dramatisme, moviment…).

- Rodes: hem d’assenyalar el Colós, obra desapareguda de CARES, deixeble de Lisip (figura monumental, que representava el déu Apollo, feta de bronze i d’uns 30m d’alçada); i la Victòria de Samotràcia, possiblement obra de PITÒCRITOS.

- Alexandria, on destaquen les TANAGRES i les creacions derivades de l’obra de Praxiteles.

- Atenes, amb un conjunt d’obres pròpies dels segles V i IV aC i amb una producció més hel·lenística (el Tors Belvedere i el Pugilista), que demostren un allunyament de l’idealisme del passat.

El Laocoont

ACTIVITATS CLASSICISME I

1. Ordena cronològicament i classifica les obres en el seu estil: El Partenó, Korai, Victòria de Samotràcia, Hermes amb Dionis infant.

2. Sintetitza el context històric i cultural de cadascun d’aquests estils.

3. Indica els autors de les obres. Explica’n alguna cosa.

4. Resumeix les característiques generals de l’arquitectura grega.

5. Resumeix les característiques generals de l’escultura grega.

6. Assenyala les diferències de l’arquitectura grega del període arcaic, clàssic i hel·lenístic.

15

7. Assenyala les diferències de l’escultura grega del període arcaic, clàssic i hel·lenístic.

8. Explica la funció de l’escultura grega

9. Localitza els noms: coberta de dos aiguavessos, frontó, timpà, entaulament, arquitrau, fris, cornisa, naos, perístasis, pronaos, columna, estereòbat, estilòbat, acroteri, mètopes i tríglifs.

10.Explica la significació i la funció de l’acròpoli d’Atenes.

11.Comenta les funcions del Partenó i explica les correccions òptiques que s'hi van aplicar.

12.Explica la funció del santuari de l’Epidaure.

13.Escriu el nom de cada una de les parts d'un teatre grec i indica'n la funció.

14.A quins ordres arquitectònics pertanyen les co-lumnes i els entaulaments següents? Comenta les característiques essencials de cada ordre i localit-za els noms.

16

15.Defineix els conceptes : Raó àuria, èntasi, columna, mètopa, frontó, timpà, perístasis, pronaos, naos, opistodomus, octàstil, amfipròstil, pròstil, in antis, perípter, orchestra o cor, koilon o ca-vea, parodos, acròpolis, propileus, àgora, tholos

16.Anàlisi comparatiu dels dos edificis (seguir les pautes del comentari)

Atenea Niké

El Partenó

17. Interpretació de les fonts literàries:

El mite: Laocoont era un sacerdot troià de Posidó (o Apol·lo segons altres versions literàries) que es va oposar a la introducció del cavall de fusta dins de la ciutat de Tròia. La deessa Atena, protectora dels grecs, va enviar dues serps gegantines (Porkes I Chariboia) que van atacar Laocoont i els seus dos fills. Les serps van apressar els dos fills bessons, Antifas i Tymbraios. Quan Laocoont els va voler salvar, les serps el va arrossegar al mar i el van ofegar. Els troians ho van interpretar com un senyal diví; no van fer cas de l’avís de Laocoont, i van entrar el cavall.

Segons Plini el Vell: «Deu ser situada per davant de totes, no només de l'art de l'estatuària sinó també del de la pintura. Fou esculpida en un únic bloc de marbre pels excel·lents artistes de Rodes Agesandre, Polidor i Atenodor i representa Laocoont, els seus fills i les serps admirablement enroscades. »

Sicut in Laocoonte, qui est in Titi imperatoris domo, opus omnibus et picturae et statuariae artis praeferendum. ex uno lapide eum ac liberos draconumque mirabiles nexus de consilii sententia fecere summi artifices Hagesander et Polydorus et Athenodorus Rhodii.“

Plini el Vell, Història Natural llibre 36, capítol 37

17

Dos versions literàries de la tragèdia del mite de Laocoont:

a) Una versió procedeix d’una tragèdia perduda de Sòfocles, segons la qual Apol·lo hauria castigat al seu sacerdot per casar-se i procrear, també per haver profanat el temple d’Apol·lo al dormir amb la seva esposa allí. És aquest el fet que va provocar l’enuig d’Apol·lo enviant les serps mortals des del mar.

b) La segona versió, més coneguda, és la de Virgili (segon cant de l’Eneida). Segons aquest, Laocoont va veure el regal dels grecs, el cavall de fusta, i va avisar la seva gent de l’engany (Quídquid id ést, timeó Danaós et dóna feréntes“ = sigui el que sigui, temo els Danaos, fins i tot quan porten regals). Per això Atenea va enviar les dos serps marines que van ofegar el sacerdot i els seus fills. Després els grecs van conquerir la ciutat i la van destruir. Les serps van desaparèixer sota el temple d’Atenea, la qual cosa els troians van interpretar com un senyal.

“Laoconte, elegido por sorteo sacerdote de Neptuno (Poseidón), degollaba solemne en su ara un toro tremendo. Mas he aquí que (me horrorizo de contarlo) dos grandes serpientes se lanzan al mar desde Tendeos por las quietas aguas con curvas inmensas y a la vez buscan la costa; sus pechos se levantan entre las olas y con crestas sanguinolentas asoman en el agua, el resto se dibuja en el mar y retuercen sus lomos enormes en un torbellino. Se produce un estruendo en el espumoso mar; y ya a tierra llegaban e, inyectados en sangre y fuego sus ojos ardientes, sacudían sus bocas silbantes vibrando las lenguas. Huimos en desbandada exangües ante la visión. Aquéllas en ruta certera se dirigen a Laoconte; y primero rodean con su abrazo los pequeños cuerpos de sus hijos y a mordiscos devoran los pobres miembros; se abalanzan después sobre aquel que acudía en su ayuda con las flechas y abrazan su cuerpo en monstruosos anillos; y ya en dos vueltas lo tienen agarrado rodeándole el cuello con sus cuerpos escamosos, y sacan por encima la cabeza y las altas cervices. Él trata con las manos de deshacer los nudos, con las cintas manchadas de sangre seca y negro veneno, a la vez lanza al cielo sus gritos horrendos, como mugidos, cuando el toro escapa herido del ara sacudiendo de su cerviz el hacha que erró el golpe. Se escapan luego los dragones gemelos hacia el alto santuario y buscan la ciudadela de la cruel Tritónide y se esconden a los pies de la diosa bajo el círculo de su escudo.

Virgili, Eneida.

La Eneida és una epopeia escrita en llatí per Virgili, segle I aC. Va ser un encàrrec de l’emperador Octavi August que volia donar a Roma i la seva família uns orígens mítics i divins (i un passat relacionat amb el món grec).

En aquella època una de les obres més populars era la Iliada, poema que explicava la guerra de Troia i la victòria dels aqueus. Virgili parteix d’un fet que s’hi explicava: uns pocs troians havien aconseguit fugir de Troia, entre aquests es trobava el príncep Eneas (d’aquí ve el títol del llibre). La història es divideix en 12 cants i s’hi explica la caiguda de Troia, els viatges d’Eneas i l’establiment definitiu d’una colònia troiana a la zona del Laci.

La dinastia Julia-Claudia es considerava descendent d’Ascani o Iulio, fill d’Eneas (l’heroi que va conduir els supervivents troians a Itàlia i que era descendent dels déus). A la vegada, es considerava que també descendia dels fundadors de Roma, Ròmul i Rem (fills de Mart). Per aquesta raó, Enees seria un avantpassat d'August, que adquirirà així legitimitat juntament amb els seus descendents. En el llibre VI de l'obra, Enees viatja als inferns i es retroba amb el seu pare mort, qui li anuncia la futura arribada d’una nova edat d’or liderada per l’emperador August, que portarà la seva sang. El llibre conté així mateix un missatge sobre la missió imperial de conquerir i civilitzar d’altres pobles d'Europa a través de la romanització i implantació dels valors romans. Aquesta èpica és, doncs, llegible des d’una perspectiva política, essent com és una obra encarregada per a justificar el poder d'August, amb qui comença efectivament l’imperi Romà.

La llegenda de Ròmul i Rem: Numitor, rei d'Alba Longa, una ciutat mítica del Laci, va ser derrocat pel seu germà Amuli. L'usurpador va matar la descendència masculina de Numitor alhora que va obligar l'única filla d'aquest, Rea Sílvia, que descendia d’Eneas, a fer-se vestal per tal que el vot de castedat imposat pel seu sacerdoci li impedís tenir fills que disputessin el tron al nou rei. Tanmateix Rea Sílvia es queda embarassada del déu Mart i dóna a llum bessons, Ròmul i Rem. Amuli, empresona la noia i ordena llançar els dos infants al riu Tíber. Però l’atzar o el destí salven la vida dels nens perquè el riu es desborda i els esbirros del rei han d’abandonar el cistell que els conté en l’aigua més calmada d’un toll. Així, el cistell resta a la vora de la riba, on els troba una lloba, atreta pel seu plor. L’animal els salva i els alleta fins que un pastor anomenat Fàustul els troba i els porta a casa seva, on ell i la seva esposa els criaran com si fossin fills seus.

Els bessons van créixer com uns pastors més, sense saber el seu origen, malgrat que Fàustul ja sospitava la seva nissaga reial, fins que un fet casual ho posa al descobert. Els germans aconseguiran matar Amuli i restituir el reialme a Numitor.

18

Els bessons, després que veiessin reconeguts el seu llinatge reial, decideixen fundar una nova ciutat allà on havien estat trobats. Però immediatament va sorgir la disputa per quin dels dos germans donaria el nom a la ciutat i en seria el rei, puix que no se sabia quin dels dos era el primogènit. Així és que la decisió es va deixar a la voluntat dels déus per mitjà de la consulta dels auguris. Primer va semblar que afavorien Rem, perquè va ser el primer a veure sis voltors, però tot seguit Ròmul en va veure el doble. Ròmul, doncs, es va proclamar rei i va traçar els límits sagrats de la nova ciutat al voltant del Palatí, amb una arada tirada per un toro i una vedella. Rem, sense acceptar la seva derrota, va desafiar la naixent autoritat del seu germà saltant el solc que assenyalava el traçat de la futura muralla i aquest el va matar travessant-lo amb una llança. Així, Roma, tal com Ròmul va anomenar la ciutat tot just fundada a partir del seu propi nom, va néixer amb un fratricidi.

Localització del Laocoont: es va trobar a Roma el 14 de gener de 1508 en un terreny on en època romana hi havia part de la Domus Aurea de Neró i després el palau de l’emperador Tito . L’historiador Plini el Vell (Història Natural) ubica aquesta obra en el palau de Titus, a Roma. Va ser l'arquitecte Giuliano da Sangallo el que va identificar l'escultura com la descrita per l'autor romà Plini el Vell, en la seva enciclopèdica Història Natural.

− Quina informació ens dóna Plini?

− Quins autors literaris ens expliquen la història de Laocoont? En què coincideixen i en què es

diferencien les històries?

− Coincideix la versió de Virgili amb el grup escultòric del Laocoont. Raona la resposta.

− Hi ha quelcom en l’escultura que no coincideix del tot amb el relat literari, que no és lògic si

tenim en compta que Laocoont estava realitzant una cerimònia religiosa abans de l’atac, quin

és?

− Quina història explica l’Eneida?

− El personatge de Laocoont apareix a l’Eneida, era troià com Eneas. Quina relació té Eneas amb

Roma? Creus que trobar aquest grup escultòric en el palau d’un emperador romà pot tenir algun

significat? Raona la resposta.

− Assenyala de quina manera estan presents les característiques hel·lenístiques en el grup

escultòric del Laocoont.

− Analitza les proporcions o cànon de les figures que componen el grup.

18. ELS MITES: LA GIGANTOMÀQUIA

A la mitologia grega els gegants són uns éssers nascuts de Gea i de la sang d'Urà. La seva creació es remunta a la batalla pel poder entre Urà i Cronos. Quan aquest darrer tallà el membre viril del seu oponent de la sang que brotà en nasqueren les fúries, les nimfes Melisees i els gegants.

Els gegants eren uns éssers de grans dimensions i gran potència física. Tenien llarga cabellera, una força monstruosa i, alguns, cames en forma de serp. Encara que eren d'origen diví, als gegants se'ls podia matar a condició que ho fessin alhora un déu i un mortal. Així, en la batalla entre déus i gegants, Heracles fou el mortal que col·laborà amb els déus per eliminar-los.

El seu poder era tal que van gosar enfrontar-se als deus en la batalla coneguda com a gigantomàquia, de la qual van sortir vencedors els déus. La mitologia explica que quan Zeus feia poc temps que regnava en l’Olimp, els gegants el van voler destronar. En el primer combat, Zeus va ser vençut, per la qual cosa va cridar la resta de déus que, davant la presència dels gegants, van tremolar i es van amagar a Egipte. Però un oracle havia predit que els déus necessitarien l’ajut d’un mortal. Per això, Zeus va sol·licitar l’ajut d’Herakles, fet que va fer reaccionar els déus, aconseguint exterminar entre tots els gegants.

A l’altar podem veure el moment del triomf de les divinitats, dirigides per Zeus i Atenea, sobre els gegants. Fotografies:

(1) Atena fa ús de tota la seva astúcia per aixecar pels cabells el gegant Alcioneu perquè sap que aquest perdrà tota la força quan els peus deixin de tocar terra . Alcioneu lluita per escapar-se amb les

19

seves ales, però Atena el té ben agafat. Gea (mare) implora pietat a la deessa guerrera tot sortint dramàticament de la terra i allargant-li un braç. Però és un gest inútil perquè la Victòria alada ja s’hi apropa per coronar Atena.

(2) Zeus els castiga amb el seu llamp

− L’altar de Pèrgam fou edificat l’any 188aC. Explica el context històric d’aquest moment.

− En quin estil artístic situaries l’altar de Pèrgam?

− Assenyala les característiques estilístiques que es troben presents en l’edifici?

− Compara la funció d’un altar i d’un temple a l’Antiguitat.

− On es va construir l’altar? On es troba en l’actualitat? Per què?

− Fes una descripció de la planta

− Fes una descripció de l’alçat

− Quin tipus de decoració té l’altar? On es localitza?

− Llegeix el text de La Gigantomàquia i observa les fotografies del fris de l’altar. Respon les qüestions:

a. Què és la gigantomàquia?b. Qui eren els gegants?c. Com eren?d. Què pretenien?e. Creus que a les escenes de l’altar de Pèrgam es distingeixen bé els gegants dels déus? Per què?f. Quines característiques de l’escultura d’aquest estil estan presents en aquestes escenes.

20