1r trimestre

Escola Mare de Déu del Carme

2

3

INDEX

1.La composició artística

L’estructura de la composició Què és la composició 4 La composició bidimensional 4 El format 4 Equilibri visual 5 Equilibri per distribució de pes i direccions 6 La composició tridimensional 7 L’escultura: tècniques Principals concepcions de l’escultura

7 7

L’expressivitat de la composició 9 L’art i el símbol 12

2.Dibuix geomètric

Tangències 13 Tangències entre rectes i circumferències 13 Tangències entre circumferències 15 Figures de contorn corbat 17 oval 17 ovoide 17 Espirals 18

4

1.La composició artística

L’estructura de la composició

Què és una composició?

Totes les imatges estan formades per diferents elements plàstics ( punt, línia, color, textures, formes....)que el

creador disposa d’una manera determinada per tal de crear una composició harmònica. Aquesta organització de les

formes en posicions i direccions crea el que anomenem estructura compositiva, molts cops interna i invisible però

present en l’obra.

La composició bidimensional

El format

Anomenem format a la forma, la mida i l’orientació

espacial de la superfície on es realitza l’obra. Hi ha

diferents tipus de formats, alguns estandarditzats:

Rectangular: Vertical produeix una sensació visual

d’equilibri i elevació, si és horitzontal la sensació que

dona és d’estabilitat, solidesa i fermesa.

Pierre Auguste Renoir(1841-1919) La balançoire, oli sobre llenç

92cmX73cm. Musée d’Orsay

BertheMorisot(1841-1895)Gennevilliers champs de blé, oli sobre

llenç 46,5cmX69cm. Musée d’Orsay.

Circular: crea un moviment envoltant i de suspensió, l’ovalat

tendeix a agrupar les formes del seu interior i crea una

sensació de calma.

Miquel Angelo Buonarroti (1475-1564).La sagrada Família o Tondo Doni, 1503-

06.120 cm Galeria Uffizi, Florència

5

Triangular: limita l’expansió de les formes a la part superior

però dona estabilitat a la base.

Amanda Scarcía,1971. Volcà, oli sobre llenç.45cmX55cm.

Irregulars: L’efecte que produeixen és de dinamisme

i llibertat i sobretot s’utilitzen en els missatges

publicitaris i en vinyetes de còmic.

Composicions planes en espais tridimensionals:

composicions com les pintures en cúpules, s’adapten al

format del suport arquitectònic i depenen de l’ordenació

que escull l’artista.

Francisco de Goya,(1746-1828)San Antonio de la Florida,Madrid.

Equilibri visual

Sempre intentem ordenar i organitzar allò que ens envolta amb un cert equilibri, les composicions

plàstiques queden determinades per la relació entre els seus pesos o forces visuals. Depenen de com

ordenem els elements podem tenir composicions estàtiques i estables o dinàmiques i inestables i aquesta

ordenació pot ser a partir de simetria o per equilibri.

Equilibri per simetria: La distribució és simètrica respecte a un eix :

6

Aplica tots els tipus de simetria coneguts: axial, radial.....

Paul Cezanne,(1839-1906), Els jugadors de cartes,(1890-95), oli sobre tela, Courtauld Institute,

London.

Equilibri per distribució de pes i direccions:

Llei de la balança: S’equilibren pesos visuals de manera que la vista

se sent atreta gairebé amb la mateixa intensitat pels dos camps

visuals situats a cada costat d’un eix imaginari.

Pablo Picasso,(1881-1973),Les demoiselles d’Avignon,1907. Oli sobre llenç, 245X235cm.

MoMA NY.

Llei de la compensació de masses: Les masses

es distribueixen asimètricament però

equilibrant els espais buits i plens amb les

direccions dominants. L’estructura

compositiva resulta més dinàmica.

Gabriele Münter(1877-1962), Meditation, 1917, oli sobre

llenç, Lenbachhaus Gallery, Munich.

Llei de la uniformitat de masses: Habitual en quadres

abstractes, cap dels elements passa a ser dominant i la

relació figura fons és complicada de separar.

Lee Krasner,(1908-1984), Noon,1947, oli sobre llenç,60X76cm.Spanierman

Gallery Llc, NY.

7

Llei de terços: Un procediment molt utilitzat en disseny gràfic i en publicitat per equilibrar els pesos

visuals, es divideix el format en tres parts tant en llargada com en amplada. La zona de màxima atracció es

situa en les divisions o prop. S’anomena centre d’interès.

Ramón Masats, (1931-), Madrid, 1959.

La composició tridimensional

L’escultura: tècniques.

Segons la manera i el material classifiquem les tècniques en

dos grans grups:

Tècniques subtractives: Es treballa el volum a partir d’un

bloc sòlid al que se li va traient el material fins aconseguir la

forma desitjada.

Tècniques additives: Consisteix a anar afegint material fins a crear el

volum desitjat, es treballa amb material modelable.

Principals concepcions de l’escultura

Formes tridimensionals compactes: Es poden treballar amb qualsevol de

les dues tècniques explicades anteriorment. El resultat és un domini del

volum sobre el buit. L’escultura té un aspecte de massa compacta.

Eduardo Chillida ( 1924-2002) Harri I 1991,pedra, Chillida Leku.Zabalaga.

8

Relleu: Escultura a camí entre les tres dimensions i les dues ha

estat habitualment utilitzada en l’embelliment arquitectònic.

Segons sobresurti l’escultura tenim el baix relleu o l’alt re lleu.

Probablement Fidias(490 a. C. – 431 a. C )Fris del Parthenon, 443-438 aC. Marbre,

British Museum.

Delimitar l’espai amb formes lineals

El volum es treballa dibuixant línies amb les formes a l’espai,

el espai buit domina sobre el ple. Les escultures acostumen a

ser representacions esquemàtiques i abstractes.

Keneth Snelson, (1927-), Nothwood, 1969, Acer pintat i acer inoxidable,

4.6X4,6m,Northwood Institute, Cedar Hills, TX.

Mitjançat formes planes o travessades a l’espai

Les escultures es realitzen a partir de formes planes, les peces

s’acoblen i poden ser soldades, encaixades , doblegades, corbades o

plegades per tal de representar el volum.

Naum Gabo, (1890 1977)Cap construït, 1916, Bronze. the Nasher Sculpture Center

combinant formes lineals i superfícies: Es combinen la línia i el

pla per crear les obres escultòriques.

Eva Hesse,(1936-1970) Germany & U.S., fiberglass, latex, and wire sculpture, 1970 Des

moines Art Center, Iowa.

9

Composicions escultòriques modulars: La repetició d’un mòdul

és la base de la composició, es poden disposar a l’espai de

forma regular o irregular, i es pot traslladar, rotar, transformar

per simetria i es pot interrelacionar amb un altre mòdul per

contacte, penetració, intersecció o distanciament.

Magdalena Abakanowicz (1930-) "Bronze Crowd" 2004 at the Nasher Sculpture

Center,

Les noves formes tridimensionals:

Els acoblaments: L’artista uneix diferents materials i objectes per a

realitzar la seva composició, es poden considerar l’equivalent

tridimensional del Collage.

Jean Tinguely(1925-1991) ,Art proletari nº 3,1989 Varis materials,90 cm.Col.lecció particular

Les instal·lacions: Obres que utilitzen qualsevol material i

noves tecnologies on es pretén produir experiències

físiques o conceptuals a l’espectador on l’espai juga un

paper fonamental.

Christian Boltanski, (1944-), Monument: Les enfants de Dijon,1986

L’expressivitat de la composició

L’expressivitat d’una imatge prové dels objectes o formes

representades, dels colors i les textures i també de la forma com

s’organitzen:

Dinamisme: Activitat. Dominen les línies corbes i les obliqües, el

ritme és lliure i intens.

Theodore Gericault, (1791-1824) The prancing grey horse, Oli sobre llenç,1812.Burrell

Collection ,Glasgow.

10

Quietud: Passivitat. Predomina l’horitzontal, hi ha equilibri.

Claude Monet,(1840-1926). Les roselles, 1873, oli sobre tela,Museu d’Orsay.

Tancament: Cohesió. Les formes s’agrupen en una forma nuclear.

Gustav Klimt, (1862-1918)El girasol,1906-07, oli sobre llenç 110cmX110cm, col.lecció particular.

Obertura: Expansió. Les formes semblen dirigir-se cap a

l’exterior, s’allunyen del nucli o centre expandint-se.

J.M.W. Turner,(1775-1851) Cabana destruïda per un allau de neu, 1810, oli

sobre llenç, 90cmX120cm, TAte Gallery Londres.

Unicitat: Simplicitat, Hi destaca una sola forma sobre un fons neutre.

El Greco, (1541-1614), El cavaller amb de la mà al pit,1580, oli sobre llenç, 81,8X61,8 cm. Museu

del Prado, Madrid.

11

Profusió: Pluralitat. Tot és ple de formes, colors , textures iguals o

diferents. Hi ha molts nuclis.

Hannah Höch (1899-1978) tallat amb un ganivet de la cuina dadà, 1919-1920.

Unió: Concentració. Les formes s’agrupen entorn d’un nucli principal.

Francisco Zurbaran,(1598-1664) la Verge de les Coves, 1655, oli sobre tela,267X320cm,

Museu de Belles Arts Sevilla.

Separació: Fragmentació. Les formes estan distanciades entre si. Cada

una esdevé centre d’interès.

Rene Magritte, (1898-1967). The Key to

Dreams, 1930. Oli sobre llenç, 81 x 60 cm.

Private Collection.

Igualtat: Repetició. Les formes són molt semblants, encara que no estiguin

ordenades. Els colors i els contorns creen ritmes.

Paul Klee (1879-1940),Mountain village,1934, 54.4 x 71.5 cm, oli sobre fusta, Galerie Rosengart.

Varietat: Diferència. Les formes, els colors i les dimensions

no són semblants, el ritme és lliure i hi ha diversos nuclis.

Luis Egidio Meléndez (1716-1780) - Bodegó amb perdius, cebes alls i recipients,

segle XVIII. Óli sobre llenç , 41,6 x 62,3 cm. Museu Nacional del Prado

12

Regularitat: Ordre. La distribució de les formes i inclús els

colors responen a un ordre geomètric.

Andy Warhol, 1928-1987,32 Llaunes de sopa Campbell, 1962, polímer sintètic

sobre llenç, 50,8 cm × 40,6 cm, MoMA de Nueva York,

Irregularitat: Desordre. La posició de les formes és casual i

barrejada i espontània. Les direccions, nuclis i lleis són lliures.

Jean Dubuffet, (1901-1985) Main leste et rescousse, 1964.

L’art i el símbol

Molts cops la història de l’art ha hagut d’utilitzar la simbologia per a representar personatges, conceptes i

divinitats, això vol dir que per descodificar el significat de l’obra hem de conèixer els possibles signes i el

significat que vol tenir relacionat amb el context històric , cultural i social.

El significat de l’obra esdevé simbòlic i poden adaptar-se a les transformacions culturals i socials o a

vegades perdre’s en el temps.

Simbolisme en l’art actual

En l’art actual els significats simbòlics són més lliures. S’utilitzen dos recursos:

Descontextualització: Es treu un element del seu entorn habitual i es col·loca en un context nou, així es

sorprèn a l’espectador i se’l indueix a preguntar-se pel significat simbòlic.

L’associació: Es presenten conjunts personatges, objectes que normalment no es troben junts. Si els

separem no tenen el mateix significat.

13

2.Dibuix geomètric

El rigor i l’elegància de les construccions geomètriques contribueixen

a dotar de bellesa i utilitat alguns objectes quotidians, un cop

estudiats els traçats geomètrics bàsics, s’obren grans possibilitats

per a la creació de nous elements, sobretot amb línies corbes,

enllaços, tangències.....

Tangències

Dos elements geomètrics són tangents quan tenen un punt en comú. Les tangències són els traçats que

uneixen aquests elements, línies, corbes o rectes, de manera que semblin una línia contínua.

Tangències entre rectes i circumferències

Una recta és tangent a una circumferència quan toca per un

únic punt a aquesta, en un únic punt, anomenat punt de

tangència.

Per tant el radi de la circumferència, corresponent al punt

de tangència, és perpendicular a la recta tangent.

Per construir una recta tangent a una circumferència donada,

primer hem de dibuixar el radi de la circumferència i per qualsevol

dels mètodes coneguts traçar la perpendicular a aquest radi pel

punt de tangència.

14

Rectes tangents exteriors a una circumferència des d’un punt P

O

P

1. Es dibuixa el segment OP i es traça la seva

mediatriu M.

2. Amb centre a M es dibuixa la circumferència (

o arc de circumferència) amb radi MO i al tallar la

primera circumferència genera els punts de tangència

T i T2.

3. Unim P a Ti T2 i obtenim les rectes tangents.

Rectes tangents exteriors a dues circumferències donades

O1

O2

1. Unim els punts O1 i O2 i es troba el

punt mig (M- mediatriu)d’aquest segment.

2. Fent centre en aquest punt M es

dibuixa una circumferència que passi pels

centres O1 i O2.

3. Des de O2 (circumferència major) i amb

el radio R2-R1, es dibuixa una circumferència.

S’ obtenen els punts 1 i 2.

4. Des d’ O2 es dibuixen rectes que passin

pels punts anteriors 1 i 2. S’ obtenen T1 i T2.

5. Des de O1, dibuixem paral·leles a les rectes anteriors i obtenim T3 i T4.

6. Unint T3-T1 i T4-T2, tenim les rectes tangents.

15

Circumferència de radi donat, tangent a dues rectes concurrents

r

1. Es dibuixa la bisectriu de l’angle que

formen les dues rectes s i v.

2. Es dibuixa una paral·lela a qualsevol de les

rectes a la distància del radi donat.

3. La intersecció d’aquesta paral·lela amb la

bisectriu determina el centre de la

circumferència C.

4. Des del centre es fan perpendiculars a les rectes donades i es troben els punts de tangència (T i

t).

5. Es dibuixa la circumferència amb el radi donat des del centre trobat i veiem que passa pels

punts de tangència anteriorment trobats.

Tangències entre circumferències

El punt de tangència de dues circumferències està situat a la recta que uneix

els centres.

Les circumferències podran ser tangents exteriors o interiors.

Circumferència de radi r tangent interior a una donada per un punt T.

r

1. Es dibuixa el radi de la

circumferència OT.

2. En aquest radi es marca el centre 0’

que és el resultat de la resta entre

radis.

3. Es dibuixa la circumferència amb el

radi donat des del centre 0’ i comprovem que passa pel punt de tangència.

v

t

T T

16

Circumferència de radi donat tangent a una altra circumferència i a una recta

r

O

t

1. Es dibuixa una paral·lela a la recta t a la distància

del radi r.

2. Es dibuixa un arc de circumferència des d’ O i radi

igual a la suma dels dos radis.

3.La intersecció de l’arc amb la paral·lela determina el

centre de la circumferència demanada O’ .

4.Amb centre a O’ i radi r es traça la circumferència.

Enllaçar diferents punts a partir d’arcs de circumferència

1 . S’uneixen els punts mitjançant

segments.

2. Es van traçant les mediatrius dels

segments trobats.

3. Sobre les mediatrius es troben els

centres dels arcs que uneixen els punts.

4. Si els arcs de circumferència són amb

un radi r concret, desde qualsevol dels

extrems del segment es dibuixa un arc i

al tallar la mediatriu tenim el centre.

17

Figures de contorn curvat

Oval a partir de l’eix major AD

1. Es divideix l’eix major AB en tres parts iguals i obtenim B i C.

2. Amb centre en aquests dos nus punts

dibuixem dues circumferències amb radi AB i CD. (comprovem que és

correcte si les dues circumferències dibuixades passen pels punts trobats.)

Les circumferències es tallen generant E i F.

3. Des dels punts E i F dibuixem les rectes que passen per B i C, tallant

les circumferències en els punts G , H i I , J que són els punts de

tangència.

4. Fent centre a F dibuixem un arc amb radi FG ( o FH) , fem el mateix

des d’ E amb radi EI o EJ i enllacem la figura.

Ovoide a partir de l’eix menor

1.Es dibuixa la mediatriu del segment AB, obtenim el punt

M.

2. Fent centre a M i amb radi MB o bé MA dibuixem la

circumferència.

3. Aquesta circumferència talla la recta mediatriu pel punt F.

4. Des d’A i B dibuixem rectes que passin pel punt F, i fent

centre a aquest dos punts amb un radi AB dibuixem dos arcs

que ens tallaran les rectes anteriors a E i G.

5. Aquests punts G i E són els punts d’enllaç amb els arcs anteriors, per tancar la figura fem centre a F amb

un radi FE( o FG) i dibuixem l’arc de circumferència que ens completa l’ovoide.

18

Les corbes tècniques tenen moltes aplicacions en la resolució de problemes de dibuix tècnic, i per tant

comprovarem que en l’àmbit del disseny industrial, arquitectònic i gràfic s’utilitzen constantment.

Espirals

L’ espiral és una corba plana, oberta i contínua que es configura en expansió per un punt que es

desplaça de manera uniforme al llarg d’ una recta.

Espiral de dos centres

1.Dibuixem damunt d’una recta mitja circumferència, generem al

tallar-la els punts A i B.

2. Comencem fent centre a A i radi AB, dibuixem una altra mitja

circumferència fins tallar la recta en el punt C.

3. fem centre a B, obrim el compàs fins a C i dibuixem fins tallar

la recta en el punt D.

4. Anem obrint l’espiral fent centre a A i B i obrint el compàs

sempre fins l’últim punt trobat.

Espiral de tres centres situats en els vèrtexs d’un triangle equilàter.

1. Allarguem els costats del triangle AC, CB, BA. comencem el traçat fent centre a A i obrim el compàs

fins a A, dibuixem un arc que ens talla al costat allargat pel punt

1.

2. Fent centre a C i obrint el compàs fins a 1 dibuixem l’arc fins

tallar el perllongament d’AC pel punt 2.

3. Fent centre a A i obrint el compàs fins a 2 dibuixem l’arc que

ens talla BA pel punt 3.

4. Continuem fent centre a B i anem utilitzant ABC com a centre

per generar les corbes.